Caldria que totes les parts assumissin el coratge de pensar en el termini mitjà i llarg

Aquest matí a la tertúlia del Primer Cafè, a Ràdio Estel, hem parlat de la manca de recuperació davant la crisi i l'augment que el nombre d'aturats està experimentant, tot plegat en un context de manca de lideratge.

Em sembla que s'ha donat a l'Estat espanyol una mena d'enlluernament que ja ve de lluny sobre el seu potencial econòmic i de lideratge en el món global. No parlem de declaracions anecdòtiques sobre l'esdeveniment mundial que havia de suposar la trobada entre Zapatero i Obama, el primer en representació de la Unió Europea, sinó d'una realitat de creixement real i espectacular ocorregut en els darrers 10-15 anys.

El problema és que aquest creixement ha tingut peus de fang en la seves bases productives, massa basat en la construcció, i que no ha sabut preveure com fer front a cicles no tant positius a partir d'un model de major sostenibilitat econòmica.

Ara el món veu el 'rei despullat' que és ZP, tot el tarannà se li escola dia a dia, i no mostra capacitat per a liderar, enmig de iniciatives improvisades, globus sonda, i propostes que han de ser retirades en 24 hores. Però la línia de fons que alimenta aquestes conductes, i de les quals ZP n'és fill, ja provenen d'aquell "España va bien". És cert que en alguns indicadors i en l'imaginari general anava bé, però també és cert que ha provocat un enlluernament general. Va provocar que un president desenvolupés la seva versió més fatxenda i que l'altre hagi desenvolupat la seva versió més desorientada.

He volgut concretar la meva opinió radiofònica en un punt: aquesta desorientació presidencial (sumada a la davallada des d'una errònia visió de lideratge mundial) té com a conseqüència que les polítiques públiques que ara cal emprendre i que requereixen un gran lideratge no trobin un context de prou credibilitat per a fer-les avançar sumant la complicitat de les parts. Qui no fa les coses bé i no se sap guanyar la legitimitat dia a dia, després, quan les coses van mal dades, ho té més difícil per a poder aglutinar complicitats i demanar sacrificis i confiança. I aquí és on ens trobem, sense capacitat de fer els passos que han fet altres països com Alemanya.

D'altra banda, estem presoners de la necessitat d'aturar la sagnia de pèrdua de llocs de treball, i aquesta hemorràgia no deixa veure el repte enorme que ens cal per canviar de model productiu. Per més que en el discurs se'n parli, encara no s'accepta el gran error que ha suposat un pla E per a aixecar carrers i tornar-los a tapar mentre moltes pimes innovadores morien sense accés al finançament. Els fets no lliguen amb els discursos. I ara cal de nou pensar en termes de quatre o cinc anys, de fomentar un nou model, de finançar la innovació i l'emprenedoria. Però quedarem captius d'un debat sobre drets d'uns i altres, plantejats des de l'immobilisme i les visions corporativistes. Sindicats que, fent el seu paper, pensaran més amb els que treballen que no amb els aturats; patronal que, fent el seu paper, pensaran més en beneficis per avui que riquesa per demà; polítics que, fent el seu paper, pensaran més en rèdits electorals que no en el país i la seva gent. Ara toca ser valents i explicar clarament a la població quina és la situació, on som i la magnitud de l'esforç que caldrà per a ensortir-nos-en. Cal dir que sense una cultura de l'esforç no podrem. Cal dir que no podem confiar merament en l'Estat  protector, encara que pugui fer por...