Torno a començar. Vivim moments nacionalment intensos. Ara sí. La intensitat de la vivència és gran. La sensació d'estar fent història. I no solament en clau interna, en el sentit que no traspassarem a la generació següent un problema que s'arrossega des de fa 300 anys. També en clau global, en el sentit que mostrarem que de manera pacífica i democràtica tot és possible, fins i tot establir les fronteres que per les armes van ser alterarades contra la voluntat nacional.
La intensitat forma part de l'emoció. La convulsió implica una connotació massa violenta. Però podria arribar a ser la transició nacional convulsa? Objectivament crec que no ho serà. O no ho serà fins a aquells límits que pugui suposar un trencament irrecuperable de les relacions humanes i comercials. Crec que el sentit comú finalment prevaldrà.
Però la separació provocarà per força un trauma en la societat espanyola, és a dir, en la part castellana d'allò que avui es coneix per Espanya. El trauma serà important perquè, malgrat que l'estat espanyol és una realitat relativament recent, de tres segles, i que el seu contorn ha anat reduint-se progressivament, per als espanyols el mapa d'Espanya forma part d'una realitat mental que gairebé forma part de l'estructura neuronal. I són, en conseqüència, poc receptius als canvis, talment com si les fronteres fossin un disseny diví, o projectar-les vers l'eternitat sorgís d'un desig atàvic.
He dit en altres ocasions que el gran problema és que des de Madrid, des del Madrid oficial, s'ha fomentat una gran mentida, amagant fets i reconstruint-ne d'altres, fins al punt que ara per ara ja no tenen consciència de la magnitud de l'engany que hi ha darrera aquest constructo històrico-nacional. S'han cregut el propi engany i, cosa pitjor, han construit la seva pròpia realitat, la seva identitat, el seu jo col·lectiu, damunt aquest engany.
Desmuntar-lo i tocar de peus a terra no és gens fàcil, perquè implica passar a no saber qui o què ets. Espanya no perd una part del seu territori; Espanya perd el seu sentit, deixa de saber què és. Però en el fons segueix sent el mateix que ha estat durant 300 anys: un intent de construir un estat a partir d'assimilar les nacions segons la pauta castellana, alhora que en un gota a gota continu ha anat perdent la major part del seu territori.
I seguint la progressió, acabarà per reduir-se a la gran Castella, a les terres de cultura castellana que conformen aquesta nació castellana perduda en les boires d'un somni imperial anomenat Espanya. La progressió és tremenda, però potser a la fi dels temps acabarà portant Castella a retrobar-se amb ella mateixa i a poder construir-se com un país que pugui esdevenir sostenible sense la necessitat de créixer integrant i assimilant altres nacions.
El reptes també seran per Catalunya, per descomptat. No perquè no sapiguem què som, sinó perquè ens cal decidir què volem ser. Ens cal decidir com volem que sigui aquest Estat català, des del punt de vista econòmic, humà, ambiental, democràtic... I això fa molta il·lusió perquè crec que podem fer un país amb molta energia al servei de causes nobles i amb un funcionament eficient des de molts punts de vista.
No ho crec solament per mer optimisme. Crec que en nostre present dins l'estat espanyol ens fa perdre moltíssimes energies en batalles estèrils, en haver de protegir-nos... No parlo, doncs, solament de recursos i diners, sinó d'energia mental. La societat catalana té una gran complexitat i pluralitat. La tensió que ens suposa veure'ns sotmesos a una Espanya que ens vols assimilar, però a més una Espanya que, en comparació, és molt més simple, molt menys complexa, provoca que Catalunya no pugui alliberar totes aquestes energies, ens fa perdre comoditat, llibertat, ens acaba simplificant i empobrint.
Escric aquestes reflexions després d'haver llegit l'article al Periódico de Ramon Folch, socioecòleg i director general d'ERF.
Ens hi parla del projecte, del futur, però també d'aquest problema que arrosseguem de les falsedats històriques. Tot plegat és matèria d'ètica, de transparència, de governança, i de sostenibilitat.
Imaginari i projecte
Dimarts, 15 d'octubre del 2013
L'escola espanyola ha ignorat la part de la història que no li ha convingut d'explicar i ha tractat de destruir el nostre imaginari nacional. Això no és una interpretació, és una constatació. Aquesta manera de fer no és gens excepcional, tanmateix. La majoria d'estats expliquen les coses com els convé. Ho entenc, però no hi estic d'acord. En tot cas, faig notar que unes quantes generacions de catalans hem après a l'escola inexactituds històriques, si no directament falsedats.
Per exemple, és inexacte donar al terme Espanya el mateix significat polític fa cinc o sis segles que avui dia. És un disbarat, com ho seria pretendre que el terme Europa equivalgués en el segle XV a Unió Europea, posem per cas. Espanya, com Europa, ha estat durant segles bàsicament un terme geogràfic. Felip V, a partir del Decret de Nova Planta (1716) és el primer rei d'Espanya en el sentit actual del terme. L'Espanya que ara trontolla és l'Espanya nascuda aleshores, el resultat d'una imposició militar violenta, no pas de cap pacte o acord amb els ciutadans concernits, cal recordar-ho. Dir aquestes obvietats era motiu d'escàndol no fa gaire. Encara ho és per a moltes orelles acomodatícies. El veritablement escandalós és que escandalitzi la veritat... [seguir llegint a El Periódico]
2 comentaris:
Sols en la "Neura" independentista que ara toca a Catalunya, es pot perlar i escruira sobre una veritat que no es tal,es fruit del nacionalismeque que pretent dividir a la ciutadania, La gran mentira construida desde ERC.
Per tant, defenses que no existeix un nacionalisme espanyol i la seva neura (seguint la teva terminologia) de pretendre durant segles construir una nació a partir dels límits d'un estat, i imposant el poder de majoria a la resta de realitats nacionals? Crec que no costa de comprendre que això és una neura i un nacionalisme expansiu, caduc, fora del temps...
Publica un comentari a l'entrada