2.10.16

[ARTICLE] Grups d'interès o grups de pressió?

Aquests dies he hagut de fer servir per primer cop el mecanisme que habilita la Llei catalana de la Transparència de registre de grups d'interès. En concret, he hagut de donar d'alta una associació que dirigeixo i que manté relacions amb càrrecs públics.

Pot semblar exagerat o fins i tot un mer tràmit burocràtic haver de complir amb aquests procediments, però són els que permeten amb major fiabilitat que es pugui fer un seguiment de les interaccions entre els grups d'interès i els poders públics.

El dubte és si una organització no governamental amb una missió social i relacionada amb el bé comú també ha de complir amb aquest tràmit, i la resposta és positiva. La norma afecta a tothom, encara que no es tracti de col·lectius que pretenen defensar interessos particulars o privats. De fet, ja no es parla de grups de pressió sinó de grups d'interès, per a fer-ho més explícit, com podreu trobar al decret 171/2015.

El diccionari de la RAE encara ens diu que l'anglicisme lobby correspon a un “grupo de presión ”. Però en la definició aprovada per l’Institut d'Estudis Catalans aquesta pressió s’esvaeix i passa a ser :
“Grup de persones influents que intenta activament de persuadir els poders públics perquè es legisli o s’emprengui una acció determinada en benefici dels seus interessos”.
De manera semblant, el diccionari d'Enciclopèdia Catalana defineix lobby com:
“Grup de persones influents que intenta activament de persuadir els poders públics, especialment els legisladors, perquè afavoreixin els seus interessos”.
Com diu Albert Pla Nualart a l'article a l'ARA "La pressió dels grups d’interès", “grups d’interès sembla destinat a ser el terme oficial i políticament correcte a partir d’ara. Si jo fos un grup de pressió faria pressió perquè no em diguessin ni grup de pressió ni lobi, que sona fatal. La pressió s’ha fet i els ha convertit en acceptables grups d’interès”. També ens diu en el seu article el següent:
Deia fa uns deu dies al Cercle d’Economia Joaquim Molins López-Rodó que “l’objectiu dels grups d’interès és influir legítimament en les polítiques públiques”. Hi va anar per presentar Los grupos de interés en España, un llibre que ha codirigit. Per a Molins, doncs, els lobbies (així els anomena el subtítol del mateix llibre) intenten, partint dels interessos d’un col·lectiu concret, que una política o una llei que afecta el conjunt de la societat sigui, gràcies a la seva pressió, més favorable a aquell col·lectiu. No deia Molins, però és fàcil deduir-ho, que això també sol comportar que sigui menys favorable a un altre col·lectiu que no ha pogut o sabut lobitzar-se a temps. 
Aquestes reflexions que es plantegen per al sector públic entren de ple en els debats i disquisicions de la Responsabilitat Social Corporativa, ja sigui de les Administracions o de les Empreses, ja que cada cop més parlem d'una mateixa disciplina amb un lèxic que va convergint.

L'Administració pública -en aquest cas la catalana, que ha fet una llei de transparència que va més enllà del model espanyol- té necessitat de normativitzar i procedimentar. I cal que els grups d'interès es donin d'alta en un registre ad hoc. En el cas de les empreses, a mesura que han anat aprenent a sistematitzar la gestió de l'RSE, s'han desenvolupat normes de gestió, i s'han establert procediments interns, han anat identificant quins eren els seus grups d'interès, els han categoritzat, han valorat els interessos mutus i han establert quins havien els canals de comunicació. En en cas de les empreses, l'orientació és a la gestió, no al mer procediment, si bé aquest és necessari per tal d'assegurar una correcta gestió de l'RSE, i poder així identificar correctament quins són els temes rellevants a incorporar dins l'RSE. Segurament, en el cas del sector públic, la norma falla quan no se sotmet a la lògica de l'RSE, no serveix per a fer això mateix, que és el que li dóna utilitat, més enllà de mostrar transparència sobre qui intenta pressionar.

Més enllà del gran discurs de l'Ètica en majúscula, finalment l'RSE va de saber gestionar de manera equilibrada els interessos de les diferents parts implicades. I lògicament, cal conèixer amb una dosi de posar-se en el lloc de l'altre, quins són aquests interessos, per a valorar si s'entenen com a legítims, aspecte fonamental. I gestionar-los i equilibrar-los a partir d'uns valors de justícia, d'ètica, de sostenibilitat, amb una una actitud honesta i amb la màxima transparència possible. També exercir la política, estar en un càrrec públic, ser un legislador, implica trobar un punt d’equilibri entre interessos en conflicte, i més enllà de les diferències ideològiques, aplicar primer el sedàs ètic i de sostenibilitat.

Podem pensar que l'ús de grups d'interès és l'eufemisme per no parlar de grups de pressió. Però parlar d'interès també deixa clar quins són els seus objectius. El que els diferencia és si defensen interessos que a priori es puguin catalogar com a privatius o corporatius, o bé estarien vinculats a l'interès general i el bé comú. Però també es podrien diferenciar en la manera com actuen, si intenten influir a partir del diàleg i la seducció o bé a partir de la pressió més descarnada. I aquesta manera de fer no té perquè coincidir exactament amb la primera diferència. I una altra cosa és si entren en terrenys pantanosos on les conductes poden estar fora de la legalitat o si més no de l'ètica, a partir d'enganys, conxorxes, pagaments de facilitació, suborns, amenaces, o àdhuc violència.

Posar-los tots al mateix sac és evidenciar que els interessos diversos hi són sempre, i que forma part d'una societat madura abordar-los. I és bo que davant una presa de decisió -d'un poder públic o d'una corporació privada- s'evidenciïn totes les parts que prenen part en l'interès. D'aquí que també en diguem partprenents, com en francès partie prenant. Mentre els mètodes i les maneres siguin legals i ètiques, la resta tant se val. Millor que tots els arguments es mostrin i les decisions siguin preses amb totes les cartes damunt la taula, i fent ús si cal de mecanismes d'aproximació entre les parts, de resolució alternativa de conflictes, si cal.

És bo parlar de grups d'interès. O parts inplicades, o partprenents, o grups de pressió... Com vulgueu dir-ne, però evidenciant que existeixen i fent-los sortir de la foscor. Alguns perquè els va bé camuflar-s'hi i altres perquè no gaudeixen d'un reconeixement suficient com a tals. Aquí les empreses que gestionen l'RSE també han fet un pas endavant en la seva metodologia, ja que no esperen que els grups d'interès se'ls registrin sinó que haurien de sortir a trobar aquells grups d'interès que resten ocults, sense veu. Com a element crític, tanmateix, algunes empreses poden no donar prou reconeixement a grups d'interès que defensen elements de materialitat que no formen part de l'interès corporatiu, i aquí la flexibilitat de la metodologia grinyola, perquè cap auditor demanarà veure quines organitzacions socials han demanat de mantenir una relació o unes reunions amb l'empresa.

0 comentaris: