Democràcia auto-executable

Aquesta setmana té un final excepcional: diumenge 9 de novembre 40.000 voluntaris anirem a les meses que tenim assignades i centenars de milers de ciutadans vindran a expressar quin futur polític volen per a Catalunya. Allò que en un entorn plenament democràtic hauria d'haver estat un referèndum, a l'estat espanyol no ha estat possible. I l'afany per evitar que els ciutadans de Catalunya puguin expressar-se ha comportat la impugnació també d'una consulta. Finalment la fórmula haurà de ser més fràgil, però amb la determinació de maximitzar les garanties democràtiques per tal que la ciutadania es pugui expressar i que el món entengui el missatge.

Em vaig oferir per a se voluntari del 9N i m'han comunicat que seré president d'una mesa. Precisament fa uns dies vaig fer una reflexió adhoc sobre el voluntariat, que sovint s'associa sols als aspectes assistencials i no se li atorga prou rellevància en el desenvolupament democràtic. El voluntariat del 9N serà un voluntariat cívic, un voluntariat per la democràcia, un voluntariat en majúscules, un voluntariat per a fer possible que tot un poble es pugui expressar de manera pacífica i democràtica.

La previsible impugnació per part del govern espanyol fa que hi hagi la possibilitat que ens trobem en un context incert sobre la legalitat. Prohibir un procés participatiu com aquest pot portar l'estat espanyol a fer un gran ridícul davant l'opinió pública internacional. En tot cas, el Tribunal Constitucional no pot impedir que els ciutadans i els voluntaris ens trobem per a emplenar les urnes. Com a màxim podria suspendre els actes de la Generalitat, però en cas de prohibir que els voluntaris participin en el procés, “estaria cometent un delicte de prevaricació” perquè adoptaria una decisió que no té cobertura legal, segons el jutge de l'Audiència de Barcelona Santiago Vidal.

I si cal, assumiríem l'incompliment amb plena consciència sobre la prevalença de l'ètica i la legitimitat democràtica per damunt d'una legalitat caducada i aplicada injustament fent ús de prerrogatives legals no pensades perquè un govern pogués usar els recursos judicials per a esquivar els reptes que requereixen un procés polític. Hi reflexionava fa uns dies a Incompliments legals i Responsabilitat Social Corporativa. Cal fer front a un repte polític, i eludir les responsabilitats i passar el mort al TC és fer-li un mal servei, ja que pot veure encara més debilitada la seva reputació i legitimitat.

El 9N està en condicions de ser una consulta autoexecutable. En el pitjor dels escenaris, fins i tot resistiria que el Govern se'n quedés al marge. Tot està a punt per a funcionar sol. L'Espanya acostumada a exercir el poder ben armada no pot enviar la guàrdia civil a detenir els 40.000 voluntaris. Es nota nerviosisme a les institucions de l'estat i als poders fàctics perquè no saben com parar la determinació democràtica d'un poble, en condicions absolutament cíviques i pacífiques. Tot el que han proclamat fins ara ha anat topant contra la realitat, fins i tot el presagi clau que Aznar féu: "antes se romperá Cataluña que España". I la societat catalana està més unida que mai, dins la seva enorme pluralitat i matisos.

Fins al 9 de novembre del 1989, el Mur de Berlín era constitucional. I també havien estat legals l'esclavitud, la segregació racial, la discriminació de les dones... fins que algú es va plantar. Plantar-se és un acte de dignitat. La democràcia no pot quedar en una formalitat com succeeix a Espanya. Si l'estat espanyol - la seva classe política, les seves institucions- no accepta les vies legals que la democràcia permet com a possibilitat per a canviar les fronteres, serà necessari que es produeixi una trencament d'aquesta legalitat. Un trencament que no és una il·legalitat perquè en el mateix moment passa a generar una nova legalitat. És senzillament un trencament. Un trencament com el que tants cops ha patit Catalunya quan va perdre les seves Constitucions (1714) o el seu Estatut (1939) i no precisament per vies democràtiques. Hi ha moments en què el sentit ètic, la responsabilitat davant la societat i la dignitat ens porten a haver de no acceptar una legalitat qüestionable, aplicada partidàriament, i mancada de tota legitimitat. En parlava fa un mes a Trencar la legalitat? / ¿Romper la legalidad?

El concepte actual d'Espanya va començar amb Felip V cometent una il·legalitat, en abolir l'estat català (institucions d'autogovern i Constitucions). I és molt probable que acabi amb la recuperació de l'estat català i qui sap si el final dels Borbons. La negació per part de l'estat espanyol a acceptar un procés pactat perquè Catalunya pugui decidir el seu futur pot comportar que l'única manera d'accedir a la independència -si els ciutadans així ho expressen- sigui amb una ruptura de la legalitat. La diferència entre una ruptura de la legalitat basada en un triomf bèl·lic i la basada en una decisió democràtica és evident.

Vaig vaticinar que després de les eleccions europees començaria a aparèixer una proposta de diàleg per a Catalunya des d'Espanya, tot i que formalment no es presentaria com un diàleg Espanya - Catalunya, per no reconèixer Catalunya com un subjecte amb qui parlar, sinó com una proposta per a reformar la Constitució (Jo no sóc tonto / Yo no soy tonto). La vaig encertar en això darrer, però la proposta ha estat tan difusa que pràcticament no s'ha fet evident ni creïble. Espanya no té cap proposta per a Catalunya, però tampoc sembla que hi hagi propostes factibles per a l'Estat. Canviar l'essència d'Espanya no sembla un repte plausible.

A nivell internacional ja s'ha anat desfent un malentès del qual la societat espanyola encara és presoner. Hi ha un apriorisme segons el qual la part d'un Estat que reclama la secessió sols pot ser per raons nacionalistes, i en argot internacional aquest terme s'entén en un sentit que no té res a veure amb la realitat catalana. De fet, la confusió ve augmentada pel fet que els mateixos catalans ens presentem com a nacionalistes, fet que malgrat l'explicació del sentit que donem al mot genera una dificultat d'entesa. Des de fora va contra tota lògica entendre que els nacionalistes en el sentit internacional de l'expressió són precisament els que tenen el control de l'Estat mentre que els que volen marxar-ne s'anomenen nacionalistes sols per remarcar que són una nació. En parlava a Una cosa difícil d'entendre per a un europeu sobre Catalunya.  / Algo difícil de entender para un europeo sobre Cataluña

The day after. Les característiques d'aquesta votació, sota forma de procés participatiu, encara que es faci amb les millors garanties democràtiques possibles, no tindrà el valor d'un referèndum. El mateix govern ha deixat clar que ve a ser la primera volta d'unes eleccions que tindran caràcter plebiscitari per l'absència de qualsevol altra via pactada amb el govern estatal. No serà vinculant però una gran participació el pot legitimar en termes democràtics i que tingui tot el valor polític d'un referèndum. Permetrà visualitzar als ulls de tothom (internament i internacionalment) la voluntat del poble de Catalunya.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans. Aquest paràgraf està extret del manifest que 60 intel·lectuals catalans van fer el 2010 després de la sentència del TC contra l'Estatut de Catalunya que la ciutadania i els parlaments havien aprovat.