18.3.14

L'economia social accelera amb la crisi

La capacitat de resistència de cooperatives i altres entitats i una sensibilitat més gran dels consumidors impulsen el seu creixement. La visibilització, la internacionalització i la consolidació de nous projectes són els reptes per als propers anys

  • El desencant provocat per la crisi ha afavorit el desenvolupament d'alternatives
  • Les cooperatives són més flexibles i àgils a prendre mesures per reduir costos
  • Hi ha hagut menys recuperacions per part dels treballadors i més nous projectes

Economia de sèrie B. O un àmbit marginal, més aviat pal·liatiu. Aquests són alguns dels tòpics que se senten sovint sobre l'economia social, una realitat desconeguda fins fa pocs anys per bona part de la societat -i encara ara per moltes persones-, però que ha mantingut un creixement constant des dels anys 80, quan van sorgir les primeres experiències, i que, gràcies a la capacitat de resistència de les entitats que en formen part i al canvi de mentalitat de molts usuaris i consumidors, s'ha estès i accelerat amb la crisi.

Però, què s'entén exactament per economia social? Jordi Garcia, un dels portaveus de la Xarxa d'Economia Solidària (XES), la defineix com un conjunt de pràctiques econòmiques -siguin de treball, de consum, de finances o monetàries- amb tres característiques bàsiques: no estan orientades a maximitzar beneficis, sinó a satisfer necessitats humanes, i prioritzen les persones; s'organitzen de manera democràtica i impliquen els treballadors en les decisions; i tenen allò que s'anomena responsabilitat social, és a dir, un compromís amb l'entorn social i ambiental. Això es concreta, segons comenta, en diferents formes jurídiques (cooperatives -les més representatives-, empreses d'inserció, centres especials de treball, societats laborals, associacions o fundacions), però també en projectes col·lectius o pràctiques individuals sense fórmula jurídica (per exemple, els grups de consum, una dinàmica en ebullició).

Tot el que s'hi pot encabir es considera economia social. I, segons experts i fonts del sector, ha agafat embranzida en els darrers anys. Tots aclareixen, però, que això no vol dir que l'activitat de les entitats de l'economia social no s'hagi vist afectada per problemes amb els quals s'han trobat les empreses mercantils i el sector públic. “La diferència ha estat que, encara que la facturació els hagi baixat, han resistit més”, afirma el catedràtic d'economia financera i comptabilitat de la UPF Oriol Amat.

La capacitat d'aguantar d'aquestes societats, reflectida en el manteniment del nombre d'entitats i de l'ocupació, està determinada per les seves característiques. Així, com que no busquen només maximitzar els beneficis, prioritzen el manteniment de llocs de treball. A més, entitats com ara les cooperatives tenen més capacitat d'autoregular-se. Perfecto Alonso, president de la Federació de Cooperatives de Treball Associat de Catalunya, argumenta que són més àgils a l'hora de prendre mesures com la baixada de sous o l'augment de la jornada laboral. No estan encotillats per convenis col·lectius, només cal una reunió i es decideix. Aquesta resistència s'aconsegueix també a costa de sacrificis dels treballadors, però aquests són, a la vegada, propietaris, i estan disposats a fer-los, entre altres coses, perquè saben que, quan passin les dificultats, estarà també en les seves mans restituir les condicions.

Amat creu que, encara que en altres entitats els treballadors no en siguin propietaris, també hi ha una major implicació i s'accepten millor els canvis en les condicions laborals. “Quan, en els anys bons, es prioritzen les persones, després, en moments de dificultats, els pots demanar sacrificis que permeten reduir costos”, diu. I ho contraposa amb situacions com les que s'han viscut a Panrico, on els directius s'han apujat els sous i després demanen als empleats que tolerin retallades en els seus.

No obstant això, l'evolució de les entitats d'economia social durant la crisi no ha estat uniforme, i el sector on cadascuna desenvolupa la seva activitat ha estat determinant en les diferències. Segons José Luis Monzón, president del Centre d'Informació i Documentació Europea d'Economia Pública, Social i Cooperativa (Ciriec) i catedràtic de la Universitat de València, aquelles que treballen en àmbits com ara la construcció han destruït llocs de treball -algunes, fins i tot, han desaparegut-, mentre que sectors com ara la sanitat o els serveis a les persones s'han comportat millor.

Més enllà que les ja existents han resistit els embats de la crisi, hi ha hagut dinamisme en la creació de noves cooperatives. Així ho constaten a la Direcció d'Economia Social i Cooperativa i Treball Autònom, des d'on s'apunta un lleuger creixement en el nombre de cooperatives. Si el desembre del 2009 n'hi havia a Catalunya 3.952, l'any passat es va tancar amb 4.170. Més de dues terceres parts d'aquestes són cooperatives de treball associat.

Nou cooperativisme.
L'increment del nombre de cooperatives no és nou en una situació de crisi econòmica. Xavier López, director general d'aquesta àrea, però, detecta una diferència respecte a ocasions anteriors. Segons explica, a la crisi dels 80, per exemple, van sorgir-ne moltes de noves fruit d'un procés de recuperació d'empreses mercantils que, quan estaven a punt de tancar per les dificultats econòmiques, eren reconvertides en cooperatives pels mateixos treballadors. Això va donar com a fruit referents del món del cooperativisme com ara Mol Matric o Servagraf. En canvi, a Catalunya, en els últims anys, no s'ha donat aquest fenomen. I no ho diu només López. Representants del sector com Alonso o Garcia corroboren aquesta tendència.
El portaveu de la XES ho justifica per diverses raons. En primer lloc, diu, la recuperació es donava sobretot en empreses industrials i “bona part de la indústria ja ens l'hem polit”. Afegeix que, entre la que queda, hi ha moltes filials de multinacionals estrangeres i això complica el procés. Finalment, Garcia assegura que la classe treballadora no té ara la mateixa cultura organitzativa, de lluita col·lectiva, de resistència i d'emprenedoria que fa anys. Per la seva banda, el president de la Federació de Cooperatives de Treball Associat assegura que, amb l'actual normativa concursal, resulta molt més complicat que els treballadors recuperin una empresa mercantil. Segons Alonso, a la federació s'han adreçat molts grups de treballadors interessats a recuperar la seva empresa abans de la fallida, però no ho han pogut fer perquè els era impossible comprar la unitat productiva.

No obstant això, sí que s'ha donat algun cas. Per exemple, Inoxgrup, cooperativa que han tirat endavant un grup d'antics treballadors d'Inoxcrom que no van poder adjudicar-se la companyia en el procés de liquidació, però sí que van aconseguir la llicencia de la marca. O Musicop, nascuda de la mà d'antics treballadors de l'escola de música de Mataró.

A la resta de l'Estat, en canvi, sí que han proliferat les reconversions. Juan Antonio Pedreño, president de la Confederació Empresarial Espanyola d'Economia Social (Cepes), xifra en 75 el nombre d'empreses mercantils recuperades pels treballadors al llarg del darrer any, cosa que suposa la meitat dels casos que s'han donat a àmbit europeu. La majoria, segons diu, estan situades a Euskadi, Navarra i Múrcia.

Amb tot, la majoria de noves cooperatives catalanes són projectes petits iniciats des de zero, responen a una dinàmica “molt creativa i emprenedora”, segons Alonso. El president de la federació explica, a més, que moltes treballen en sectors d'activitat en els quals, fins fa poc, no eren habituals les cooperatives. Es refereix a àmbits com ara les noves tecnologies, l'energia, l'educació o la cultura.

