D’entrada no hi hauria res a objectar sobre el mecanisme de la participació ciutadana, la qual cal valorar-la sempre de manera positiva. També d’entrada caldria valorar positivament la intenció de millorar el transport públic i la disminució de trànsit privat. Però les coses no són tan senzilles com poden semblar.
En primer lloc perquè la participació ciutadana és una cosa massa seriosa i important com per simplificar-la a un procés d’aportar idees o fins i tot un possible referèndum, si no es parteix d’un procés d’empoderament real de la ciutadania a partir de disposar de la informació suficient. Ja hem denunciat en altres ocasions que les administracions públiques, de manera molt generalitzada, tendeixen a fer ús de les eines de participació ciutadana per a legitimar decisions preses. I encara seria pitjor si fos per a no assumir les pròpies responsabilitats, com també n’hi ha casos.
Per exemple, diu Oriol Bohigas a l’article 'Complexitat tècnica i judici difícil' que és molt lloable aquesta obertura participativa, però s’oblida que al ciutadà li falten coneixements, i afegeix:
Per tenir un criteri sobre aquesta capacitat real, cal un estudi molt seriós, molt compromès, validat per tècnics d’altíssima experiència. Suprimir, per exemple, sis dels actuals carrils d’automòbils privats és un esdeveniment massa insòlit si no hi ha garanties per evitar un fracàs massa estrepitós. L’Ajuntament hauria de començar oferint aquest estudi general de mobilitat al coneixement públic i adaptar-hi qualsevol solució d’urbanització, sense partir de prejudicis com el del tramvia segregat. I això lliga amb el segon tema: no es pot oferir una participació popular tan profunda i tan compromesa com la que s’està plantejant sense tenir aclarits aquells temes tècnics previs que requereixen una elevada especialització.
És molt lloable aquesta obertura participativa, sobretot si representa l’inici d’una nova actitud política de proximitat. Però cal tenir en compte que hi ha temes específicament tècnics inaccessibles per a bona part de la ciutadania. Oblidar-ho és fer de la consulta popular una teatralitat que crearà desconfiança respecte als intents de proximitat real.
En segon lloc perquè la mirada sobre un projecte o iniciativa no pot fer-se al marge d’una comprensió sistèmica de les conseqüències que comporta no només en ella mateixa sinó en la interacció amb altres aspectes connectats.
Per exemple, Joan Antoni Solans diu a l’article 'Una proposta clara per al trànsit de l’Eixample':
Dels canvis que s’han de fer no se n’hauria de parlar fins que, d’una banda, s’executi un programa de construcció d’aparcaments de transferència de la xarxa de vies bàsiques a la xarxa de transport públic que faciliti que la gent, principalment aquells que realitzen viatges que no incorporen activitat en el desplaçament, entrin confortablement al centre amb transport públic i amb tarifa també integrada en el títol de transport. [...] Tot plegat em porta a concloure que fins que tots aquests aspectes citats no estiguin plantejats de forma clara i convincent, evitem incitar a especulacions que avortaran les solucions necessàries.També Oriol Bohigas, en el mateix article citat abans, diu:
I, encara, un altre tema. ¿Per què no es demana l’opinió popular sobre l’adequació de la despesa que tota l’operació comporta? Barcelona i la seva àrea metropolitana està reclamant moltes inversions i ens hauríem de preguntar si un tema com la continuïtat del tramvia de la Diagonal i la remodelació del seu sistema de mobilitat té tanta prioritat com per destinar-hi un volum de despesa tan important. ¿Hi ha dades precises sobre aquesta despesa?
La participació ciutadana és un aspecte important en la gestió de la Responsabilitat Social de les Administracions Públiques. Malauradament, com passa amb moltes coses, d'ençà que es va posar de moda parlar-ne es van començar a dissenyar eines per a portar-la a terme de manera completament asèptica i 'sense riscs'. Participació ciutadana 'riskless'.
En aquest mateix sentit hem opinat en altres ocasions sobre el tema del pas del tren de gran velocitat (TGV o AVE) per la Sagrada Família, o més recentment sobre les consultes populars sobiranistes. És ben curiós que sobre el tema de la Sagrada Família hi hagi hagut una absència no ja de participació ciutadana (PC) sinó d'informació bàsica com a ciutadans: per exemple per a comprendre les raons per les quals s'ha optat per un recorregut molt més car i arriscat que no les alternatives. Les plataformes contràries no han obtingut mai la informació que demanaven. La PC o la transparència no poden ser uns recursos a usar sols quan convé: igual que l'RSE, els compromisos assumits han de travessar transversalment tota l'organització i mostrar permanència, ja que altrament no poder ser fiable ni crear un mínim de confiança on sostenir el diàleg amb els grups d'interès.
Per cert, una de les propostes més assenyades per a fer passar el TGV pel centre de Barcelona la va fer l'ex-conseller de Medi Ambient Albert Vilalta (que malauradament no està passant unes bones festes com a conseqüència del segrest del seu fill a Mauritània). Vilalta va proposar una solució ben lògica: destinar l'actual túnel del carrer Aragó al TGV, de manera que tindria un recorregut recte i en un carrer ample per tal que les vibracions no generessin cap afectació al veïnat. Alhora, el traçat de rodalies que ara va per Aragó es podria passar per Josep Tarradellas i Diagonal, fent un nou baixador a Diagonal/Pg.de Gràcia en substitució del que ara hi ha a Pg.de Gràcia/Aragó. Sembla una solució barata, tècnicament impecable, amb una afectació mínima als usuaris i també als veïns. I sense posar en risc monuments de la importància de la Pedrera i la Sagrada Família.
La proposta va quedar silenciada. No hi ha va haver arguments en contra, senzillament es va tapar. Ara llegim que el president de Ferrocarrils de la Generalitat, Joan Torres, a l'article 'La via urbana per excel·lència', hi defensa que "en el transport públic s’hauria de considerar la possibilitat real d’un futur túnel Renfe [per la Diagonal], que permetrà establir la connexió regional amb un parell d’estacions". També té tota la raó.
Però aleshores quin interès hi ha per fer un túnel complicadíssim pel carrer Mallorca??? Farà riure que finalment s'acabi fent un túnel de rodalies per la Diagonal i mentrestant s'hagi destinat un dineral a foradar el carrer Mallorca posant en risc veïns, comerços, monuments... I després alguns es pregunten perquè hi ha una deslegimació creixent de la classe política. Només que practiquessin de debò la transparència i la participació ciutadana que tant prediquen, i el debat tècnic aprofundit amb els millors experts i grups d'interès, potser faríem un salt enorme en credibilitat i eficiència.
Algunes reflexions relacionades:
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada