Les meves reflexions sobre el cas Pujol

L'autoinculpació de Jordi Pujol, explicant que tenia diners no declarats a l'estranger, ha estat un cop dur per a les persones que el teníem com un referent. Sobretot perquè Pujol no solament va exercir de president sinó de defensor d'uns valors socials, i ho va fer tant abans com després de la seva responsabilitat pública. Siguin quines siguin les motivacions internes, el mal a la seva figura ja està fet, i suposarà una taca immensa de cara a una història davant la qual ja no disposa de temps per refer-se'n.

En la seva declaració, tal com alguns analistes han fet notar, és possible que hi hagi una part de voluntat d'actuar com a protecció dels seus fills i de la família, mogut pel sentiment de no haver estat prou present com a pare durant l'educació dels seus fills. Sigui com sigui, els dubtes afecten tota la família, i més enllà de consideracions jurídiques que ja es deliberaran, el mal moral és general, per acció o per omissió.

En un moment com el que està vivint Catalunya, és evident que aquest fet havia de ser aprofitat per les forces unionistes per a carregar contra el procés sobiranista, sense tenir en compte que, encara que Pujol s'hagi passat recentment al sobiranisme, tota la seva trajectòria és estrictament espanyolista, tal com ell ha definit sovint, en el sentit d'intentar la regeneració de l'estat espanyol. En aquest sentit, aprofitar els delictes fiscals que se li puguin imputar per a atacar el seu llegat polític en benefici de l'unionisme té un punt d'absurd en tant que ell ha estat el màxim exponent de l'autonomisme i, en conseqüència, d'una aposta unionista.

De totes les moltes anàlisis fetes fins ara, la que més m'ha interessat ha estat la d'Albert Sáez, director adjunt d'El Periódico: [ca] 'Cas Pujol,' ¿I com va començar tot? / [es] 'Caso Pujol,' ¿Y cómo empezó todo? Sáez dóna les claus per entendre com s'inicia tot plegat... però no solament el cas Pujol sinó el de tots els partits. I ho fa amb apuntant uns elements de reflexió en clau històrica que ens permeten no limitar-nos merament a apuntar contra unes persones o contra uns partits sinó contra un sistema, és a dir, sobre com la manca de trencament real al final de la dictadura va suposar un canvi de règim però un manteniment de males pràctiques i el poder de certes oligarquies, de certes famílies.

La interpretació històrica és tremenda perquè permet disposar d'algunes interpretacions coherents d'alguns fets tant en relació a Pujol i al partit (Banca Catalana, Operació Roca) com en relació a tots els altres grans partits. Però encara pren més perspectiva quan entenem que la història d'Espanya és la història d'unes oligarquies, d'unes quantes famílies que han disposat del poder durant segles (i en aquestes no hi és Pujol, que hauria estat un nouvingut que els va anar bé per a evitar altres mals pitjors).

En aquesta perspectiva Pujol no queda disculpat en absolut. Al contrari, ja que no seria un 'tema' dels fills sinó que l'afectaria més plenament. Però ja no seria un defraudador més, com un cúmul de males pràctiques personals, ni un tema merament d'interessos de partit, sinó que tot prendria una interpretació més sistèmica, de tot l'Estat, de tota la història d'Espanya sense cap trencament en el pas de la dictadura a la democràcia. Em sap greu dir-ho, però malgrat que se n'hagi aprofitat, Pujol hauria estat el tonto útil de tota aquesta teranyina immensa i allargassada, fins ara que ja els molestava.

A la llum d'aquestes reflexions, els qui pensen que el 'Cas Pujol' és un cop definitiu al procés sobiranista s'equivoquen del tot. Al contrari, ara més que mai els catalans descobrim com ens resulta d'urgent sortir d'aquest Estat malalt. L'Estat espanyol és una gran infraestructura insostenible; ho ha estat des d'abans de la seva pròpia configuració a inici del XVIII. Ho és des del moment de la monarquia conjunta que s'inicia al XVI, quan es comença a viure a costa dels altres, de l'or d'Amèrica. La història de l'Estat espanyol es podria explicar en part com un aprendre a viure a costa dels altres. I amb una continuïtat de famílies que converteixen la presumpta nació en un tremend joc d'interessos. Potser totes les nacions i estats tenen una mica d'això, però les revolucions han anant generant trencaments, canvis, alternances, mentre que la sensació és que la continuïtat dels poderosos espanyols ha tingut una continuïtat inversemblant.

El Dret a Decidir que els catalans hem fet valdre suposa una alteració total de les regles del joc a Espanya. Per primer cop, una acció de democràcia real, no controlada des del poder, ni espanyol ni català, sinó que ha emanat del poble, farà possible visualitzar que una altra manera de fer les coses és possible, que la democràcia no tutelada és factible, que fins i tots els impossibles són possibles si la gent ho vol, i se sap treballar amb esperit cívic democràtic.

Però no és sols el dret a decidir democràticament. Ara cal que aquest dret ens porti decididament a la creació d'un nou Estat. Ens cal sortir urgentment del marc polític i sociològic que ha fet possible totes aquestes males pràctiques estructurals. Ens cal sortir d'un Estat que és insostenible en termes econòmics i polítics. La sortida dels catalans permetrà construir un Estat nou on -tinguem-ho clar- hem de pretendre apuntar cap a l'excel·lència. Sabem que no serà fàcil i que els èxits dependran del nostre esforç. Ja no ens caldrà haver de demanar la indulgència per part d'una altra nació dominant sinó que el diàleg internacional serà de tu a tu, com tots els altres pobles lliures del món.

L'experiència d'aquests darrers anys, l'època autonòmica, ens hauran permès desenvolupar les estructures d'estat bàsiques, i ens hauran permès també aprendre què és el que no volem. Tot el nostre esforç hauria d'anar a impulsar una economia sostenible d'èxit, una política altament democràtica, i amb una gran energia ètica per a fer models sostenibles, transparents, responsables.

La transició cap a la llibertat haurà comportat que l'Estat hagi buscat tots els draps bruts que hi hagi a Catalunya. Llàstima per a ells que amb la mateixa empenta no ho facin a altres llocs! Però a nosaltres ens servirà per a entrar nets al nou Estat. I des d'aquest punt de vista és excel·lent. Hem après de cop que no podem confiar en en ningú per més honest que ens sembli. Hem après que l'ètica no se suposa sinó que ha de gestionar-se i demostrar-se. La nostra transició sí que farà net. Sense caça de bruixes sinó amb garanties que qui més poder o responsabilitats ocupi més mostres de transparència haurà de donar.

Estic convençut que la secessió de Catalunya suposarà un gran estímul per a Espanya. Els primers moments seran de gran gesticulació política amb la intenció de convertir Catalunya en el boc expiatori dels seus mals. Però els qui manen coneixen la realitat i les dades que no publiquen i no gosaran romandre quiets esperant que el vaixell s'enfonsi. O intensifiquen el model fent que valencians i balears paguin encara més i els bascos i navarresos comencin a contribuir, o bé fan net de dalt a baix, cosa que dubto que puguin fer els que durant segles se n'han beneficiat. La primera opció portaria cap a un aïllament de Madrid i la segona cap a un canvi de gran profunditat amb conseqüències impossibles de predir però que, amb tutela internacional pot aportar garanties d'èxit per a passar a ser un país normal, tot i que segurament amb unes línies d'AVE clausurades.

És cert que el cas Pujol ha estat un cop dur... Però en absolut afecta el procés sobiranista. Deia fa uns dies Salvador Cardús:

¿I hi ha raons per sentir-se abatut pel cas Pujol, més enllà de la desolació? Des del meu punt de vista no. En primer lloc, perquè el procés sobiranista el que vol és liquidar definitivament l’etapa autonomista liderada per Jordi Pujol, i posteriorment enterrada pel tripartit en posar en evidència que les vies constitucionals de reforma no duien enlloc. Pujol, fa més de deu anys enretirat de la política, s’havia resistit molt a donar per acabada la seva altra herència -la política-, i s’ha afegit a la independència a darrera hora i de mala gana. I ara la seva confessió reforça els arguments per abandonar el vell model autonòmic.

És curiós que els que deien que Pujol no era Catalunya, ara intenten fer aquesta identificació! Deia Suso del Toro fa uns dies:

Jordi Pujol no es Catalunya, no lo fue nunca aunque él lo pretendiese y muchos votantes creyesen que él era una encarnación. Y no lo es tampoco porque lo quieran ahora los sicarios de los poderes del estado que estos días muerden con fruición la pieza cobrada, todas las encuestas dicen que la mayoría social catalana es progresista y que la demanda nacional va acompañada de crítica a las políticas económicas y sociales. De hecho este episodio cataclísmico protagonizado por el Fundador es el final de un proceso en el que está cambiando el protagonismo en la sociedad catalana, el declive de una burguesía endogámica y el ascenso de otros sectores sociales. Pujol y Duran son el catalanismo de clase que está siendo apartado. Tendrán razón o estarán equivocadas pero Catalunya son esos millones de personas que quieren votar libremente su destino, y cuando los que disfrutan ahora acaben de devorar a Pujol esas personas seguirán estando ahí.

En absolut afecta el procés sobiranista sinó al contrari. La llibertat que demanem és per a fer un país digne, respectuós, sostenible, i tan ètic com sigui possible. La sensació d'entrar-hi nets és increïble! Durant molts anys hem considerat que l'existència de la monarquia espanyola podia ser útil per quan arribés aquest moment, per a fer possible una solució menys traumàtica. No m'agradava gens però si la solució podia ser facilitadora... Les males pràctiques del rei -que molt ens temem que deixarien Pujol com un bon jan innocent- van fer impossible aquesta via de la monarquia compartida, i per sort després hem vist que hi ha catalans que es poden sentir perfectament espanyols sense que el fet sentimental sigui cap obstacle per considerar que Catalunya ha de governar-se a ella mateixa.

Per què explico això ara? Perquè -salvant les enormes distàncies- ara és com si descobríssim que davant un procés d'emancipació no ens calien tantes prevencions ni proteccions. Si el conjunt de la ciutadania de manera massiva, democràtica i pacífica, amb convenciment, decideixen constituir-se en demos i proclamar-se Estat, ni les mitges tintes ni els patriarques aporten res. Més aviat, ens va bé que no hi siguin perquè permeten un pas més netament ciutadà, sense tuteles de la Història, amb el lideratge de polítics que no ho han estat tota la vida, amb la convicció que els podem canviar i que el país i el procés són prou sòlids per no veure's perjudicats.

De tot el que anem sabent, els que perdran els pocs arguments que tenen són els de la tercera via, i fins i tot els que aspirin a una confederació. Les raons sentimentals ja no hi tenen cap rol. Ja han defallit totes. Al costat de la dignitat nacional, emergeix amb força la voluntat de fer net, de fer un país net, i per això les solucions d'entremig ja no aportarien dignitat perdurable però encara menys garanties de fer net.



PD: 21.8.14 Les meves reflexions sobre el cas Pujol (II)