L'article que hem fet no és ben bé sobre Responsabilitat Social com els que fem habitualment, tot i que també hi té relació. Tampoc és un article d’expert, sinó de persona que vol lamentar que les coses no es facin prou bé. I és que entre les causes reconegudes de les dificultats d’aprenentatge de l’anglès no se sol parlar mai de manca de professionalitat que suposa no saber establir els lligams amb la llengua pròpia. És una obvietat que passa desapercebuda, una manca d’una sensibilitat amb el país des de l’acció docent, cosa que suposa una dificultat afegida. En tot cas, com diem al final de l'article sencer: "us ben asseguro que si alguna acadèmia d’anglès situada a Catalunya em demana consell sobre la seva RSE, segur que els faré aquesta reflexió, al costat de les bones pràctiques en els consums, la contractació o els valors culturals, per exemple".
Com que l'article ens ha sortit una mica llarg (3 fulls), us en poso un resum tot seguit:
Dèficit de coneixement de l’anglès
i mala pràctica docent
Josep Maria Canyelles*
L’aprenentatge de l’anglès és una assignatura pendent del nostre capital humà i té conseqüències per a la competitivitat de les empreses catalanes.
Podem fer-ne moltes anàlisis (sistema educatiu, doblatge cinematogràfic...) però ara farem referència a un aspecte del qual no se’n parla mai, i que podem analitzar com una manca de qualitat docent però també de respecte pel país... Es tracta de la relació entre la llengua a aprendre i la llengua nadiua, el català. El problema és que a Catalunya les escoles d’idiomes i el professorat sovint parteixen de la llengua espanyola, fet que suposa una dificultat afegida.
Recordo que a la Primària (EGB) un professor ens mirava de descriure un estrany so anglès, el qual definia com una vocal intermèdia entre la ‘e’ i la ‘o’. Al cap d’uns anys, quan vaig poder estudiar català, vaig poder adonar-me de la coincidència d’aquell estrany so estranger amb la vocal neutra pròpia del català... La manca de capacitats per part del professorat/escola per establir links entre totes dues llengües suposa una dificultat afegida i es generen inseguretats en la pronúncia.
El professorat nadiu comporta grans avantatges però l’escola ha de saber aportar els elements metodològics i de lligam amb la llengua de partida, ja que altrament no aprofitem adequadament els actius que tenim.
Veure les lletres escrites marca molt i encara que li diguis a un estudiant que es pronuncia d’una altra manera, si no sap veure-hi la relació o la lògica de la conversió escrit-pronunciat, se li farà difícil d’assimilar i de recordar. Poden arribar a imitar la persona que ho diu però al cap de cinc minuts ser incapaços de fer-ho bé, perquè han imitat el so però no han identificat el fonema com a caràcter singular i oposat als altres de la llengua.
És com si intentéssim infructuosament explicar a un anglès que la nostra ‘j’ és més suau que la seva. Li diríem que no pronunciï Magí dient Matgí sinó una mica més suau. I el nostre alumne ho intentaria però no acabaria de fixar el so amb precisió. I després algun dia descobriria que aquest estrany so que li intentem descriure també el tenen en anglès en paraules com mesure sols que no l’escriuen amb ‘j’ i això el confonia.
Uns exemples
Fins després de molts anys de mirar d’aprendre anglès no em vaig adonar que domestic consumers sona de la mateixa manera que en català oriental sonaria demèstic quensiúmers (excepte la ‘r’) .
Paraules que sonen com a molt difícils tenen un so que podria ser perfectament català, com per exemple: exclusion que sona perfectament en català com a icsclugen (ĭk-sklū'zhən).
Però atenció perquè ara alguns m’entendran millor. Això també passa en la relació català-castellà. Hi ha castellanoparlants que quan veuen una ‘j’ catalana ja es veuen incapaços de pronunciar-la. És una lletra que en castellà sona diferent i en català representa un so que ell no tenen i això genera una dificultat que no és articulatòria sinó mental. I la prova és ben senzilla ja que cada cop tenim entre nosaltres més castellanoparlants que sí que tenen aquest so en la seva llengua sols que l’escriuen diferent. Escolteu sinó alguns llatins com diuen lluvia: tal com nosaltres diríem júvia. Aleshores potser tan sols els hem de dir que Joan no sona Yoán sinó Lluán.
El fet de ser catalanoparlant em va bé per a pronunciar correctament political (pəlĭt'ĭkəl) amb dues neutres (com si fos pelítiquel), domestic (demèstic), oppression (eprèixen), monopoly (menòpeli). En anglès fan multitud de vocals neutres com la catalana. És, també per a ells, la seva vocal per a relaxar o neutralitzar algunes posicions àtones. I ens va molt bé entendre-ho així. Hi ha gent que li costa molt de pronunciar correctament una paraula com rigorous: quan la veus escrita més aviat et sortiria rígorus... I notes que els anglesos ho diuen diferent, però de poc servirà si no saps fixar en el teu cervell que no és un so així com més central sinó exactament dues vocals neutres: com diríem en català ríggueres (lògicament amb r anglesa).
No volem allargar-nos més perquè aquest no és un article d’expert en el tema sinó d’alumne molest per les males pràctiques docents. Però sí que encara esmentarem una altra similitud entre totes dues llengües que tampoc s’aprofita. Em refereixo al doble accent. En la nostra llengua no tradicionalment no hem dit Catalúnya sinó Cátalúnya, amb un accent primari a la ‘u’ i un de secundari a la ‘a’. Malauradament cada cop es pronuncia d’una manera més despersonalitzada i castellanitzada. Intenteu recordar com pronuncia el nom del país el president Jordi Pujol. Com en anglès: per a dir correctament methodology cal fer-ho amb doble accent: méthodólogy.
Cal un plus de responsabilitat social perquè les escoles de llengües atenguin adequadament aquestes singularitats, i és la seva responsabilitat davant nosaltres, els seus alumnes, i davant nosaltres, el país en el qual operen.
Article sencer (3 fulls): www.collaboratio.net/mm/File/ca/Art.jmcanyelles_angles.pdf
Article resumit (1 full): www.collaboratio.net/mm/File/ca/Art.jmcanyelles_angles-breu.pdf
Aquest resum l'hem publicat també a Jornal.cat
Aquest resum l'hem publicat també a Jornal.cat
3 comentaris:
Molt interessant l'observació. Precisament l'anglès parla millor el català que el castellà per aquestes similituds.
Benvolgut Josep Maria,
L'he trobat molt interessant i cert. El cas de `wàter' i `tupper' és fascinant, és una mena de hipercorrecció a la castellana. Un cas similar d'interferència del castellà és dir: a/b/ i la "c" dir-ne "/ze/, com a Catalunya Radio que anuncien assegurances /thuric/ amb la zeta castellana, enlloc de zurich amb zeta catalana! El meu sogre, quan volia indicar que algú parlava en estranger, ens ho deia en castellà..seria potser una part del cervell que tracta els codis forans.
Després de molts anys intentant ensenyar anglès, amb alguns éxits, i moltes frustracions, el que si m'he adonat és que si el nen és molt menut (entre 5 i 6 anys) tot i que apren amb molta lentitud la seva pronuncia és implecable, en canvi a partir dels 7/8 s'allunya del que està sentint progressivament i hi ha interferències de la seva llengüa o fins i tot bloqueig com per exemple del castellanoparlant que li sembla que no pot dir l'elle final de Sabadell però si que sap diu Lleida o llanura.
Una última cosa a afegir, i rés a veure amb l'article, i que potser no tinc raó, és que trobo una mica desconcertant que, per exemple, algunes universitats només tinguin professors catalans per l'ensenyament de l'anglès a futurs mestres d'anglès que ja van aprendre l'anglès a batxillerat amb mestres catalans. És com el joc del secret..cada vegada ens allunyem més de la paraula pronunciada d'inici, de professor català, a mestre català i de mestre català a alumne català/castellà/àrab. Com a mínim hi hauria d'haver un 50% de professors nadius al meu entendre, si més no per crear un clima anglòfil al staff-room, parlar-se entre ells en anglès a tall d'exemple davant de l'alumnat.
Gràcies per compartir l'article
Belinda
Això de la pronúncia de la C (davant de e/i) és de jutjat de guàrdia perquè denota el grau de provincianisme. En totes les llengües del nostre context la C es pronuncia com en català (francès, anglès, portuguès... no en italià). Però molts catalans d'edat estan tan marcats per l'escolarització castellana i els més joves per la pressió castella i pronuncien aquesta lletra com a C castellana.
Publica un comentari a l'entrada