28.8.14

Grups d'interès i sector públic

En un breu article recent titulat Per què les reformes del sector públic moltes vegades no donen resultats?, Joel D. Aberbach i Tom Christensen arriben a la conclusió que les reformes del sector públic rarament ofereixen allò que prometen, per diversos problemes de definició dels objectius i dels problemes i per les dificultats de control en el procés de presa de decisions o d'aplicació. Vull aprofitar per fer una breu reflexió a un dels punts que ells tot just esmenten.

En la seva anàlisi utilitzen dues perspectives (copio aquests dos paràgrafs seus):
  • La perspectiva racional és una mena d'ideal. Es dóna per descomptat que els responsables polítics i administratius actuen racionalment, és a dir, que són capaços de formular objectius i d'entendre els problemes, trobar-hi solucions òptimes, posar en pràctica les mesures que han acordat i obtenir els efectes volguts. Això depèn de dues grans condicions prèvies - tenir la capacitat d'obtenir un bon resultat en la relació entre els mitjans disponibles i el fi proposat, i controlar els processos de presa de decisions i d'implementació. Aquesta perspectiva presenta dues versions: l'home econòmic i l'home administratiu, en què aquest últim se centra en l'ús sistemàtic del disseny organitzatiu com a instrument de lideratge.
  • La perspectiva de la 'galleda de les escombraries' és més temporal i contextual, i sosté que els fins, els problemes, les solucions i els efectes sovint són ambigus perquè les situacions de decisió presenten característiques ambigües, relacionades amb la complexitat de l'estructura, els rols, una tecnologia poc clara i la manca d'una visió racional. A més, sovint la participació és variable, perquè les parts que hi intervenen no hi tenen plena dedicació, i tan aviat arriben com se'n van. Això porta, sovint, a unes decisions imprevisibles i a una implementació irracional, com també a utilitzar símbols per emmascarar la manca de racionalitat. Una variant d'aquesta perspectiva que combina elements instrumentals sosté que els emprenedors polítics o els impulsors de les polítiques aconsegueixen obrir i utilitzar les oportunitats que es presenten gràcies a determinades combinacions de problemes, solucions i participants. Això pot fer que s'assoleixin els objectius més fàcilment, encara que la situació sembli caòtica o anàrquica, i inaugurar noves vies de desenvolupament que trenquin amb el passat.
Vull quedar-me amb la frase "els impulsors de les polítiques aconsegueixen obrir i utilitzar les oportunitats que es presenten gràcies a determinades combinacions de problemes, solucions i participants", en la mesura que permet situar la presència dels grups d'interès dins l'entorn quotidià de l'Administració pública.
  • Des del punt de vista de la gestió d'oportunitats, una circumstància real és que el gestor públic no sigui coneixedor de determinades 'solucions', davant les quals l'agent que les aporta aconsegueix posicionar-se. De vegades, aportar solucions va aparellat amb fer descobrir un gran problema que fins al moment havia passat desapercebut o bé generar la necessitat d'un gran repte. Aquí ens trobem davant uns gestors poc creatius o poc indagadors, que tenen el risc de deixar-se portar pels prescriptors o interessats més llestos. També ens trobem empreses que poden inventar-se malalties, per exemple, per tal de fer necessari un remei. I també ens trobem empreses que creen grans reptes com ara les smart cities, els quals creen gran interès, suposen un repte i permeten generar una gran disponibilitat de recursos.
  • Des del punt de vista de la gestió de riscos o conflictes, una circumstància real és que el gestor públic no disposi de prou capacitats, habilitats, autoritat o poder per a imposar una millor solució des del punt de vista de l'interès general, o bé que davant la dificultat per a trobar aquest interès públic, tampoc sàpiga trobar les maneres de mediar o arbitrar, de generar els espais de diàleg i consens. Aleshores pot succeir que la composició de forces que presentin els grups d'interès acabin donant lloc a una solució final, que quedi allunyada de l'interès general.
La gestió dels grups d'interès és un assumpte de cabdal importància. I en una Administració pública que ha esdevingut, per la força dels fets, relacional, encara és més determinant, ja que la qualitat de les polítiques públiques cada cop més es pot veure determinada no per un procés de planificació racional  -que tampoc és per se garantia de res- sinó per un joc d'interessos on el grup d'interès més hàbil, més insistent, més present, més poderós pot acabar imposant el seu interès particular.

I cal no pensar solament en interessos empresarials, sinó que estem davant una gestió dels grups d'interès en general, que pot afectar tota mena de polítiques, de relació amb entitats i organismes diversos, etc.

Davant la manca d'habilitats que es pot donar sovint en els gestors; davant la pèrdua de capacitats del propi sector, ja siguin d'autoritat o de recursos; davant l'excés d'influència que un grup d'interès pot tenir fins al punt que ni el procés ni els resultats corresponguin al màxim interès públic, convé que l'Administració es repensi, però convindria molt que aquesta repensada integri de manera molt més intensa del que ho ha fet fins ara la transparència en un marc de gestió de la responsabilitat social.

Les funcions de l'Administració pública suposen una delegació que la ciutadania ha fet, i ara estem en un moment en que s'estan renegociant socialment les condicions d'aquesta delegació. En qualsevol delegació feta en condicions s'han d'haver pactat els retorns informatius, és a dir, com s'està progressant en els objectius pactats per tal de valorar si la força delegant ha de recuperar autoritat i aportar més determinació o, arribat el punt, canviar directament la força delegada, el govern.

Els conceptes de transparència que s'estan aplicant a l'Administració pública actualment són fruit de les obligacions comunitàries i de la pressió social pels casos de males pràctiques i de corrupció. Però no provenen d'un model de gestió de la Responsabilitat Social en el sector públic que es basi en la implantació real d'uns valors ètics, de responsabilitat i sostenibilitat.

La ciutadania vol renegociar les condicions. I cada cop des d'un sentit d'esmena més global al model. Perquè la confiança s'ha esquerdat i la resposta no és suficient. Segurament la ciutadania té la sensació que no hi ha ni prou voluntat de canvi real ni potser prou capacitat real. No haver-hi voluntat pressuposaria que encara hi ha gent que s'aprofita de la situació. Però no haver-hi capacitat transmet la idea que tot el sistema és tan complicat, gran, monstruós, que no hi ha per on agafar-lo. Si finalment no es pot fer res perquè tot són marcs europeus que ho impedeixen, el projecte europeu pot ser-ne el gran perjudicat.

La ciutadania vol renegociar les condicions i es veuen iniciatives molt diverses arreu. Cada cop hi ha més gent que demana refundar, refundar coses, refundar organismes, refundar-ho tot. I no sembla que la resposta des de dalt sigui prou valenta, agosarada, capaç, per donar mostres de voluntat i capacitat de canvi que permeti generar una certa confiança. Necessàriament el procés que estem vivint requereix que el diàleg dels gestors públics (nivell tècnic i nivell polític) es reforci i incorpori més agents per a assegurar que la màxima participació ciutadana aporti més qualitat.

Però fer participar no vol dir el que s'ha vingut coneixent habitualment com participació ciutadana, sinó que ha d'implicar empoderar la ciutadania. Amb tots els riscos que suposa, clar. Però sabent que un empoderament correcte també ha de comportar una responsabilització dels agents, de la ciutadania.

Un magnífic exemple de com la ciutadania està prenent el protagonisme l'estem vivint a Catalunya amb tot el procés sobiranista. Ha estat la ciutadania la que ha pres el lideratge i està marcant el futur. Ho farà amb la decisió final, amb la votació. Però ho ha fet al llarg del procés, marcant la línia i aportant una gran energia cívica no exempta d'àmplies reflexions sobre com gestionar el pas i com construir un nou estat. És un gran exemple que demostra com la ciutadania pot decidir que allò que alguns poders havien establert que era impossible ha de ser possible si la gent ho vol, és raonable, es demostra la viabilitat, i es fa de manera democràtica i cívica.

He volgut acabar amb aquest exemple per evidenciar que la participació, la transparència i l'empoderament poden comportar solucions fora de l'abast dels gestors. Fins i tot canviar les fronteres d'un estat! Els qui no confiïn en la democràcia que no hi juguin. Perquè això sols funciona i dóna un resultat positiu quan realment hi ha un empoderament, una presa de consciència, i un sentit de responsabilitat.

Tornant al fil de l'article, els gestors públics ja no poden limitar-se a formalismes en la participació ciutadana, sinó que ha de saber empoderar la ciutadania i donar peu a una major participació dels grups d'interès. I fer-ho de tal manera que enriqueixin els processos de planificació pública  -i àdhuc els puguin desbordar quan excepcionalment pugui convenir!-, que aportin creativitat, que ajudin a generar una visió més equilibrada de l'interès general.

0 comentaris: