10.8.14

Repàs d'alguns articles a la premsa d'avui

Després de fer unes lectures de diaris de diumenge al matí, enllaço algunes idees aportades pels seus autors, les quals m'han resultat complementàries.

Què passa a Espanya

Heribert Padrol, advocat que va tenir responsabilitats importants a l'AEAT, escriu avui un article a l'ARA, on descriu una interessant conversa amb un amic a Madrid sobre el procés que es viu a Catalunya. Diu que la novetat per a ell va ser que, a més de l'argumentari habitual, va esgrimir-se un altre motiu, l’afirmació que “èticament i moralment, la independència de Catalunya constitueix un plantejament indefensable”. Padrol es pregunta per què, si resulta obvi que és un argument absolutament erroni, la unitat d’Espanya no té res a veure amb la moral, molts espanyols, fins i tot persones cultes, ho pensen i ho senten així? Cal tenir present que, si un col·lectiu de persones considera que el seu posicionament ideològic té un fonament ètic o moral, no hi ha cap dubte que la convicció i vehemència amb què defensaran els seus plantejaments es veurà reforçada.

Al costat de les persones que hi posen arguments -equívocs o no- hi ha el gruix majoritari de persones que defensen aquest posicionament senzillament perquè estan acostumats a aquesta realitat, perquè així els hi van dir els seus pares o el seu entorn o perquè els agrada i se senten còmodes. I aquest és un valor moral -en el sentit de costum- però té poc a veure amb l'ètica. El mateix Padrol posa l'exemple de quaranta anys enrere si dues persones joves decidien viure juntes sense estar casades, que a molta gent li semblava estrany i fins i tot molt i molt criticable. En tot cas, la consideració de la unitat d'Espanya com a valor moral -encara que contrari al sentit ètic- contribueix a explicar la virulència d’alguns missatges clarament de càstig a allò que no deixa de ser un procés i una ideologia pacífica i democràtica.

Padrol acaba lamentant la diferència amb el posicionament del govern anglès en relació a Escòcia, i expressant que els que prenen posicions "moralistes" a Espanya estan rotundament equivocats perquè la democràcia i la tolerància són valors superiors al manteniment de la unitat d’un estat. Estar a favor o en contra de la independència de Catalunya no determina, per se, una qualificació moral.

Què passa a Catalunya

Salvador Cardús, sociòleg, periodista, escriptor, i doctor en ciències econòmiques, escriu avui un article a l'ARA, on mostra l'evolució que ha tingut el sobiranisme que ha passat del 30% (1991) al 55% (2013) o els que manifestaven que votarien en contra en un suposat referèndum per la independència que han passat en aquest mateix període del 55% al 20%. Entre les conclusions que es poden treure enmig del procés destaca que:
  • L’opció per la independència és resultat del convenciment que les alternatives preferides per respondre a la insatisfacció amb l’autonomisme s’han anat tancant. A partir de les dades que aporta, conclou que el vot a favor de la independència no és sempre un vot ideològicament independentista, sinó resultat de l’evidència de la falta d’altres alternatives
  • El no a la independència té una base molt més identitària, emocional, que no pas el sí, que és fonamentalment polític i pragmàtic. Mentre un 90 per cent dels que votarien sí-sí donen raons lligades a incrementar la capacitat de decisió política i la prosperitat i només un 17 per cent també addueixen raons identitàries (a la pregunta es pot donar més d’una resposta), els que votarien no-no, en un 46 per cent, addueixen raons identitàries (Baròmetre del CEO, 1a onada del 2014).  
  • Aquesta dimensió política i pragmàtica -que en podríem dir pròpiament cívica- la que explica la incorporació a favor de la independència de proporcions elevades de catalans que no l’entenen com una renúncia a la seva identitat d’origen, i també explica el procés de feminització del procés
Les dades mostren clarament que  -com fa temps que defensem- el sobiranisme ha deixat de basar-se en el sentiment identitari i passar a ser un moviment de base netament cívica per a un aprofundiment democràtic, alhora que l'unionisme ha passat a mostrar-se i configurar-se com un moviment netament identitari. Cardús afirma que un independentisme ideològic no hauria trobat ni l’atenció ni l’adhesió dels nous catalans ni de les dones a un procés en què el que es valora és la millora de les condicions de vida presents, i sobretot futures, més que no pas les reafirmacions de catalanitat.


Què passa al País valencià

També he llegit l'entrevista a Vicent Soler, degà de la Facultat d'Economia de la Universitat de València a Nació Digital. L'acadèmic fa unes anàlisis que mostren la reacció que el món acadèmic, i sobretot empresarial, estan experimentant al País valencià. El catedràtic afirma que «Espanya està concebuda per afavorir 400 famílies», denuncia l'elitisme de l'Espanya tradicional i critica l'anticatalanisme del president Alberto Fabra. Entre altres, diu que "el problema és que a Madrid el sentiment nacionalista espanyol està per damunt del sentiment democràtic" i que "hi ha una gran tradició de classe extractiva a Castella, heretada dels temps de la colonització d'Amèrica".


Què passa al món

Xavier Rubert de Ventós, filòsof i professor universitari, és entrevistat avui un article a l'ARA i parla de la diversitat, que és imprescindible al món d'avui:
"Tota identitat monogràfica és un perill. Mira, jo tinc una identitat familiar, religiosa, sexual, ètnica, nacional... Sóc veí, pare, mascle, feligrès, professor. Pertanyo a una classe social, a un sistema de creences, a un club, a un estat. Alguns d’aquests col·lectius m’han estat donats; d’altres els he escollit. No tots tenen la mateixa importància. D’un col·lectiu en sóc, a un altre només hi pertanyo, en un altre hi crec, a d’altres hi milito o potser tan sols els voto. La tasca política del futur, per mi, és organitzar una societat que no negui, sinó que integri aquesta complexa intimitat tot articulant la diversitat dels seus components".
 Aleshores -hom es podria preguntar- per què els catalans hem optat per crear un estat propi?
"Per començar, al món en què vivim, el que no és oficial, no és real. Si no tens un estat, no existeixes. Per existir com a poble, com a demos, avui dia la convenció és tenir un estat. Si no, no ets modern. Ets un problema. [...] I després, esclar, hi ha la paradoxa: cada cop es reconeixen més drets a la diferència, fins al punt que ja és legal que es casin dues persones del mateix sexe. ¿O sigui que pots tenir una orientació sexual diferent però no pots tenir una orientació nacional diferent? ¿Com es pot defensar el primer cas i negar el segon? [...] A Espanya, l’estat va fer la nació. Van conquerir, manar, dominar, unificar. Aquesta és la seva naturalesa, més que no pas adaptar-se, pactar o inventar. Per això els castellans tenen aquesta incapacitat crònica de respectar de debò el que no és oficial".
Fins i tot algú podria considerar que fer un estat ara per ara ja no està de moda:
"Això ho diuen els tontos. Mira, jo no penso que una sobirania pura i dura sigui la millor via, però tampoc crec que ningú tingui dret a interferir en el que un dia votem. Perquè l’estat pot ser una peça d’arqueologia política, però encara és el gestor de la redistribució interior i el que talla el bacallà en els organismes internacionals. Fan veure que ignoren que no hi ha res més nacionalista que un estat nació, que és el que fa més sagrats que res els drets col·lectius, aquells drets que els de l’estat nació diuen que no existeixen amb la cançoneta que els territoris no paguen impostos sinó que els paguen les persones. ¿Saps quina és la ideologia favorita dels estats o de les civilitzacions dominants? L’universalisme. Ells no defensen mai els seus interessos. Ells defensen ideals universals com la pau, la veritat, la llibertat... El concepte de patriotisme constitucional de Habermas és una pura enganyifa. El problema dels estats, avui dia, és precisament la sobirania aquesta que porten posada. Pretenen que Europa sigui una combinació de sobiranies nacionals, com el que combina els ous en una truita. Però, com va dir De Gaulle, els estats són ous durs, i amb ous durs no fas la truita que seria Europa".
També m'ha agradat llegir l'entrevista a Victòria Camps, filòsofa i catedràtica, avui a El País, on fa afirmacions i reflexions que comparteixo, però que sempre em deixa la sensació d'esquivar una realitat que la incomoda:
La indiferencia hacia el bien común es un defecto tanto de la política como de la sociedad civil. La formación que tenemos dentro de una economía que fomenta el egoísmo, la competitividad y los beneficios materiales hace personas muy individualistas que ponen por delante el interés privado, el interés corporativo; [...] Y, en general, la ciudadanía actúa poco como ciudadanía. [...] La indiferencia o apatía hacia lo común es muy habitual en épocas de bienestar o de bonanza. La crisis económica pone de manifiesto mucha miseria, mucha desigualdad, y eso ha llevado a las personas a unirse. Ha sido el rasgo más positivo de la crisis, han proliferado los movimientos sociales, la gente se ha asociado. Ha habido asociaciones muy altruistas, como la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, o la de los afectados por las preferentes; pero la pregunta es: ¿eso se perderá en el momento en que se supere la crisis?
Sembla que es trobi incòmoda davant el gran exemple avui a Europa i al món de com la ciutadania ha interpretat que se li estava furtant el bé comú i ha decidit mobilitzar-se, marcar les línies de la política, i decidir el seu futur. No ho posa ni com a exemple, ni com a matèria de reflexió, cosa que és incongruent amb l'afirmació de la indiferència envers el bé comú, segons el meu parer. Precisament el fet d'adonar-se que des de fora estan gestionant un bé comú sota un interès seu que és contrari al nostre és el que ha fet que la gent majoritàriament hagi reprès l'actuar com a ciutadania.

(nota: a la Vanguardia estival no he trobat res interessant; la reflexió sobre transparència de la directora adjunta era per a matar el temps, i a l'apartat web d'opinió el més destacat són els videoblogs de Mel Rodríguez de Focusings...)

PD: Ah, i comentari a banda mereix la notícia "Endesa deixarà de ser una multinacional energètica. La italiana Enel, principal accionista, absorbirà el negoci que l’empresa espanyola té a l’Amèrica Llatina". "Endesa antes alemana que catalana", deien! I finalment va ser italiana. I ara es reduirà a una empreseta local, on la part principal de clients són els catalans de l'antiga Fecsa... Potser que vagin pensant a traslladar la seu a Catalunya ara que els somnis panhispànics s'han mort... Ara, això sí, cap unionista criticarà la pèrdua de potencial econòmic que suposa aquest fet, tot per a frenar el desenvolupament de Catalunya. Són una vergonya política, econòmica i intel·lectual, però cap dels polítics, economistes i intel·lectuals unionistes hi reflexionarà, perquè aquest és un tema moral. I així va l'ètica en aquestes latituds.