Som al centenari de la Mancomunitat i tinc la impressió que vostè la deu tenir en un pedestal.
I, com jo, molta gent de la meva situació
social. Malgrat els orígens una mica carques de la Mancomunitat, la
política educativa sorprèn per la seva visió. Això de fer un paquet
unitari de les línies telefòniques i canals de reg amb la poesia,
l’Institut d’Estudis Catalans o l’Escola del Treball, és extraordinari.
És veure el país molt gran, no s’abandonen les cançonetes tradicionals
ni les banderes, i alhora, s’impulsa la realitat tecnològica del moment.
El Noucentisme era un món de catalanisme civilitzat.
Va ser una burgesia curiosa: molt
interessada pels diners i per la conservació dels costums, l’ordre, la
religió. I, en canvi, tenia aquest to de civilització de les dretes
nòrdiques. És la mateixa burgesia que després es va fer alhora falsament
franquista i antifranquista i que ha arribat als nostres dies una mica
més degradada.
Goethe va escriure: “El que has heretat dels avantpassats treballa-ho per disposar-ne”. Sembla fet per vostè.
Sense exagerar, crec que, per exemple, el món dels socialistes no fa
justícia a la història de la Mancomunitat. Recordo que un dia Pasqual
Maragall em deia: “Hi ha una cosa de tu que no acabo d’entendre, tant
que afirmes la teva voluntat socialista i comunitària, i com és que ets
partidari del Noucentisme?” Home, em sembla molt malament que una
esquerra catalanista no cultivi la tasca de la dreta en un període en
què la divisió entre dretes i esquerres no estava tan afectada pel
nacionalisme.
Parlem d’avui. Diu Steiner que
“el que està matant ara és el despotisme de la comercialització a gran
escala i les recompenses de la fama mercantilitzada”.
Totalment d’acord. Mentre tots els valors
culturals i polítics estiguin tant al servei dels problemes purament
econòmics, hi ha molts problemes que no tenen solució. Per això em fa
una mica d’angúnia que vulguem resoldre els problemes de la crisi a base
de segregar-los i dir “Solucionarem l’atur”. No és veritat. El problema
de l’atur es resoldrà quan es canviï tot el sistema de producció a tot
el món occidental. Hem d’acceptar que el capitalisme i el neoliberalisme
abusiu són sistemes que després d’uns certs èxits ara són caducs.
I què en fem, del capitalisme?
Aprofitar els negocis que ha fet com a
base d’una nova estructura, molt més socialitzant. Em fa molta gràcia
quan els neoliberals fan afirmacions neocapitalistes i l’endemà fan cua
al ministeri per obtenir una subvenció per mantenir les seves empreses.
On hauria de ser ara la modernitat?
No es pot parlar de modernitat sense parlar de què entenem per ètica
en el món de la creació i dels negocis. La modernitat ha estat la mare
de tots els progressos. Però ara els progressos no vindran per una
voluntat de modernitat aparent, sinó per les reformes fonamentals del
sistema de producció. Reconec que és molt fàcil dir-ho i, en canvi, molt
difícil canviar una societat sense ensorrar-la tota.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada