Els llibres escollits per Sant Jordi

Ahir, diada de Sant Jordi, vaig comprar diversos llibres. Enumeraré els tres que adquirir amb interès professional, un de gestió empresarial a partir d'un cas esportiu, i dos sobre governança, sobre la recerca de solucions en el món actual i les opcions de governança per a una nació que no pot desenvolupar-se dins un marc on el respecte a la diversitat i al dret a decidir és limitat.

Indigneu-vos!, d'Stéphane Hessel, que va ser el llibre de no ficció més venut tant en català com en castellà. L'autor té 93 anys i s'ha convertit en tot un fenomen literari a França gràcies a aquest petit escrit, d'unes 30 pàgines, on fa una crida a la insurrecció pacífica. Es dirigeix sobretot als joves. Els demana que s'indignin davant les desigualtats que imperen en la societat actual i que lluitin per trobar solucions.


El mètode Guardiola, de Miquel Àngel Violan.
« Perquè els líders amb sentit comú obtenen uns resultats descomunals ». Un llibre sobre com adaptar l’exitós model de Josep Guardiola al front del Barça a qualsevol organització. Els 7 títols aconseguits per Pep Guardiola en dos anys al front del FC Barcelona palesen que estem davant un líder excepcional que basa en el sentit comú l’obtenció de resultats descomunals. L’autor analitza els valors que han fet de Pep Guardiola el millor entrenador de futbol del món i del Barça un model mundial d’excel·lència made in Catalonia.

Camins de democràcia. De l'autonomia a la independència, de Ferran Requejo. “Democràcia”, “llibertat”, “autogovern”, “drets”, “justícia”, “benestar” signifiquen avui coses diferents a les que significaven fa només unes poques dècades. Davant de la complexitat present, necessitem pensar cada vegada millor, d’una manera més refinada, per tal de copsar o de poder simplement descriure adequadament la realitat que ens envolta i, eventualment, per tal de poder-la transformar. Aquest és l’objectiu d’aquest llibre, escrit amb la concisió i la claredat de pensament a què obliguen les col·laboracions periodístiques. La primera part, “Catalunya: de l’autonomia a la independència”, tracta la qüestió del reconeixement i de l’autogovern de Catalunya a partir del procés de reforma de l’Estatut d’autonomia i fins a la sentència recent del Tribunal Constitucional. L’autor hi justifica el pas de la defensa del model que anomenava “federalisme plurinacional” a la defensa d’una posició independentista per al futur de Catalunya, després de constatar la rigidesa de l’unitarismeque caracteritza tant les dues forces polítiques espanyoles (PSOE i PP) com la Constitució espanyola i les principals institucions de l’estat. Les altres parts del llibre fan referència al debat actual sobre la qualitat i la transformació de la democràcia (la multiculturalitat, la laïcitat i la desafecció), la globalització –amb un accent en els reptes ecològics–, i, en darrer lloc, a darrers descobriments científics que incideixen en la ciència i la filosofia polítiques a inicis del segle XXI. Podeu veure'n una mostra aquí.


Fins a un total de nou llibres, també vaig adquirir ahir: Dicciomàrius, de Màrius Serra; i Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes, de Josep Lluís Martín. Molts altres que m'haurien agradat no van entrar a la selecció. Per exemple, La República Islàmica de Catalunya, de Pilar Rahola, que no l'he comprat per manca de temps per a llegir-lo, tot i que crec que aporta algunes reflexions políticament incorrectes que avui són necessàries per no morir de bonisme. Podeu llegir aquest fragment d'entrevista a l'autora a l'Ara:

Tan mal ens ha fet el bonisme?

És un desastre: ha substituït les idees per les consignes, els debats per les pancartes. Si davant d'un problema que és real, no actues amb arguments i solidesa intel·lectual, acaben actuant els demagogs feixistes. Això ho han après els francesos, ho saben els alemanys, en són conscients els holandesos i ho comencen a tenir molt clar els anglesos. Aquí encara no ens en hem assabentat.

N'està segura que el de França és el camí a seguir?

El llibre pretén obrir el debat francès a Espanya. A França, qui sobretot afronta l'amenaça del radicalisme amb molta claredat i valentia són dones musulmanes exiliades, que vénen de l'Iran o de Síria, i que han aixecat la veu d'una manera contundent. El debat francès l'hem d'exportar. N'hem de parlar obertament, sense por, sense ambigüitats, sense correcció política.

Denuncia que ni el Barça s'ha escapat d'aquesta amenaça, per l'acord amb la Fundació Qatar.

L'acord amb la Fundació Qatar és una derrota moral del Barça. Estic convençuda que la direcció del club només va veure el color dels diners quan va prendre aquesta decisió. Aliar-se amb una fundació que homenatja cada any un líder espiritual que es diu Yusuf al-Qaradaui, un home que creu en la mutilació genital i la lapidació, significa pervertir la samarreta del Barça.