Dominar la terminologia és signe de professionalitat

Aquest divendres 8 de gener, al programa El Secret de Catalunya Ràdio han entrevistat la metgessa Cristina Villanueva, especialista en cirurgia plàstica, reparadora i estètica. No volem parlar ara de la cirurgia estètica, però no podem deixar d'expressar l'opinió que s'ha creat una 'cultura de la cirurgia estètica' que està anant més enllà del que seria una funció mèdica vinculada a la salut i ha esdevingut una moda que fa que algunes persones sense recursos inverteixin el seu escàs capital en imatge, fins i tot hipotecant-se i que en alguns casos es jugui amb el risc que tota intervenció de cirurgia comporta.

Però dèiem que no preteníem ara parlar de cirurgia sinó d'un altre aspecte que ens va sorprendre de l'entrevista, i que és la manca de domini en la terminologia de la pròpia especialitat professional. I volem abans de res, expressar que no tenim prejudici respecte la persona que va ser entrevistada ni cap opinió sobre si la clínica on treballa incorren en pràctiques irresponsables sobre el que hem manifestat anteriorment. Així mateix, els punts que volem posar de manifest no posen en dubte objectivament la seva professionalitat i, a més a més, es podrien aplicar a moltes altres persones professionals de qualsevol especialitat professional.

La nostra opinió és que una persona especialista en una matèria, i sobretot quan aquesta pressuposa un nivell elevat d'estudis i d'actualització permanent, ha de tenir un domini ple de la terminologia que li és pròpia. La terminologia és un element cognitiu fonamental en el seu saber científic i tècnic, i alhora permet una capacitat comunicativa bàsica i necessària respecte a la seva clientela -pacients en aquest cas- o altres grups d'interès.

D'aquesta habilitat se n'ha de disposar en les llengües oficials del país on hom treballa (en aquest cas català i castellà) i cada cop més en anglès. La qüestió de l'anglès depèn del sector professional, però cada vegada és més rellevant, no solament per a poder atendre correctament una clientela sovint diversa sinó també perquè demostra un accés a la documentació de referència més actual.

Pel que respecte a la llengua catalana, donat que és la llengua pròpia del país, el coneixement de la terminologia professional seria una bona pràctica fins i tot en aquelles persones vingudes de fora i que encara puguin tenir mancances per a expressar-se en català. Com faria qualsevol professional que es desplacés a un altre país, el primer que hauria d'aprendre amb tota normalitat seria la terminologia pròpia, ja que no fer-ho així no solament dificultaria la seva pràctica professional sinó que seria una manca de respecte pel país d'acollida. Tornant al cas del català, les dificultats de comprensió sols es donarien en casos molt concrets, com seria per exemple amb els metges pediatres vinguts de fora i que atenen infants de poca edat. Però en el cas del català i ateses les circumstàncies que han portat la llengua pròpia a una situació de llengua minoritzada i atesa la voluntat social de recuperació col·lectiva, el respecte a la seva promoció no és solament un aspecte comercial, comunicatiu i de qualitat, sinó que aborda de ple el sentit de responsabilitat social de les empreses i professionals i el seu compromís envers la comunitat.

Permetin-me afirmar que la meva confiança respecte una persona professional que no disposa d'un domini terminològic en la seva matèria decau de manera important. Tant se val si és metge o venedor de parquet. La imatge que em va donar una persona que complia aquest darrer rol és que no era especialista format a fons en la matèria ja que solament sabia expressar les paraules i expressions que apareixien en els prospectes, sense un mínim esforç per a traduir-les, cosa que era indicativa de no haver assimilat prou bé els conceptes.

Per contra, i com a exemple positiu, el meu perruquer (d'un mer establiment 'de poble') procura disposar d'un coneixement de la seva terminologia en diferents llengües amb l'objectiu de poder clarificar la demanda concreta amb la clientela la qual cada cop més té origens diversos. Aquest fet no solament mostra un àvid esperit comercial i de respecte, sinó que també em comunica que és una persona llegida i que procura estar al dia en tendències i línies de treball.

Encara volem llançar el missatge i la reflexió a un altre grup d'interès, en aquest cas també rellevants, com són les universitats i col·legis. Els col·legis mostren un compromís envers la comunitat, però sovint caldria concretar-los amb missatges i propostes clares: una seria la que ens ocupa, demanant als col·legiats respectius que disposin d'un domini de la terminologia en català, castellà i anglès com a mínim. I quan diem Col·legis, entenguis també els gremis i les associacions professionals. Així el gremi de taxistes hauria de llançar aquest missatge als associats, ja que és una manca de qualitat, de bon servei i de responsabilitat social que a Barcelona encara hi hagi taxis on sigui difícil mantenir un conversa en la llengua pròpia o que no puguin intercanviar més de tres paraules en anglès.

I respecte a les universitats, el professorat hauria de prendre consciència de la rellevància d'aquest punt i oferir al seu alumnat la terminologia en totes tres llengües sempre i per criteri, al marge de la llengua vehicular en què es faci la docència. Potser d'aquesta manera també es facilitaria que aquells futurs professionals més mandrosos o deixats tinguessin una major facilitat per a tenir coneixement del seu lèxic tècnic de referència. En el cas que ha motivat aquesta reflexió, la metgessa que no que parlava un català correcte però que no sabia dir les paraules tècniques de la seva especialitat en català, ha fet la formació universitària a les Universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona, com es llegeix en el seu web (per cert, on la llengua catalana no hi és present). Però això no ha estat cap garantia per a haver d'escoltar entre d'altres joies entrecejo per entrecella, relleno per farcit, i fins i tot referir-se al muscle, el múscul que tenim a les espatlles, com si fos un múscul de la cara. Potser les universitats també s'haurien de sentir al·ludides. Podeu veure una reflexió sobre un cas real a Responsabilitat social lingüística en l'acció docent.

Crec que cal encoratjar les persones que estan aprenent una llengua, cal acceptar els errors i els dubtes i vacil·lacions. Cal donar-los suport i tot l'ajut que calgui. Però amb les persones especialistes en una professió, que exerceixen al país i que, a més, participen als mitjans de comunicació, cal ser molt exigent. I si cal, arribant a posar en dubte la seva professionalitat. Jo no tindria escrúpols per etzibar-li: -vostè té la titulació, oi?  -Sí, per què m'ho pregunta?  -Ah, és que com que veig que no domina la terminologia de la seva especialitat...

I finalment, m'agradaria dir-ne alguna sobre els mitjans de comunicació, però certament no sé ben bé com s'ho podrien fer... Al començament de la transició democràtica, quan calia fer un esforç de normalització lingüística on les paraules correctes era un dels vectors, podia tenir sentit que es demanés als entrevistats una correcció i fins i tot que se'ls donés un suport. Avui, no es pot preveure que un professional no en tingui el domini. Sempre hi ha la possibilitat d'aprofitar la preparació de l'entrevista per a demanar-li alguna referència a paraules tècniques que s'hi faran servir. Aquesta acció és raonable amb la intenció de procurar que les entrevistes no abusin de tecnicismes i facilitar la fluïdesa de l'entrevista. Alhora podria servir per a detectar mancances com les expressades, les quals, a més, incomoden per a la fluïdesa de l'entrevista.

Nota: aquesta reflexió ha estat incorporada en la seva major part dins l'article Dominar la terminologia és signe de professionalitat