17.1.10

L'Arguiñano, son pare i la División Azul

La responsabilitat social dels mitjans de comunicació i de qualsevol professional públic haurien d'evitar la normalització del feixisme com una anècdota històric

Acabo d'escriure una reflexió sobre un tema de transparència i males pràctiques en matèria ambiental (Escàndol a Eco-Packaging respecte les dades del reciclatge) i una altra sobre temes socials/laborals (Més sobre el "café con piernas"). De tant en tant escric sobre temes ambientals, o socials, o laborals... Aquells que es consideren més típics en el camp de la Responsabilitat Social de les Empreses.

Però sovint també m'agrada abordar altres matèries que sembla que no tinguin tanta repercussió dins el sector i que en canvi hi tenen una gran rellevància, com ara la defensa dels valors democràtics. De vegades aquesta sembla una matèria proscrita. Potser és lògic que les grans consultores no en parlin perquè no hi ha tant negoci, difícilment hi ha una metodologia a aplicar que pugui generar un rendiment econòmic multiplicable per 'n'. Però sobta més l'oblit en altres agents, massa capficats cadascú en la seva 'dèria': ja sigui ambiental, social o laboral.

Per això no em sap cap greu dedicar espai en aquest blog a abordar aquelles pràctiques que s'allunyen de la centralitat habitual i cerquen espais de reflexió i acció en altres matèries secundàries per volum però centrals per importància.

En aquest sentit, em plau reproduir un fragment de l'article que Xavier Aragay publica a l'AVUI, on explica el comentari que va deixar anar Karlos Arguiñano mentre cuinava davant les càmeres de Tele-5:
[...] va mostrar el regal d’un admirador: unes gegantines llimones vingudes del sud, si no m’equivoco de Jaén. El remitent: carrer División Azul. Sí, aquests noms encara existeixen. L’home dels fogons, amb aquella gràcia seva tan suculenta i perfumada, va mostrar-se encantat perquè el seu pare, va dir, també va anar a la División Azul, que per als despistats despistats direm que va reunir un grapat de voluntaris espanyols per lluitar al costat dels nazis al front rus. ¿Us imagineu que un cuiner mediàtic alemany confessés alegrement que és fill d’un progenitor que va pertànyer, per exemple, a les SS? T.S. Eliot va batejar el 1944 l’absència de consciència històrica com a “provincianisme del temps”. Desconec l’evolució posterior del pare de l’Arguiñano, que potser, com el novel·lista Luis Rosales, va tornar de l’experiència amb les idees canviades, però que el fill se’n mostri orgullós sense matisos no em deixa de sorprendre. A la lleugeresa de l’Arguiñano també li podríem dedicar altres paraules menys subtils que les d’Eliot. Amb tots els respectes pel seu pare, la División Azul hauria de seguir sent antipatiquíssima per a ell i per a tothom.
Realment si fóssim una societat democràticament madura i consistent, li haurien plogut les crítiques, i pel cap baix s'hauria hagut de disculpar. I l'empresa -en aquest cas Tele 5- ja que estem parlant de responsabilitat social, hauria de fer alguna cosa, demanar excuses, advertir-lo...

No sóc partidari d'una cacera de bruixes, com he mostrat en una reflexió sense apriorismes al voltant del conflicte que s'ha originat a Vic (Apunts sobre l'empadronament a Vic). Però cal que els valors democràtics esdevinguin centrals dins la nostra consciència i que hi siguem proactius. Sense apriorismes i amb tot el debat que calgui. Però el relaxament i el deixar fer no és més que la font que abona els riscos antidemocràtics. En el cas d'aquesta cadena televisiva, no fa gaire ja vam efectuar-ne una crítica pels seus posicionaments polítics i il·legals contraris a la llengua catalana (Telecinco demana una il·legalitat). Seria bo que la societat fes notar la preocupació que ens generen. O... seria bo que ens generessin preocupació. Especialment en els missatges que els mitjans de comunicació van deixant anar com qui no vol la cosa.

I per descomptat també hem de demanar la responsabilitat social del sector públic, en aquest cas dels ajuntaments, modificant el nomenclàtor dels vials i foragitant totes aquelles referències de caràcter feixista (com el carrer División Azul) i contrari als drets humans, al civisme i a la democràcia. Tot i que encara hi qui les defensi, els demòcrates hem de fomentar el canvi de valors. I les empreses en el marc de la seva RSE. Un dubte que m'ateny: si la meva empresa s'ubiqués en tal carrer, mai no voldria fer ús d'aquest nom. A més de les accions de pressió corresponent, no sé pas me'n sortiria: potser em posaria d'acord amb els veïns (i sobretot amb els carters i amb les webs de carrers!) i l'anomenaria provisionalment per exemple Carrer de la Multiplicació Verda (resulta menys fatxa i més ecològic).

Article publicat a Jornal.cat i en castellà a DiarioResponsable

0 comentaris: