23.2.18

Els cognoms com a patrimoni cultural

Llegeixo que alguns municipis conviden les famílies a valencianitzar els seus cognoms. Pot semblar que la normalització lingüística dels cognoms no és un element rellevant, i per descomptat no és al costat de la preservació de l'ús social de la llengua. Però també forma part del patrimoni cultural i és una manera de dignificar la llengua restituint a la seva forma normativa allò que va ser alterat intencionadament per part de funcionaris que actuaven sota l'interès de l'estat espanyol i en contra de les nacions que havien estat assimilades a les maneres de Castella, en llenguatge de l'època.

És positiu que aquests municipis es desprenenguin del complex d'inferioritat i es comenci a eliminar-se la idea que allò "valencià" és inferior al castellà, encara malaudarament predominant en molts estaments. Municipis de Castelló, com Benicàssim, Moncofa o la mateixa capital de la plana han iniciat una campanya per engrescar als nous pares que registrin els seus fills retornant la valencianització al seu cognom. Per exemple, llinatges com Casañ, Chordà i Zaragozà recuperarien la seva catalanitat si es registressin com Casany, Jordà i Saragossà. Lluny, doncs, comença a eliminar-se la idea que allò "valencià" és inferior al castellà.

Sota el lema "Benvinguts a casa", els consistoris demanen als pares que aprofitin els naixements per adequar "les grafies castellanitzades dels vostres cognoms". Aquesta iniciativa, per exemple a l'Ajuntament de Castelló, s'acompanya amb un regal: un pitet costat de la carta, ja que la reforma afectaria els nadons de la província. "Amb aquest regalet volem donar-vos l'enhorabona per la nova etapa que comenceu a les vostres vides i volem recordar la importància que té per a la nostra societat les decisions que prendreu en referència a la seva educació i sobretot a l'idioma que li parleu".

La protecció del patrimoni cultural forma part del Desenvolupament Sostenible i està inclòs a l'Agenda 2030 de Nacions Unides, amb el compromís dels estats, entre els quals l'espanyol. Abans d'ahir precisament en parlava a La UNESCO celebra el Dia de la Llengua amb el repte de preservar la diversitat lingüística per contribuir als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). I deia que l'Objectiu 11: Fer les ciutats inclusives, segures, resilients i sostenibles explicita a la meta quarta: Enfortir els esforços per protegir i salvaguardar el patrimoni cultural i natural del món.

Jo també vaig normalitzar el meu cognom. Abans ho havia fet amb el nom. En el cas del nom era traduir-lo -o millor dit, deixar de tenir-lo traduït en el Registre- mentre que en el cas del cognom era donar-li grafia correcta. Fa uns anys vaig aprofitar per cercar en quin moment el cognom de la meva família havia estat alterat i ho vaig trobar i explicar:

12.8.13 Ja tinc confirmació documental de quan el meu cognom fou castellanitzat, fa cinc generacions
  • Ja tinc confirmació documental de quan el meu cognom va ser castellanitzat
  • Fa cinc generacions, durant el primer terç del XIX, entre el meu quadravi Joseph Canyellas i el meu rebesavi Magí Cañellas es va produir la castellanització
Vaig néixer amb el cognom escrit amb grafia castellana, és a dir, Cañellas, tal com el vaig rebre del meu pare i de la resta d'avantpassats. Però quan vaig començar a aprendre a escriure en la meva llengua, el català, lògicament en cursos fora de l'escola, vaig comprendre que en algun moment de la història aquell cognom havia estat adulterat amb una intencionalitat paral·lela a tots els intents de fer desaparèixer la llengua catalana.

Sincerament no tenia cap indici de quan es podia haver produït aquest fet, però en tot cas era evident que la grafia original havia de ser amb el dígraf ny, com correspon a un cognom d'origen català. Per això vaig decidir de corregir-ne l'escriptura i, a partir aproximadament dels quinze anys, fer-lo amb ny.

Però hi havia un problema afegit. La forma Cañellas té un castellanisme intencionat (el canvi de ny a ñ) però també té una forma de plural -as, que no correspon a la prescriptiva -es. Però en aquest cas era degut a una confusió causada per la pròpia llengua, ja que en les pronúncies orientals es confonen les 'a' i les 'e' en posicions àtones. Donat que aquest fenomen és intrínsec a la pròpia evolució de la llengua i que en un cognom no cal aplicar-hi automàticament el corrector segons les normes de cada moment, vaig optar per la forma "Canyellas", entenent que deuria ser la forma autèntica prèvia a la castellanització. De fet, abans de la gramàtica de Pompeu Fabra, els plurals en -as eren els normals en català oriental.

Durant força anys vaig fer servir aquest nom, Josep Maria Canyellas i Pastó, tot i que tenia pendent de fer-ne el canvi oficial. De ben jove vaig fer el canvi oficial però sols del nom, de José María a Josep Maria, però en aquell moment el canvi de cognom era més difícil. Calia demostrar que socialment eres conegut amb l'altra forma, i efectivament vaig recollir un munt de cartes, articles i referències diverses. I quan ja en tenia més que suficients el camí es va aplanar i un nou marc legal va facilitar que el cognom és pogués adequar lingüísticament a la forma lingüísticament correcta sense necessitat de demostrar res.

Per a fer el canvi de cognom vaig voler fer-lo conjuntament amb la meva germana, per tal d'assegurar que correspongués a tota la família, i vaig fer el pas abans de passar-lo a la meva descendència. No cal passar-los problemes, si es poden evitar.

En aquell moment vam optar per catalanitzar-lo del tot, amb la terminació normativa en -es. Com que no teníem dades del cognom original, vam prendre aquesta opció. Però també perquè es feia complicat haver d'explicar-te permanentment: Canyellas amb ny i acabat en as; Pastó acabat amb o accentuada, sí, sense erra... i altres explicacions de la meva adreça que ara no venen al cas... Miri, em dic Canyelles, sense dir res més, i si ho anota malament és el seu problema, i si cal algun aclariment: "amb grafia catalana!", i llestos. Uf, quina tranquil·litat!

En tot cas, el segon cognom, Pastó, el vam deixar tal qual. També és un error degut a la pròpia llengua, no una interferència d'una altra llengua, i d'altra banda aquest cognom ja no el traspasso, de manera que penso que val la pena mantenir les diferents formes, ja continguin arcaismes, formes gramaticals antigues o variants diverses. Quan dic el segon cognom, doncs, encara m'he d'anar explicant, però aquí és certament necessari ja que l'habitual és que te l'escriguin normativament, Pastor. 

I avui mateix he descobert en quin moment -en quina generació- es va passar de Canyellas (ara ja confirmat l'acabament en -as) a Cañellas. No cal dir que mantindré el plural en -es! Però em suposa un plaer històrico-intel·lectual lingüístico-familiar tenir constància del moment i veure que en el fons és prou recent: el meu quadravi (és a dir, el quart avi), cinc generacions per sobre.

Joseph Canyellas y Olià va néixer a final del XVIII i va viure la primera part del segle XIX. Consta que va contraure noces el 28-1-1813 i segones noces el 30-5-1828, i que va tenir almenys sis fills del primer matrimoni, un dels quals, Magí Cañellas y Canals, és el meu rebesavi. I el fill d'aquest, Josep Cañellas y Rosell (1859-1948) és el meu besavi.

Com podeu observar sols el primer duu encara la ny. Però, de fet, en la seva vida -és a dir, en la paperassa oficial- el cognom va variar en aquest punt, en funció de qui era el prevere vicari que donava fe del bateig o casament i n'escrivia els noms.

Resulta curiós que el primer document amb el seu nom a què tinc accés és el del casament, i el prevere vicari de nom Francisco Capdevila l'escriu amb ñ, mentre que els altres posteriors, corresponents a batejos dels fills, consta el nom del pare amb ny, en documents redactats per altres preveres (Josephus Benaprès, Joseph del Carme). També el del segon casament consta en castellà, en aquest cas a càrrec del prevere Fra est? J. Pau Forment Franciscano.

Cal dir, doncs, que aquesta actitud provenia del fet que aquestes persones ja havien rebut una educació sovint castellanitzada, o si més no la seva jerarquia, mentre que la llengua catalana estava essent sistemàticament degradada fins al punt que sovint les mateixes persones que havien de donar fe podien començar a preferir la llengua que tenia darrera la força d'un estat, encara que no fos la seva i fins i tot encara que no tinguessin uns condicionants o instruccions de caràcter polític.

És més, en el moment en què apareix el primer document amb el cognom modificat (primer casament, al 28-1-1813), es dóna la circumstància que Catalunya no pertanyia a l'estat espanyol: per decret de Napoleó, de 26 de gener de 1812 fins al final de la guerra el maig de 1814, Catalunya va quedar incorporada a l'Imperi francès i la llengua i el dret del país fou respectat, de manera que en aquell moment no fou cap obligació normativa sinó el pes de la pressió constant.

Aquestes variacions mostren el moment o la generació en què es va produir el canvi. Diria que no són vacil·lacions en l'escriptura ja que hi ha tres preveres que ho fan amb ñ i els altres tres amb ny, coincidint, a més, que dos dels que opten per la forma castellanitzant tenen el propi nom castellanitzat (Francisco) o s'identifiquen amb una fórmula en castellà (Franciscano), fet que podria denotar un major grau de castellanització cultural per part d'aquestes persones. En qualsevol cas, no cal fer gaires conjectures perquè forma part d'un llarg període en què és prou conegut què succeí, de manera que és molt probable que pugui trobar documents d'altres avantpassats anteriors, del segle XVIII, després de la pèrdua de les Constitucions Catalanes, on  ja s'hagués començat a introduir la forma en ñ. El que sí que succeix en aquest inici de s.XIX és que les formes en ñ ja es van fixant oficialment i el cognom familiar ja no torna a aparèixer amb ny fins que a final del s.XX fem el canvi. [més]

0 comentaris: