3.1.10

Moisès Broggi, metge i humanista

Aprofitant la circumstància que aquests dies es parla de la propera inauguració de l'hospital comarcal Moisès Broggi, a Sant Joan Despí, volem fer una referència a aquest personatge que ja ha complert 100 anys de vida amb uns valors prou destacats per a referenciar-los en aquest blog.


Moisès Broggi, humanista i cirurgià, ha dedicat la major part dels seus 100 anys a fer de cirurgià (des de la Guerra Civil) i va operar fins que va tenir 80 anys. Com a eminència en el camp de la medicina, va presidir durant una dècada el Col·legi de Metges de Catalunya i la Reial Acadèmia de Medicina. Però la seva feina ha transcendit més enllà. Volem destacar la seva persona des d'aquest espai pel compromís que ha tingut al llarg de la seva trajectòria amb l'ètica, tant des d'una perspectiva vital com aplicada a la seva professió mèdica.

És membre fundador de la Societat Internacional contra la Guerra Nuclear i president d’honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, de l’Institut Borja i de l’Institut Mèdic Farmacèutic, i ha rebut la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or de la Ciutat. Al llarg de la seva carrera fou nomenat President de la Comissió de Deontologia del Col·legi de Metges, des d'on promogué el Codi Deontològic del sector i fou membre fundador de la Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1985.

Entre els seus mèrits clínics destaca el tractament de les ferides de guerra, com llegim en aquest fragment d'una entrevista, on també

Quan esclata la guerra civil espanyola, molts cirurgians tracten les ferides de guerra com a la pràctica civil. El primers protocols per tractar ferides per arma de foc són del metge Josep Trueta. ¿En què consistien? 
Tot això té uns precedents, i cal explicar-los. A les ferides de la vida civil, la destrucció màxima és superficial, és fàcil netejar-les bé i, si és possible, es fa la sutura. En el cas de les armes de foc, la ferida la provoca un projectil petit que causa una gran destrossa en profunditat en els teixits. Per això, cal obrir-ho tot i desinfectar, però suturar és molt perillós pel perill d’infecció i grangrena. Un cirurgià de Napoleó ja deia que les ferides de foc s’havien de desbridar, no suturar. Però no tothom pensava igual. Al final de la guerra del 1914, Winneth Orr, un cirurgià americà, va encarregar-se del trasllat de ferits amb un vaixell d’Europa a Amèrica. Durant el viatge, no va poder canviar els apòsits a tothom, i es va trobar amb ferides tancades que supuraven pus, amb una pudor tremenda. Allò era un desastre, és clar, i va pensar que el despatxarien. Però resulta que els pacients que no havia tocat, eren els que millor havien evolucionat. Era una prova més de l’encert del “mètode tancat” en ferides de guerra. Això es va aplicar aquí, a l’Hospital Clínic. Josep Trueta, a l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, recollia els ferits del front d’Aragó i dels bombardejos de Barcelona. Va seguir el curs dels ferits de guerra, com havien estat tractats des del principi, i va establir la sistematització de les cures tancades. Va descriure-ho tot en un llibret en català, traduït després a l’anglès, de fama mundial. La base de tot allò era l’antagonisme bacterià, i és el que més tard descobriria Fleming amb la penicil·lina.

Les guerres, l’amenaça nuclear, els conflictes polítics, no són problemes del passat. Potser no hem avançat gaire com a societat. ¿Tenim raons per ser optimistes en el futur?
Per preveure el futur, únicament tenim dos camins: pensar que les coses continuaran com fins ara —en aquest cas, malament—, o bé pensar que hi haurà un canvi —no sé quina mena de canvi— i que serà el desitjat per tots. Jo recomano a tothom que pensi com en aquest últim cas.

Des de l'atalaia del seu segle de vida, continua aplicant la seva visió ètica als problemes del nostre present. Fent referència a una de les tensions que sacsegen el país, Broggi ha afirmat que Catalunya s’ha de divorciar d’Espanya sense violència, com llegim en aquesta altra entrevista:
La relació entre Catalunya i Espanya sempre ha estat plena de dificultats i incomprensions. Són dues entitats que, com dues persones que no s’avenen, s’han de divorciar sense violència. És qüestió de separar-se amigablement, jo sóc enemic de la violència i la història de la humanitat és una història de guerres. Fins l’any 1914 Europa està dividida en grans imperis, i Espanya no va saber sortir d’aquesta situació, a l’imperi anglès ho saben fer bé.

Encara ara?
Sí. Va arribar a ser l’imperi més gran del món, es va trencar amb la revolta dels Estats Units i els va costar molta sang i esforços, com a sud Àfrica o l'Índia. Després ja van anar afluixant i quan passa la guerra del 14 concedeixen l’autogovern a colònies, com Canadà, Austràlia o Nova Zelanda i són grans amics. Ara fins i tot li donaran l’autogovern a Escòcia, i és el mateix. Al final aconsegueixen una bona cosa, que és un gran imperi excolonial de grans amics.

Què caldria fer aquí per aconseguir-ho?
Un divorci sent amics significa estar en igualtat de circumstàncies, i no les tenim. S’ha de manifestar aquest desacord, cal aixecar la veu perquè tot el món conegui la nostra situació de supeditació. Si la cosa continua com ara Catalunya acabarà a la ruïna, es veu clarament.
És interessant aquest acte de posicionament precisament enmig de l'any europeu de la reconciliació. En el vídeo de més a munt, Broggi també parla de la dificultat que països amb escales de valors diferents i tarannàs diversos puguin conviure de manera sostenible.

0 comentaris: