20.11.14

Secessió socialment responsable

Una metodologia. La Responsabilitat Social Corporativa porta implícita una metodologia que permet no partir d’una llista tancada de temes sinó que les empreses hagin de saber identificar les matèries que a cada moment formen part de les inquietuds de la societat. En una visió més limitada, però correcta, l’organització es limita a abordar aquells aspectes que formen part dels impactes més directes, mentre que un estadi superior de compromís i coresponsabilitat social l’empresa pot abordar els reptes de la societat en els quals, sense donar-se una relació de causalitat directa, es pot col·laborar proactivament per a la resolució.

Un tema. En aquest sentit, és útil analitzar quins són els principals temes que preocupen a la ciutadania i als diferents grups d’interès, per explorar si les empreses en el seu conjunt o cadascuna en particular poden ser part de la solució o bé són part del problema. Si mirem el panorama, és evident que la crisi, atur i la corrupció són matèries de gran rellevància i que formen part de les preocupacions. Però si ens centrem a l’estat espanyol no podem negar que des de fa molts anys les tensions territorials i el respecte a la diversitat formen part d’un tema recurrent i de màxima visceralitat. És una matèria on es barregen les dimensions més tangibles (com el finançament) amb les més intangibles (com la dignitat).

Una inclusió ¿Algú podria dir que una preocupació general com l’atur forma part de l’RS de les empreses mentre que la diversitat territorial és un tema que pertany a l’esfera política i que no importa per a les empreses? Crec sincerament que s’equivocaria, no solament perquè les empreses tenen molt a dir en els grans temes socials sinó perquè de fet afecten i són afectades de manera significativa.

Una consideració: les empreses més industrials encara fan un enfocament molt limitat a impactes materials com els ambientals, mentre que altres empreses més ubicades en models de gestió del coneixement saben orientar la seva RSE cap a la gestió d’aspectes més immaterials com la cultura organitzacional, la implicació de les persones, la confiança dels grups d’interès, els valors, etc. Així, podem entendre que per a algunes empreses els quedi lluny el que plantegem, però per a moltes altres hauria de ser un tema de màxima prioritat.

Una exclusió. Podríem parlar en aquest sentit de la manera –considero que indigna- com algunes iniciatives espanyoles de foment de la diversitat aborden totes les diversitats possibles, de gènere, ètniques, immigrants, etc., excepte aquella que és veritablement singular i de tensió creixent a nivell estatal: la diversitat nacional, cultural, lingüística... L’oblit no pot ser casual. Es prefereix deixar podrir els temes fins que siguin irrecuperables des del diàleg i el raciocini. Em pregunto si des de l’RSE no seria possible abordar aquells temes en els quals la política no solament ha fracassat sinó que directament n’ha estat el causant. La nostra resposta seria clarament afirmativa: no s’ha de substituir l’acció pública però des de la vida socioeconòmica hi ha l’oportunitat de tractar amb normalitat, fora d’interessos polítics, certs temes on la societat pot demostrar més maduresa i sentit comú que el joc polític.

Un xoc de trens imminent. Les aspiracions de Catalunya per viure com una nació normal han trobat una oposició creixent i activa en el marc de l'estat espanyol. A diferència del respecte que es pot observar en altres Estats multinacionals amb democràcies consolidades com Canadà, Gran Bretanya, Bèlgica o Suïssa, on  -amb totes les dificultats que es puguin donar-  hi ha un respecte bàsic per part de l'Estat a la diversitat nacional, en el cas espanyol la tendència ha estat precisament la contrària, no solament de caràcter unitari sinó de manca de respecte a la diversitat.

Una alternativa. Tot seria molt diferent si s’assumís aquesta recomanació, mostra de la civilització europea:
n  12. The Assembly believes it necessary to strengthen recognition of every European citizen’s links with his identity, culture, traditions and history, to allow any individual to define himself as a member of a cultural “nation” irrespective of his country of citizenship or the civic nation to which he belongs as a citizen, and, more specifically, to satisfy the growing aspirations of minorities which have a heightened sense of belonging to a certain cultural nation. What is important, from both a political and a legal standpoint, is to encourage a more tolerant approach to the issue of relations between the state and national minorities, culminating in genuine acceptance of the right of all individuals to belong to the nation which they feel they belong to, whether in terms of citizenship or in terms of language, culture and traditions. (Recomendación 1735 de la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa, aprobada el 26 de Enero de 2006)
El model d’RSE en una altra nació sense estat com el Quebec ens mostra que 
...in contrast to US firms, business ethics in Quebec are primarily cast in terms of social responsibilities. Its primary focus is not the transformation of the values and practices of individual business managers. It is the cooperation of business firms and key decision-makers in the sustainment of one overarching goal collectively valued at the social level, the preservation of Quebec’s identity within the North American mosaic (Jean Pasquero: Business Ethics and National Identity in Quebec: Distinctiveness and Directions. Journal of Business Ethics. 1997)

Un enrocament. Però la realitat present és una altra que apunta cap al xoc de trens. Espanya no sembla que hagi de canviar, ans al contrari, mentre que Catalunya no es resignarà a desaparèixer com a nació mil·lenària. El fet que moltes persones sense un sentiment independentista hagin abraçat el sobiranisme fruit de la percepció de les injustícies que pateixen pel fet de ser catalans ha provocat una situació peculiar: l'unionisme espanyol ha esdevingut identitari i homogeneïtzador, mentre que el sobiranisme ha esdevingut transversal i vinculat a l'exercici dels drets civils.

Un estat d’ànim.  Les darreres dades mostren que l'independentisme està pujant com l'escuma: un 42% dels enquestats votarien a favor que Catalunya esdevingués un estat independent mentre que un 37,7% s'hi oposaria, un 9,5% es mostra indiferent i un 10% no ha volgut contestar. La tendència és significativa i el que és més important, es tracta d'un moviment transversal, on no importa l'origen de les famílies, la llengua de cadascú o la posició social. Es tracta de fer un estat nou, un país per a tothom.

Una preocupació o un repte empresarial. El debat de la independència cada vegada és més viu, i entre els empresaris ja se’n parla sense tabús: els que consideren que la pertinença a Espanya és insostenible o els que tenen por del boicot comercial. En tots dos casos, el debat s'ha produït desapassionadament, com una decisió madura, tècnica, pensant en quina és la manera més eficient de governar-se i les forces positives i negatives que pot desencadenar: “Les nacions petites es veuen més obligades a l’excel·lència, a la internacionalització, mentre que la pertinença a un estat més gran provincianitza; a més deixaríem de perdre tantes energies en la tensió permanent”. Solament han aparegut els nervis en alguns sectors en aquestes darreres setmanes quan les grans empreses amb interessos i complicitats a l'Estat han vist la tendència de les enquestes.

El boicot. Dos professors de la UPF estudien en xifres els efectes econòmics de la secessió i demostren que Catalunya hi sortiria guanyant. Calculen unes pèrdues comercials del 6% del PIB pel previsible boicot, però l'estat català seria rendible per l'eliminació del dèficit fiscal, que equival al 9% del PIB. Modest Guinjoan, doctor en economia per la UAB, i Cuadras, doctor en economia per la Universitat de York, afirmen que el boicot se centraria en una sèrie de productes, no en tots, i per a moltes persones podria tenir una durada relativament curta. Depèn molt del tipus de transició política que hi hagués: si fos una decisió molt majoritària a Catalunya, que fos acceptada a Espanya amb resignació, amb una negociació política entre els dos governs i la UE, potser tindríem una situació a la txecoslovaca en què hi hauria antipaties durant un cert temps, però no hi hauria un daltabaix en termes comercials.

Les amenaces. La Constitució Espanyola atorga a l'exèrcit la unitat territorial de l'Estat, en un redactat que passa per damunt del dret democràtic a decidir però que va ser una concessió formal als poders fàctics de l'antic règim i als militars en concret. És evident, però, que davant d'una decisió democràtica i pacífica de secessió per part d'una de les nacions que conformen l'estat espanyol, difícilment l'exèrcit podria fer ús d'aquesta funció atorgada fruit d'unes circumstàncies i decaiguda amb la consolidació de la democràcia. La pertinença a la Unió Europea és una altra raó de pes. Però altres amenaces de tota índole aniran caient damunt el sobiranisme i el conjunt dels catalans.

La inevitabilitat. El notari Juan-José López Burniol afirma que "ens anem aproximant a la situació límit". Creu, com diu el president de Catalunya, que estem en un moment de transició nacional, que tot sembla que porta a la independència. Molts empresaris se senten ara independentistes, cosa impensable sols uns pocs anys enrere. Els experts exposen no només que el dèficit fiscal és inassumible sinó que la marca España fa mal a Barcelona. Creu que aquest problema no te solució i que la "conllevancia" no és permanentment suportable. Avui el pensament predominant espanyol es "para qué buscar soluciones si lo que finalmente haraán los catalanes es marchar". La relació Catalunya - Espanya es com una parella que ja no té un projecte compartit.

La justícia. Unamuno creia que Catalunya s'havia de "separar del Regne d'Espanya", segons una carta que treu a la llum 'Público'. Un conjunt de cartes donades al ministeri de Cultura per part d'un col·leccionista revelen que Miguel de Unamuno considerava que "just és que Espanya perdi Catalunya", davant Manuel Azaña.  El president de Foment Nacional del Treball diu que la defensa del pacte fiscal és "una de les prioritats" de la patronal perquè la ''la solidaritat catalana té un límit''. El president de la patronal catalana ha defensat que l'actual dèficit fiscal, entre el 8% i el 9% del PIB, s'ha de reduir ''com a mínim'' fins al 4%, i encara millor que fos el 2,5% del PIB.  I Peces Barba considera que "si al XVII Catalunya hagués guanyat la guerra contra Castellà i Portugal hagués perdut, avui encara seríem l'estat veí dels espanyols i Portugal no seria més que una regió espanyola".

La dignitat. Fins fa ben poc, els poders espanyols encara pensaven que el "procés sobiranista" no era més que una manera d'agafar forces per plantejar unes reivindicacions a Madrid, i que des del govern espanyol sempre es podria mirar de fer alguna millora en el finançament que ràpidament satisfaria les aspiracions de la majoria dels catalans ('el alpiste'). No han comprès que després de l'experiència dels darrers anys, i especialment de l'Estatut, allò que ha quedat ferit és la dignitat. Armand de Fluvià, que fou membre del secretariat polític de Joan de Borbó, si fa uns anys es considerava monàrquic i espanyol, ara s’autoqualifica de republicà i independentista: “ni ens volen, ni ens estimen i ho demostren amb els fets”

Venim de lluy i anem tan lluny com la gent vulgui. Els bisbes catalans reconeixen "els trets nacionals propis de Catalunya" i "el dret a reivindicar tot el que això comporti". La carta titulada "Al servei del nostre poble" de la Conferència Episcopal Tarraconense es referia a un discurs de Joan Pau II on va dir que "els pobles units no acceptaran la dominació d'una nació o d'una cultura sobre les altres". El text episcopal de la jerarquia eclesiàstica catalana afegeix que "en el context europeu i mundial actual, el poble català vol i pot oferir la seva contribució des de la seva especificitat, arrelat en la seva història, la seva cultura i la seva llengua mil·lenària". La carta pastoral aclareix que s'estan manifestant "nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta en què el poble de Catalunya s'ha d'articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d'Espanya en el context europeu actual". En aquest sentit, el document matisa que "no correspon" als bisbes "optar per una determinada proposta", però "defensen la legitimitat de totes les opcions". El Periódico [ca] [es]

Aquesta carta es produeix 25 anys després de una altra carta pastoral conjunta que va tenir una gran repercussió: Arrels cristianes de Catalunya: la cultura catalana en la historiografia, en la literatura, en el pensament, en la política i en amplis sectors populars ha mantingut viva la distinció entre Nació i Estat. Prat de la Riba, que feia la nació sinònima de pàtria, ho expressava així: «L’Estat és una entitat Política, artificial, voluntària; la Pàtria és una comunitat històrica, natural, necessària. El primer és obra dels homes; la segona és fruit de les lleis a què Déu ha subjectat la vida de les generacions humanes».  [...] Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària. L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats.

0 comentaris: