Hi ha moments que, no de manera voluntària sinó com a fruit de les notícies que la premsa va fent arribar, se'ns fa inevitable fer referència a la RSA (la responsabilitat social del sector públic). Ja ens va bé per tal d'anar promovent la idea que l'RS afecta totes les organitzacions i també aquelles que no tenen interès lucratiu o que el seu sentit rau a servir l'interès general.
D'altra banda, tampoc voldríem generar la idea que el sector públic tingui més casos d'irresponsabilitat que el privat. En primer lloc perquè segur que no seria cert. En segon lloc perquè no tenim cap interès a desprestigiar ni l'empresa ni l'administració sinó tot el contrari.
Precisament perquè creiem en l'empresa com a generadora de valor a partir de productes i serveis i en l'administració com a creadora de valor públic a partir de les seves polítiques públiques, creiem que cal salvaguardar la seva legitimitat tant davant el mercat com davant la societat. Davant la ciutadania.
Per això ens preocupa el constant degoteig de notícies que devaluen el sector públic i el sector privat. Però potser ens preocupa més en el cas del sector públic, perquè mentre que les empreses estan cridades a respectar la llei, de les administracions no només hauríem d'esperar-ne això sinó una excel·lència en llur exemplaritat.
Malauradament, massa sovint no sabem apreciar avui dia les diferències entre un i altre sector: és clar que hi ha gent respectuosa en un i altre sector! És clar que les males pràctiques tenen un abast menor respecte les correcte o les bones! Però això no treu que existeixen males pràctiques que en el cas del sector públic haurien de fer-se fonedisses de manera immediata ja que altrament de quina legitimitat està investida per a demanar RSE a les empreses?
Salvant totes les diferències que vulgueu, no hi ha gaire diferència en la manera d'actuar entre el Ministeri de Defensa en el cas de la grip A en una caserna militar a Madrid i la Central Nuclear d'Ascó en el cas de la fuita de partícules radioactives. En tots dos casos hi ha ocultació i manca de transparència; i en tots dos casos es va permetre l'entrada de visites escolars a les seves instal·lacions quan ja sabien que hi havia fuites nuclears en un cas i virus de la grip en l'altre.
Com a defensors de l'interès públic i del paper del sector públic, ens sap greu que aquestes comparacions ens vinguin al cap i no observem, en general, dins aquest sector una voluntat no ja d'esmena sinó de fer un salt endavant en l'RSA. Per cert, el president espanyol, Rodriguez Zapatero, va prometre que totes les empreses i organismes autònoms de les administracions governades pel seu partit acabarien el mandat amb un codi ètic, una memòria i la introducció de clàusules socials: se'n recordaran?
Mentrestant, els temes que susciten debat polític són sobre si el president del govern espanyol ha fet servir un avió oficial per a anar a actes electorals, cosa que és lògica i que també feia el partit que ara és oposició quan governava. És una norma de seguretat i no té res a veure amb, per exemple, l'ús privat que ha fet el primer ministre d'Itàlia, Silvio Berlusconi, d'avions militars en què suposadament ha portat a les seves festes a l'illa de Sardenya cantants, amics, ballarines... per passar 48 hores de festa.
Posem aquest darrer exemple que a mostrar que el desgast de la imatge del sector públic es produeix fins i tot en referència a matèries que són correctes però que són aprofitades en el debat polític per a fer un desgast de l'adversari, sense reparar en el fet que l'erosió de la legitimitat política afecta a tothom per igual i que finalment pot tenir conseqüències en la consciència ciutadana difícils de guarir.
Per acabar aquest escrit, posarem un altre exemple. Si els anterior fan referència a la pèrdua de legitimitat entre la ciutadania en general, el d'ara fa referència a la pèrdua de confiança entre les persones i organitzacions que hi estan més a prop, que són grups d'interès, que creuen en els valors de la responabilitat social i, sobretot, entre les persones que valoren la coherència. Transcrivim el comentari del tot encertat que apareix a la Vanguadia:
Com deia l'entrenador Schuster, "¿hase falta desir nada más?"
Cafè i comerç just
De vegades les administracions adopten a bombo i platerets decisions per a millorar la seva imatge pública que acaben per rebotar en contra seu. És el cas de l'Ajuntament de Barcelona i les màquines de cafè. Fa set anys el ple municipal va acordar per unanimitat que en les seves dependències es consumiria productes procedents del comerç just, per exemple, cafè distribuït per organitzacions que garanteixen que en la seva producció s'han tingut en compte condicions ambientals, laborals i socials acceptables. Amb el pas dels anys les màquines de cafè procedent de comerç just han quedat relegades a l'ús dels ciutadans que acudeixen a l'Ajuntament a realitzar les seves gestions, mentre que als despatxos els càrrecs públics prefereixen unes modernes màquines amb càpsules de cafè. No és que l'anècdota tingui més importància, però ningú reclamava adoptar una mesura si no es pensava complir més que de cara al públic. ...
Com deia l'entrenador Schuster, "¿hase falta desir nada más?"
1 comentaris:
I si a tot plegat hi sumes la ir-responsabilitat social dels mitjans de comunicació, el resultat és que hem passat del caprici de llegir un diari un diumenge al matí i amb un vermut sobre la taula, a mirar qualsevol animalada a la televisió, escarxofats al sofà i amb una manteta sobre les cames.
Publica un comentari a l'entrada