La motivació central del corredor central

Hem parlat en algunes ocasions dels corredors ferroviaris que han d'unir la península Ibèrica amb la resta del continent europeu. Avui està justificat que ho tornem a fer, però sense pèls a la llengua.

La Unió Europea ha ignorat l'estat espanyol i ha rebutjat el corredor central pels Pirineus. Tot i les pressions del govern espanyol, els Vint-i-set consideren prioritari el corredor ferroviari mediterrani i l'atlàntic. La Comissió Europea, com ja havia advertit, ho va rebutjar de ple per l'elevat cost econòmic i ambiental que suposaria foradar els Pirineus. Brussel·les s'hi va negar i la ministra de Foment, Ana Pastor, es va quedar sola rebutjant ahir el mapa d'infraestructures europees de transport prioritàries.

Els hauria de caure la cara de vergonya: en un moment de crisi intensa, sabent que per sempre més haurem de pagar el manteniment de les infraestructures deficitàries econòmicament i socialment que s'han construït arreu de l'estat, sabent que bona part dels diners per a les inversions faraòniques han vingut dels socis europeus... i ara encara es pretén continuar projectant infraestructures sota els mateixos criteris.

Legim a la Razón les declaracions de la ministra després del no d'Europa: "El Gobierno de España no puede compartir la propuesta actual de la CE porque con ella no se asegura el acceso equilibrado de todas nuestras regiones al espacio europeo al quedar excluidos algunos nodos que para nosotros son fundamentales y vertebradores". España no renuncia al corredor Central pese a no lograr apoyos en Bruselas

De fet, l'estratègia espanyola no pot verbalitzar que, a més del corredor central, voldrien que el corredor mediterrani es posposés en el temps, però els fets fan evident aquesta voluntat des de fa molts anys: El corredor ferroviari Mediterrani en perill. Solament la pressió i la capacitat de juntar els esforços de catalans, valencians i murcians ha permès que el govern espanyol hagi de mantenir unes certes formes: L'Arc Mediterrani desembarca a Brussel·les.

Un extraterrestre caigut del cel no podria comprendre com és possible planificar les infraestructures espanyoles amb criteris tan ineficients, cosa que no ve d'ara sinó de fa lustres i fins i tot segles. El motiu està estudiat: la voluntat d'utilitzar les inversions en infraestructures com a instrument per a la vertebració d'Espanya. Aquestes són les seves paraules, però no costaria anar més enllà en la interpretació i captar la voluntat de construir la nació espanyola des de l'estat. És senzillament un projecte nacionalista que paguem tots, i fins i tot la resta d'europeus.

La idea de vertebració, com la solidaritat interterritorial, tindria sentit si es tractés de mesures encarades a desevolupar uns territoris, reequilibrar dotant-los d'una major sostenibilitat, però després d'anys podem observar com les mesures han anat encaminades purament a sostreure diners d'un lloc per a destinar-los a un altre de manera ineficient i amb voluntat de permanència, amb clares interferències d'interessos partidistes i nacionalistes, i amb la paradoxa que finalment els territoris receptors acabin tenint un nivell per sobre dels territoris donants. No cal que entre en el dèficit fiscal que és un altre tema ben conegut.

Però, amb la crisi actual i fent un trist paper davant dels socis europeus, l'extraterrestre es preguntaria com és possible que s'insisteixi en aquesta opció de travessar els Pirineus. Anem doncs a les motivacions que tothom intueix però que encara costen de verbalitzar. Avui ho ha explicat el subdirector de La Vanguardia, Enric Juliana, que ha reconegut converses amb càrrecs del Partido Popular on li afirmaven en privat una de les motivacions principals o potser la causa central: la sensació que inevitablement Catalunya se separarà d'Espanya és vista com un risc. Per això en aquest moment no és convenient invertir a Catalunya i menys en infraestructures estratègiques. No cal dir que el risc és doble, ja que els dos corredors aprovats passen per Catalunya i per Euskadi, les dues nacions que aspiren a recuperar la seva sobirania. És per això que consideren necessari un tercer corredor que no els faci dependre dels dos laterals.

En tot cas, no entenc quina és la por. És evident que, com ha passat en tots els processos de secessió els actius infraestructurals es queden lògicament en propietat de l'estat on estan ubicats, però això no implica que en una Europa unida, amb una excel·lent relació entre països veïns, i amb unes economies altament interrelacionades, els productes espanyols podran sortir a Europa i els europeus entrar a Espanya per mitjà del corredor. Per descomptat.  Aleshores el problema és que aquesta interferència política està perjudicant greument l'economia catalana (i de retruc també l'espanyola), no sols pel malbaratament sinó perquè la gravetat de les ineficiències no permet efectuar les inversions que serien clau i urgents. Realment fa anys que vivim una situació complicada, en la qual sembla que algunes elits espanyoles sàpiguen millor que els propis catalans què passarà en els propers anys. Potser seria millor directament una declaració unilateral d'independència per part d'Espanya i cadascú a defensar els seus legítims interessos!

Una darrera nota. En el pensament ambientalista, algunes persones saben perfectament el que és lògic i més ecològic (Els romans i el corredor mediterrani), però no tots els agents del sector mostren les cartes. Hi ha entitats ecologistes que s'han mullat, alertant dels elevats impactes ambientals, tant en la construcció com en el funcionament. Però no totes s'han posicionat... Per exemple, Greenpeace diu que no és un projecte de la seva incumbència (vaig posar-m'hi en contacte per a demanar-los la posició). De fet, no em va sobtar gens perquè ja és notori que els posicionaments ambientalistes de la secció espanyola d'aquesta organització internacional sempre vénen condicionats per un deix nacionalista espanyol que no contempla la diversitat ni avalua els impactes ambientals si són necessaris per a la vertebració de la nación. Lamentable.