L'equilibri de Nash i la cooperació

Ahir vaig veure la pel·lícula Una ment prodigiosa a TV3, que tracta sobre la vida de John Forbes Nash, matemàtic i professor universitari nord-americà guardonat amb el Premi Nobel d'Economia l'any 1994. Aprofitem per recordar-ne algun element de les seves aportacions que pensem que són vàlids dins el món de les relacions entre organitzacions, l'estratègia empresarial, i la responsabilitat social:

El 1949 va proposar el sistema d'equilibri de mercats vigent en l'actualitat, rebatent les teories d'Adam Smith. La seva tesi doctoral de 1950 tractà sobre els "Jocs No-Cooperatius", el que des de llavors s'anomena "l'equilibri de Nash", que va tenir un immediat reconeixement entre tots els especialistes. Posteriorment derivà aquesta recerca en la formulació de la cèlebre Teoria de jocs. Les seves teories han influït en les negociacions comercials globals, en els avanços en biologia evolutiva, o en les relacions laborals nacionals. L'any 1994 fou guardonat amb el Premi Nobel d'Economia, junatment amb John Harsanyi i Reinhard Selten, per la seva anàlisi pionera d'equilibris en la teoria de jocs no-cooperatius. (font: viquipèdia)

Llegim també a la Viquipèdia sobre l'Equilibri de Nash:

En teoria de jocs, un equilibri de Nash és un tipus de concepte de solució d'un joc en què participen dos o més jugadors i on cap d'ells té res a guanyar pel fet de canviar unilateralment la seva estratègia. En altres paraules, si cada jugador ha escollit una estratègia i cap jugador es pot beneficiar d'un canvi en la seva pròpia estratègia mentre els altres no la canviïn, llavors el conjunt actual d'estratègies escollides pels jugadors i llurs beneficis corresponents són un equilibri de Nash.

Com que l'equilibri de Nash es centra en les preferències de cada individu, es poden produir resultats antiintuïtius. Pot haver-hi un equilibri de Nash quan, si els jugadors poguessin coordinar-se, tots canviarien d'estratègia. El joc de la «caça del cérvol» és un exemple d'aquest fet.

Si en lloc de parlar de 'jocs', parlem d'empreses, l'equilibri de Nash es produeix quan les diverses empreses que formen un mercat no poden millorar la seva situació mitjançant la presa de decisions unilaterals. Per exemple, cada empresa dins un mercat concret pren la millor decisió estratègica possible tenint en compte i coneixent les decisions estratègiques de les altres.

Tanmateix, el resultat que obtindran aquestes dissenyant, desenvolupant i executant la seva millor estratègia a la perfecció segons el model empresarial més tradicional (sense tenir en compte els stakeholders), pot estar notablement allunyat de la suma màxima possible que les empreses podrien obtenir d'aquest mercat concret.

Podem entendre que en la teoria de Nash, els paper del sstakeholders és molt rellevant i que hi ha un objectiu comú als interessos de tots ells que justifica que es produeixin les interrelacions. Aquest objectiu comú és la supervivència a llarg termini de l'organització, com a situació menys desfavorable per a cadascun d'ells. I aquest objectiu només s'aconsegueix en el temps mitjançant l'establiment de compromisos equilibrats (que no idèntics) entre les parts, després de comprovar que l'acord és la millor posició davant l'aparició d'interessos contraposats entre ells.

L'exemple de la teoria de Nash segurament més conegut és el dilema dels presoners, on dos delinqüents són detinguts i tancats en cel·les incomunicades. La policia sospita que han participat en el robatori del banc (pena de 14 anys de presó). Només tenen proves d'un delicte menor, per portar armes (pena de 3 anys de presó). Prometen a cadascun d'ells que reduiran la seva condemna a la meitat si proporcionen les proves per a culpar l'altre del robatori del banc. Hi ha, doncs, dues possibles tàctiques: la lleialtat (no proporcionar proves per a acusar el company); o bé la traïció. Els presoners entren en un dilema però l'equilibri de Nash només es dóna quan els dos presoners confessen, ja que se suposa que cada jugador, de manera independent, tracta d'augmentar al màxim el seu propi avantatge sense importar-li el resultat de l'altre.

Les empreses poden entendre que hi ha una forma de gestionar en la qual el valor creat per l'empresa implica gestionar el valor que aquesta aporta a tots i cada un dels seus partprenents i alhora el valor que aquests aporten a l'organització. Plantejat en termes negatius, si una empresa sols concentra les seves inversions en un sol stakeholder, en detriment de la resta, el futur de l'empresa serà més incert fruit del desequilibri que s'estarà generant.