14.3.14

Els nous reptes de l'Administració tributària

Tal com vaig reflexionar a "Els nous reptes de l'Administració tributària", ahir vaig assistir a la conferència sobre "Els nous reptes de l'Administració tributària" organitzada pel Col·legi de Censors Jurats de Comptes.

Tenia gran interès -i no em va defraudar gens- per sentir el punt de vista del ponent Joan Iglesias Capellas, inspector d’Hisenda de l’Estat, que en aquest moment exerceix d'assessor del president de la Generalitat de Catalunya i director del programa per la definició d'un nou model d'Administració tributària de Catalunya.

Tal com ha destacat Daniel Faura, president del Col·legi, és un tema d'actualitat pel moment de definició d'un nou model a Catalunya que permeti lluitar contra el frau, incorporant la rendició de comptes, i facilitant la implicació de les empreses i els gestors. Però també és un tema d'actualitat immediata gairebé a diari com avui mateix hem vist amb l'anunci del govern espanyol de reduir les competències autonòmiques en tributs.

La sessió ha plantejat qüestions relatives sobre com és i com hauria de ser l'organització i gestió de l'Agència tributària dintre del marc d'una nova concepció del que s'entén actualment en relació amb els serveis que presta l'Estat com a contraprestació als tributs recaptats.

Iglesias ha referenciat que, tal com va dir el president Mas, un estat propi és sols un mitjà per a fer millor les coses per als ciutadans. Per tant, com a expert i assessor, li toca plantejar-se si hi ha alternativa al sistema actual, per valorar si en el nou estat tot just caldrà donar-hi continuïtat o podem imaginar-ne un altre, i dissenyar-lo. De fet, dissenyar un model propi té sentit fins i tot més enllà del repte de l'estat propi nou, ja que també hi ha territoris que dins d'un estat compost tenen sistemes propis diferenciats.

Iglesias, que ha estat sempre a l'Administració, en diferents nivells, ha començat fent la reflexió que les propostes en què treballa no sols serien vàlides per a Catalunya sinó que els reptes de nou model d'administració tributària són molt més amplis. Sens dubte, però, ara tenim el repte i possiblement l'oportunitat per a Catalunya. I hem de partir de la realitat que no construïm des de zero sinó que ja tenim una administració tributària.

Avui dia quan es parla de reformes fiscals es parla molt de l'estructura fiscal, poc de l'administració tributària i gens del model de gestió, cosa que fa ineficaços els canvis.

El sistema tributari espanyol, creat al 1978, es basa amb l'autoliquidació, però això no té perquè ser així. Es va fer així, segons la seva opinió, perquè, de cop, per entrar a l'OCDE, calia aplicar uns impostos que altres països que feia mig segle que aplicaven. Es van haver de crear les fonts molt ràpidament, i calia que funcionés des del minut u. Com que no es podia fer com els altres van haver d'innovar i es van inventar l'autoliquidació. Com que l'administració va admetre que no podia assumir el volum de gestió, van optar perquè s'ho fes cadascú. Per tant, el pes del sistema descansa en el contribuent, el ciutadà i l'empresa. I després de molts lustres segueix igual.

El govern suec va encarregar un estudi sobre la recaptació potencial i van calcular el tax gap. I amb la dada es van espantar. El tax gap és la diferència entre el que proporciona el sistema i el que podria aportar. És el que permet valorar l'esforç que cal fer. Hi ha experiències. Suècia està ara al 90% d'eficiència (tax gap de 10%) i vol arribar al 94% i estava al 70% al 1999. El seu esforç està en l'eficiència del propi sistema. Austràlia també ha introduït millores interessants i el Regne Unit també l'ha estudiat, explicant com es composa per tal de traçar la seva estratègia.

Els experts escocesos recomanen no reproduir l'estructura fiscal britànica, però en canvi consideren que l'administració tributaria ja és correcta.

El cas de Croàcia, que ha de fer grans canvis, com va passar a l'estat espanyol en el seu moment, mostra un gran nivell d'ineficiència però l'han mesurat i saben que tenen una estructura fiscal nova òptima però una administració tributària no òptima que ha d'anar incorporant bones pràctiques.

També es pot donar el cas que no funcioni ni l'estructura fiscal ni l'administració tributària. És el cas d'Espanya, on ni tan sols s'ha calculat el tax gap. No es coneix quina és la ineficiència. Cada expert fa estimacions sobre quin és el frau fiscal, quanta economia submergida hi ha, etc., i fins i tot el ministre diu que és molt difícil de calcular, però altres països bé que ho fan. El model espanyol, és doncs, proper a la ineficiència absoluta per un tax gap excessiu i una manca d'eines de mesura i de millora.

La primera recomanació dels experts al govern suec va ser que no parlés tant de frau sinó de compliment. Si diem que hi ha molt frau convidem a fer-ne perquè és la normalitat, mentre que si anem comunicant que ja som més els que paguem i complim estem generant un missatge que els defraudadors cada cop són un grup més reduït i a extingir.

Per fer que la gent compleixi podem optar pel dany o el guany, el càstig o l'incentiu. A l'estat espanyol -i aquí potser sí que hi ha causes històriques- es va optar pel dany, el càstig. De fet, fins i tot s'amaga la informació al contribuent i després se'l persegueix.

Perquè Alemanya necessita cinc vegades més funcionaris si el PIB sols és dos cops més? Per què no ens copien? Tenen clar que després de tants anys, Espanya no millora. Ho fan millor perquè l'administració té diàleg amb els contribuents i hi parla des del minut zero. Els coneix, hi ha l'inspector de capçalera! Per això hi ha menys gestors, també. Espanya s'ha reservat sols el control. I tot i així tampoc pot controlar-ho tot i inverteix en tecnologia de l'Agència tributària per fer les declaracions informatives.

Podem evolucionar a partir d'aquí? En alguns països s'ha avançat en la fiscalitat verda, tot i que en les bases tampoc és un gran canvi. Totes les administracions tributàries del món es creien que el seu sentit estava en el control.

Una pregunta important és si el sistema té prou contribuents per a generar prou riquesa i mantenir el sistema institucional. Tot els estudis diuen que sí, i que fins i tot, anant sols, es pot augmentar la capacitat de crear riquesa.

Els 1400 M€ que costa l'Agència Tributària serveix per a aconseguir 5000 M€ que és un 5%... Tot els altres 200.000M€ van sols, és un flux financer que es mou en comptes bancaris de les empreses al tresor públic sense intervenció de l'Agència Tributària.

Amb la globalització, el somni del control absolut ja no funciona, se'ls escapa tot. I algunes administracions ja veuen que l'important no és el control sinó la gestió i la col·laboració. Com que aquí sols es fa control no se sap fer res més i ara el control ja no serveix com abans, allò pel que t'has preparat ja no serveix. És un problema conceptual i cultural perquè ara et diuen que aquell contribuent que has estat perseguint ara t'hi has d'entendre. Amb la col·laboració augmenten els ingressos voluntaris i es poden posar a controlar els que estan identificats com a incomplidors i es tanca el cercle.

Hi ha 51 milions d'obligats contribuents que treballen pel sistema i aporten tota la informació a l'Agència Tributària, que té tota la informació que sols fa servir per a controlar, i això ho fa molt bé. Fan 500.000 procediments de control. Tot el país, tots aquests contribuents estan treballant per al 5%. La manera d'evolucionar per a fer-lo eficient no és augmentar un 10% els controls i passar a 550.000... Les teves dades haurien d'estar a la teva disposició 24h al dia 365 dies a l'any, mantenint l'autoliquidació, i fent les actualitzacions i correccions que calgui. Si fem responsable al contribuent, per què no li donem les eines per a fer-ho be? La tecnologia ho permet. I potser moltes d'aquestes paral·leles ja se les farà el mateix contribuent i no caldrà destinar-hi tants esforços.

Gairebé la meitat del tax gap no era intencionat sinó fruit de les dificultats d'interpretació del sistema. Per tant és un element de gestió. Per tant, cal orientar-ho a client, donar-li eines, fidelitzar-lo, treballar en positiu.

Tenim els tipus més alts del planeta i amb el sistema que es declara com a més eficient del món. I la culpa per tant deu ser del contribuent, que és qui fa la feina! Potser el model de gestió no és el millor, amb una eficiència a 10 punts de la mitjana, que vol dir a molta distància dels millors.

Els defectes del sistema fiscal vigent són:
· Ineficiència
· Conflictivitat, i no instruments de conciliació, mediació... A més no pot ser el mateix interlocutor. I el TEAR és contenciós, no arbitral.
· Inequitat
· Inseguretat jurídica

Cal una administració tributària:
· Eficient
· Professional (a vegades ara defensa interessos corporatius!)
· Que cooperi amb el sector privat (i per això cal generar confiança)
· Model en xarxa
· Connectada amb el món

En el món hi ha dos grans paradigmes: els basats en la por i la sanció i els basats en la cooperació i la confiança. Si jo crec que la pressió fiscal que rep el meu veí és similar estaré més predisposat a complir. La consciència ha de ser de tributar o de contribuir???

Taxes are what we pay for a civilized society
Oliver Wendell Holmes

Fins i tot al Nou Testament es parla i molt dels tributs. I els tributs és el que paga el poble vençut al vencedor. I això es canvia als EUA, que volen administrar els seus recursos, davant els impostos creixents que imposava el regne sobretot a les colònies. La contribució és el preu de la civilització, ja no és el tribut que es paga al rei per principi d'autoritat. Qui administra contribucions té clar que aquests diners no són seus, que sols administra la riquesa col·lectiva.

0 comentaris: