[REFLEXIÓ] El frau electoral

Hi ha moltes coses de la política catalana dels darrers anys de les quals ens podem sentir orgullosos. El marc general sens dubte pivotaria al voltant de la capacitat d'escoltar la ciutadania, la pulsió de la gent i la tendència de la societat. Enmig d'aquesta capacitat d'escolta vull citar un moment concret, que en el seu moment també va donar lloc a molta crítica dels adversaris. Em refereixo a les eleccions avançades que va convocar Artur Mas al 2012.

L'avançament electoral va venir precedit de la manifestació "Catalunya, nou estat d'Europa" celebrada l'11 de setembre de 2012, amb una assistència d'entre 1,5 i 2 milions de persones, on es reclamà la independència de Catalunya en el que fou la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya. La setmana següent, en una reunió entre el President de la Generalitat, Artur Mas i el President del Govern d'Espanya, Mariano Rajoy s'evidencià una gran desavinença entre ambdós líders. Rajoy reiterà a Mas la negativa a discutir la seva proposta de pacte fiscal per a Catalunya, trencant les negociacions entre ambdós governs.

Aquest avançament va ser criticat per electoralista. Però de fet, en aquests termes no hauria sortit bé per al partit governant ja que va passar de 62 a 50 diputats, alhora que ERC en guanyava 11. Però la qüestió important és una altra: el programa amb el qual CiU s'havia presentat a les eleccions del 2010 sofria un canvi fonamental: passava d'autonomista a independentista. I encara que era el canvi que s'havia produït a la societat de manera molt generalitzada, aquest canvi calia passar-lo per les urnes. Això va donar més legitimitat a tot el procés que s'ha esdevingut posteriorment i l'ha situat en unes coordenades impecablement democràtiques.

Faig aquest recordatori dels fets per mostrar el meu sentit enormement crític amb el pas que han fet el PSOE i Ciutadans afavorint un nou govern del PP i, més inri, sense cap condició per a la substitució d'un Mariano Rajoy, líder d'un partit i un govern tacat per múltiples males pràctiques entre les quals la corrupció, la imposició política sense diàleg, i l'agreujament del conflicte entre Catalunya i Espanya.

No cal tirar d'hemeroteca per qualificar aquest fet de frau electoral sense pal·liatius. Anar a unes terceres eleccions era una mostra del fracàs de la política. Cert. Però tan cert com que la política a Espanya ha fracassat. I era millor assumir totes les responsabilitats d'unes terceres eleccions que no cometre aquest greu atemptat a la voluntat dels electors. La política catalana -i en l'exemple que he posat, Artur Mas- en relació amb la manera espanyola de fer les coses han estat la cara i la creu.

La revolta democràtica que estem vivint a Catalunya és possible perquè s'ha gestat des de la base, perquè hi ha una societat profundament democràtica i vertebrada. A Espanya encara hi ha una profunda base sociològica que beu del règim anterior -no s'ha fet net- i no hi ha prou capacitat de vertebració malgrat l'evolució positiva que s'observa per tal que la ciutadania faci impossible certes decisions que es prenen des de la classe política amb autonomia autista. A Catalunya això no hauria estat possible. Bé que ho sap el PSC, que no ha tingut més remei que comportar-se puntualment com un partit diferenciat.

S'ha produït un frau electoral enorme. Com diu avui Vicent Partal, allò que desprestigia les institucions és que els diputats voten el contrari del que han promès als electors. Però l'engany és més cru si es mira la trajectòria d'un PSC i un PSOE que -més en els darrers anys- havien usat l'espantall del PP electoralment "si tu no hi vas ells tornen". I que tenien amb els pactes amb el PP la seva crítica fàcil a la CiU del 1996 al 2012. I respecte a Ciutadans, que havien fet forat sota el lema de la lluita contra la corrupció... Tots dos partits s'hauran de reinventar: els arguments centrals i gairebé únics dels darrers anys se'ls han fos. Amb la perspectiva no sols dels programes de les darreres eleccions sinó dels discursos dels darrers anys, el frau democràtic és encara més gran, insultant. I parlo com a demòcrata, perquè com a independentista, francament, ja m'està bé perquè evidencia de nou que Espanya no vol canviar. Espanya no canviarà mai fins que la força dels fets la hi obligui. I això sols passarà -esperem que ben aviat- quan Catalunya deixi de finançar la insostenibilitat de l'Estat espanyol.

La darrera reflexió que cal fer. Espanya és ingovernable sense comptar amb Catalunya. Les xifres ho mostren. Tot aquest any perdut ho testimonia. Ara -una mica tard- Pedro Sánchez verbalitza que Catalunya és una nació i que caldria trobar-li un encaix partint d'aquesta realitat. Si ho hagués dit abans potser el diàleg amb Podem no hauria saltat pels aires. Però de què serveix que un perdedor faci aquesta afirmació si sabem que ningú en el seu país la hi comprarà? I sabem que ni ell seria capaç de treure'n cap conseqüència pràctica... seríem una nació però igualment sense sobirania, vés per on! Espanya històricament no ha acceptat el pacte, són hidalgos i les batalles es guanyen o es perden però els pactes són entesos com una mostra de feblesa o són viscuts com una concessió necessària per a distreure i poder rematar l'enemic enganyat, com van fer amb Catalunya amb els pactes falsos de la Transició.

Nota: per cert, ja que he començat referint-me a les eleccions avançades convocades per Mas. Cert que es van perdre 12 escons, però en un context de desgast que es va veure magnificat per les mentides periodístiques: El 16 de novembre el diari El Mundo publicà un presumpte informe de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal de la Policia Nacional, sense autoria concreta, que interferí en la campanya electoral.^[10] Segons el document, part de les suposades comissions irregulars d'empreses a Convergència Democràtica de Catalunya relacionades amb el cas Palau es destinaren a comptes de la família de Jordi Pujol a Suïssa i d'Artur Mas a Liechtenstein. Ara hem sabut que va ser José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, qui va enviar la filtració a El Mundo, condicionat al fet que sortís publicat el dia que electorament els interessava. I aquí no passa res. En això encara som una mica espanyols, ho confesso.