Pel que fa a altres categories d'entitats de l'economia social, els CET i les empreses d'inserció han tingut un comportament similar a les cooperatives. En el cas dels CET, malgrat que han disminuït les vendes i les subvencions, s'han mantingut els llocs de treball. Sovint això s'ha fet gràcies a ajustaments en salaris i condicions laborals, però amb la certesa que el més important era mantenir l'ocupació de les persones amb discapacitat, per a les quals resulta molt difícil aconseguir una altra feina després.

Les empreses d'inserció van experimentar un creixement important entre 2006 i 2012, segons les darreres dades oficials disponibles. A finals d'aquell any, a Catalunya n'hi havia unes 56, 39 de les quals eren actives. I, encara que el 2012 es va reduir lleugerament el nombre de treballadors, els anys precedents s'havia més que doblat. Anna Carballo, directora de l'Observatori d'Economia Social, destaca que el pes dels contractes amb altres empreses augmenta i, per tant, la seva viabilitat depèn cada cop menys dels ajuts de l'administració.

En canvi, el nombre de societats laborals ha disminuït significativament. El president del Ciriec ho atribueix al fet que moltes s'han reconvertit en empreses mercantils.
El canvi social.
L'altre factor que contribueix al creixement de l'economia social és el fet que la crisi ha provocat en part de la societat un desencant respecte a algunes fórmules econòmiques, empresarials, de consum o financeres tradicionals i sobre les quals no havia plantejat cap ombra de dubte fins fa poc. Aquest canvi de xip i presa de consciència de moltes persones ha estat detectat per l'administració, el sector i els experts. I ha afavorit el desenvolupament d'algunes alternatives. Cada cop més gent té sensibilitat envers els productes i serveis que ofereixen les entitats de l'economia social. Això ha fet que alguns s'hagin fet un lloc en botigues convencionals, que hagin sorgit grups de consum que compren directament productes als productors, sense la participació d'intermediaris o que algunes administracions incloguin clàusules socials en els concursos -la Generalitat ho fa, però el govern de l'Estat, no-.

Entre les iniciatives que més s'han accelerat amb la crisi, hi ha les finances ètiques. La percepció negativa respecte al sistema financer ha generat un cert rebuig social cap a les grans entitats. Això ha provocat que moltes persones hagin optat per destinar els seus estalvis, o almenys una part, a entitats com ara Triodos, Fiare, o la catalana Coop57. O les alternatives energètiques com Som Energia, una cooperativa que ha tingut un degoteig constant de nous socis desencantats amb les grans energètiques.
Desafiaments.
Amb aquesta tendència al creixement, els reptes de futur que es plantegen per a les entitats d'aquest àmbit són, segons Xavier López, la visibilització, el dimensionament i la internacionalització. “La gent ha de veure que el cooperativisme està molt present a la nostra vida i normalitzar-lo”, declara. El problema amb què es troba el sector és que sovint no pot competir en publicitat i difusió amb grans empreses que fan inversions molt importants en aquests àmbits.
Des de la Cepes, Pedreño reconeix que cada cop més entitats entenen que “el futur és la internacionalització”. Ara, més enllà de les cooperatives agràries, són poques les entitats que exporten els seus productes. Un dels handicaps, segons els expert, és el fet que moltes són del sector de serveis i els resulta més complicat vendre a fora.

Pel que fa al dimensionament, la solució que apunten des del mateix sector són les aliances estratègiques i la creació de xarxes d'entitats. És el que fan des de fa anys grups consolidats com ECOS, Xarxa Coop o Clade. David Cos, president d'aquest últim, es mostra convençut que aquesta manera de treballar comporta sinergies i ajuda a detectar noves oportunitats de negoci per a les entitats, a més que sovint fa possible poder arribar allà on sols no es pot. I, sobretot, destaca que la intercooperació és un dels principis del cooperativisme i, per tant, no s'ha de deixar en apunt teòric, sinó posar-lo en pràctica.

Llegir sencer: http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/724686-leconomia-social-accelera-amb-la-crisi.html 
PDF: http://www.grupclade.com/wp-content/uploads/2014/03/20140315_economic_economiasocial.pdf