"Supermercats no, gràcies" i altres consideracions

Ahir vaig assistir a una presentació d'un llibre titulat "Supermercados no, gracias" a l'Aula Ambiental del Punt Verd de la Sagrada Família de Barcelona. Tot i que fa temps que l'havia adquirit volia conèixer la seva coautora Esther Vivas, amb qui casualment compartim la col·laboració en els blocs de Jornal.cat (veure bloc Esther Vivas - veure bloc Josep Maria Canyelles).

L'argument de la conferenciant i autora es basa en la crítica als grans supermercats pel control que exerceixen sobre la cadena de valor de l'alimentació i les conseqüències que aquest fet comporta sobre productors i clients. Un grup reduït de companyies de distribució controlen més de la meitat de tota la distribució, cosa que els permet exercir un poder abusiu, però segons sembla encara podem estar contents relativament ja que a Suècia tres cadenes s'han quedat gairebé la totalitat del pastís (95%) i als EUA una cadena com Wal-Mart no solament ha precaritzat el mercat laboral i ha ofegat els productors sinó que també arrasa els llocs per on passa deixant deserts alimentaris, mancats de distribució després d'haver provocat la desaparició de les altres fórmules comercials.

Respecte als consumidors, les conseqüències són nefastes no solament pels valors de consumisme que activen sinó per la qualitat alimentària o pèrdua de diversitat. I no parlem ja de les conseqüències ambientals.

Respecte a matèries laborals, també és sabut que aquestes cadenes poden permetre's de precaritzar les relacions laborals sense patir gaires riscos: el fet de contractar molta gent jove, estudiants, etc., que no tenen l'expectativa de quedar-s'hi per a tota la vida, evita que facin ús dels seus drets laborals o que pensin a organitzar-se col·lectivament. També es llança una crítica a la facilitat amb què la gent contractada es presta a tenir un horari flexible que d'entrada pot resultar interessant però que acaba aportant més facilitats per a l'empresa que per al treballador i dificultant que aquest tingui capacitat d'organitzar-se el seu temps lliure per a, per exemple, anar regularment a classes de llengua o a activitats esportives...

Després dels missatges tan negatius i però objectivament tan reals, l'autora, que coordina la Xarxa de Consum Solidari, també llança un seguit de propostes alternatives basades en la presa de consciència, la sobirania alimentària, l'escurçament de la cadena de proveïment, la compra local, les cooperatives de consumidors, etc.

Tal com vaig poder fer en el col·loqui posterior a la presentació, m'agradarà poder introduir un valoració crítica, sempre des del respecte i admiració per la feina que aquests col·lectius estan fent. Tinc la sensació i crec que prou contrastada personalment que hi ha el risc que les propostes que es promouen tenen un caràcter molt compromès, que requereixen un grau de convenciment, presa de consciència i disponibilitat de temps i energia que les fan difícilment viables per al conjunt de la població.

I faig aquesta afirmació amb gran respecte per les persones que poden permetre's de destinar un temps a la setmana a formar part d'una cooperativa autogestionada de consumidors ecològics. Sens dubte tot és qüestió de prioritats i per tant hauríem de desitjar que el màxim de gent reorientés la seva vida. Però això és molt difícil per no dir utòpic. Aleshores la qüestió és si hem de pensar-nos com un moviment petit de convençuts i molt coherents però que avança sobre un percentatge molt petit de la població o volem fer passos que sota el risc de la vulgarització i les incoherències vulgui arribar al gran gruix de la població.

La segona opció no invalida la primera. És més, per a fer possible un discurs, unes propostes, uns canals per al gran públic cal que hi hagi micromodels que vagin fent provatures i vagin desenvolupant les possibilitats i gestionant el canvi. Però el canvi d'hàbits alimentaris i de consum és tant important i tan urgent que no podem resignar-nos o limitar-nos a vies lentes o concebudes per a fer-ne un model de vida de màxima coherència. Dit d'una altra manera, més interpel·lant si es vol, els convençuts del missatge tenen una gran responsabilitat davant la societat, que consisteix a fer arribar aquest missatge de manera apta per tenir-lo en consideració.

Si es donés una imatge de grups outsiders aniria molt bé per a crear una economia alternativa a l'homogènia però que difícilment canviaria elements constituents del model econòmic imperant. Així, sense abandonar els models que estan desenvolupant-se, crec que caldria pensar també en termes de com afavorir els models més típicament capitalistes que optin per uns compromisos de responsabilitat social. És un fet que cada cop hi ha més empreses que desenvolupen unes polítiques d'RSE que no es basen exclusivament en un interès marquetinià sinó en uns veritables compromisos interns i externs.

Penso que hi ha empreses que poden ser molt sensibles a les demandes dels nous consumidors i que poden recollir-ho en els seus models. Finalment del que es tracta és retornar un major poder als extrems de la cadena, a productors i consumidors, que es basi en una millor informació, sensibilitat i capacitat de decidir. I per a aquest objectiu, pot ser vàlid l'enfortiment de la cooperació entre productors i de la cooperació entre consumidors. Però també aprofitar els canals de diàleg que algunes empreses obren dins la seva política d'RSE. La convivència de diferents models que siguin més sostenibles -enfront de les grans cadenes que han demostrat la seva voracitat i manca de diàleg- pot ser la manera més 'ecològica' de modificar el mercat, afavorint els més sensibles i sense limitar-se als models de petit abast.

D'altra banda, els models de petit abast concebuts per a persones de gran compromís, també tenen problemes de priorització que cadascun va definint en un procés d'aprenentatge, però que de cara al gran públic cal donar més 'mastegat'. Posats a sensibilitzar o pressionar les cadenes, hem de tenir clar que són molts els aspectes que conformen una demanda i una inquietud social i que no és fàcil de prioritzar. Diferents models comercials també poden anar-se diferenciant segons la priorització d'uns o altres temes en els quals no sempre és senzill dir quin passa per davant de l'altre o com es poden anar fent compatibles entre ells: producte ecològic, producció integrada, slow food, relació directa pagès-consumidor, compra local, varietats locals, ecoeficiència, residus, comerç just, transports, tracte laboral, tracte clientela, valors socials, respecte lingüístic, implicació comunitat, segmentar interessos i factors de salut, investigació i innovació, foment del comerç urbà i de proximitat, etc...

Presentació de l'autora del llibre: Esther Vivas és llicenciada en periodisme i diplomada en estudis superiors de sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. És membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra, coordinadora de l'àrea d'educació al desenvolupament de la Xarxa de Consum Solidari i membre de la redacció de la revista Viento Sur. És autora de "Del campo al plato" (2009, Barcelona: Icaria editorial), "En pie contra la deuda externa" (2008, Barcelona: El viejo topo); editora de "Mumbai. Foro Social Mundial 2004" (2004, Barcelona: Icaria editorial) i co-coordinadora de "Cap a on va el comerç just? " (2006, Barcelona: Icaria editorial) i "Supermercados, no gracias" (2007, Barcelona: Icaria editorial).

Article d'Esther Vivas: Qui decideix allò que mengem?