Anuncis de campanya electoral...

El candidat socialista a les eleccions catalanes té un paper complicat. Tothom ho sap. Però les coses es poden fer amb dignitat de qui defensa unes idees i unes sigles o també es poden fer caient en el ridícul i la manca d'ètica.

En aquesta primera setmana de campanya electoral, Navarro ha caigut en una trampa que li han preparat els seus mateixos correligionaris. El seu espot de campanya simula un batussa dialèctica entre un sobiranista català i un unionista espanyol, en el qual el candidat Navarro sobresurt del soroll, i es desmarca apostant per una tercera via. En l'espot, la persona que representa el partit radical espanyolista (que hom pot imaginar que correspon al PP o a C's) fa crits difamadors de "nazis". El problema és que al llarg d'aquesta setmana les acusacions de "nazis" han vingut de personatges de les seves files: l'expresident de l'Aragó Marcel·lí Iglesias, convidat a un miting del PSC, i l'expresident del Congrés Bono. Navarro ha fet el ridícul. Està fent el ridícul cada cop que es reprodueix aquest anunci.

És innegable que tal casualitat comporta una situació ridícula. I encara més si no sembla pas una casualitat que hagin usat precisament aquesta paraula. Tot sembla intencionat per a enfonsar el PSC. Els amics espanyols del PSOE prefereixen un PSC feble, potser amb la intenció de fer-lo desaparèixer i crear la federació del PSOE. Això són conjectures però costa d'interpretar en un sentit més benèvol. En tot cas, Navarro i el seu equip podien haver evitat el ridícul si haguessin reaccionat amb dignitat. El fet que aplaudissin les declaracions i, sols després, en veure les conseqüències que se'n podien derivar, en un mer càlcul electoralista, les miressin de matisar, parla per si sol. Com la desqualificació de Bono, quan Navarro diu que no fa cas de jubilats. A banda del gest peculiar envers els jubilats, com pot limitar-se a dir que és un jubilat quan resulta que ha estat fins fa dos anys un càrrec importantíssim i encara té un poder real dins el socialisme espanyol? La dignitat seria agafar el toro per les banyes i fer una declaració de les que fan història envers els amics del PSOE. Sols això li permetria trencar la davallada en les enquestes que no són més que un reflex de la manca d'idees i principis.


Navarro ha caigut presoner dels interessos dels que controlen el poder socialista. Si el nou líder socialista català pot semblar una persona honesta i sincera en la seva defensa del federalisme, els seus propis companys li han fet el llit, ja que no interessa un partit que sigui capaç acollir l'onada de canvi que mostra la societat sinó atemperar-la i fer la viu-viu per tal de garantir el seu poder.

El problema d'una Catalunya independent per a Chacón és ben senzill de comprendre. Ella ha cremat la seva presència al país amb un discurs descaradament espanyolista, vergonyosament demagògic quan posa el seu fill enmig, mancat d'arguments i basat en els valors de la "sagrada unidad de España" on la democràcia no hi té cabuda sinó és amb caràcter restringit i tutelat. Difícilment podria aspirar a liderar res en un país lliure, com no fos des de la marginalitat. La seva trajectòria podria portar-la a canviar de país, però no sembla que Espanya volgués de presidenta una catalana d'origen tot just després del procés de secessió.

Així, Chacón i el seu equip s'està jugant una cosa molt diferent dels interessos dels catalans, és el seu propi interès personal. És una mostra del conservadorisme que existeix sota sigles aparentment progressistes i que no pretenen sinó mantenir el seu status quo. En aquest context, enfonsar el PSC és un mal menor, i de fet potser l'objectiu, per tal de substituir-lo pel PSOE, des del qual formular un discurs lerrouxista que intenti trencar la cohesió social i generar el conflicte intern per a posar traves a la construcció d'un estat propi i alimentar el discurs que la transició nacional genera divisió. Una divisió que intencionadament pretenen generar partits molt determinats: PP, PSOE, C's, UPD, i tot l'aparell de l'Estat, per descomptat.

Encara que parlem de partits i de polítics concrets, aquesta no és una reflexió partidista. Tot el contrari. Vol ser una reflexió ètica, però sense pèls a la llengua. El nostre país fa front a un dels reptes més grans dels darrers segles, i ens hem proposat fer-ho de forma exemplar, ètica, democràtica, pacífica, integradora, transparent, sostenible, responsable... L'exèrcit que tenim al davant -i mai millor dit- es basa en l'ocultació, l'engany, la destrucció, l'hogeneïtzació, la violència, la coerció, les pressions de sota taula, i la voluntat de trencar la cohesió del país. És gravíssim. I els que defensem l'ètica, més enllà de les posicions polítiques de cadascú, no podem restar impassibles davant aquesta ofensiva que tot just ha començat.