He mirat un moment el programa Matins, que dirigeix Josep Cuní a TV3, i estaven parlant de nou sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan, els cinc bombers morts, la comissió parlamentària, etc.
Vicenç Villatoro ha fet una anàlisi de fons que compartim plenament i que lliga amb reflexions que hem fet sovint en aquest bloc. Ha exposat un problema que ha descrit com la pèrdua de credibilitat de la versió oficial. En altres països, quan el ministre de torn dóna la versió oficial, tothom se’l creu, i això no treu que no es puguin fer després les investigacions o comissions que corresponguin, però sempre a partir de la credibilitat que la informació aportada per vies oficials respon certament a allò que des de les instàncies de govern es considera objectivament que és la veritat.
Malauradament, i d’una manera creixent, ens hem acostumat a no creure’ns el que se’ns diu. La versió oficial ja no gaudeix de credibilitat i sona a una declaració política més, és a dir, a una informació on preval l’interès polític, on s’avaluen les conseqüències segons l’interès partidista, i on el contingut es pot veure seriosament afectat per aquest interès no públic o general.
I si algú va creure que aquesta era una tendència espanyola i de dretes, en referència a Aznar i l’armament de destrucció massiva d’Iraq, o a les declaracions oficials del ministre Acebes en referència a l’atemptat de Madrid, cada cop més hem après a conviure amb el tarannà mentider del president espanyol socialista (vegeu: La presidència de la UE pateix de manca de confiança), i també a Catalunya amb el cas paradigmàtic de què parlem aquests dies sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan.
Un altre dels presents al programa televisiu, Burniol, esmenta que això va lligat a l’intent de segrestar la informació per part dels poders públics.
En altres ocasions hem manifestat que la gestió de la legitimitat de les institucions públiques és tan o més important que la gestió de la reputació de les empreses privades. Una empresa sense reputació posa en risc la seva capacitat de guanyar diners i continuar existint. Un sector públic amb la legitimitat tocada perd efectivitat de les seves polítiques públiques i genera una desafecció que pot minar el suport als valors democràtics. Aquesta és, doncs, una responsabilitat de primer ordre i que pertoca a totes els organismes i càrrecs públics, des del regidor d’un petit ajuntament al president d’un país.
En conclusió, creiem que l’enfortiment d’un sentit ètic a la política i sobretot als governs és cabdal i forma part essencial de la seva responsabilitat envers la societat. Fa unes setmanes escrivíem una reflexió de desideràtum en aquest sentit: País, ètica i lideratge, on entre altres coses hi dèiem:
Vicenç Villatoro ha fet una anàlisi de fons que compartim plenament i que lliga amb reflexions que hem fet sovint en aquest bloc. Ha exposat un problema que ha descrit com la pèrdua de credibilitat de la versió oficial. En altres països, quan el ministre de torn dóna la versió oficial, tothom se’l creu, i això no treu que no es puguin fer després les investigacions o comissions que corresponguin, però sempre a partir de la credibilitat que la informació aportada per vies oficials respon certament a allò que des de les instàncies de govern es considera objectivament que és la veritat.
Malauradament, i d’una manera creixent, ens hem acostumat a no creure’ns el que se’ns diu. La versió oficial ja no gaudeix de credibilitat i sona a una declaració política més, és a dir, a una informació on preval l’interès polític, on s’avaluen les conseqüències segons l’interès partidista, i on el contingut es pot veure seriosament afectat per aquest interès no públic o general.
I si algú va creure que aquesta era una tendència espanyola i de dretes, en referència a Aznar i l’armament de destrucció massiva d’Iraq, o a les declaracions oficials del ministre Acebes en referència a l’atemptat de Madrid, cada cop més hem après a conviure amb el tarannà mentider del president espanyol socialista (vegeu: La presidència de la UE pateix de manca de confiança), i també a Catalunya amb el cas paradigmàtic de què parlem aquests dies sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan.
Un altre dels presents al programa televisiu, Burniol, esmenta que això va lligat a l’intent de segrestar la informació per part dels poders públics.
En altres ocasions hem manifestat que la gestió de la legitimitat de les institucions públiques és tan o més important que la gestió de la reputació de les empreses privades. Una empresa sense reputació posa en risc la seva capacitat de guanyar diners i continuar existint. Un sector públic amb la legitimitat tocada perd efectivitat de les seves polítiques públiques i genera una desafecció que pot minar el suport als valors democràtics. Aquesta és, doncs, una responsabilitat de primer ordre i que pertoca a totes els organismes i càrrecs públics, des del regidor d’un petit ajuntament al president d’un país.
En conclusió, creiem que l’enfortiment d’un sentit ètic a la política i sobretot als governs és cabdal i forma part essencial de la seva responsabilitat envers la societat. Fa unes setmanes escrivíem una reflexió de desideràtum en aquest sentit: País, ètica i lideratge, on entre altres coses hi dèiem:
El meu desig per al 2010 –i els anys a venir- és que Catalunya i Barcelona pugui tornar a ser un país i una ciutat amb esperit de lideratge, amb voluntat de jugar a primera, amb caràcter innovador. Però a més, voldríem que aquest repte fos possible amb la incorporació d’un criteri fonamental en la manera d’actuar i en la definició dels reptes: sentit de la responsabilitat social i visió sostenible.
Nota: Per a les persones i institucions del sector públic, posem a la seva disposició aquest canal específic on podran trobar informació i reflexions del seu interès sobre Responsabilitat Social: CANAL SECTOR PÚBLIC
Vegeu alguns de les darreres reflexions sobre RSA:
PD: L'article La fallida dels tres poders, de Vicent Sanchís, lamenta la crisi de confiança en què els tres poders estan incorrent
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada