Un acte il·legal seria un acte que va contra la llei, i una consulta portada a terme per una iniciativa ciutadana no pot ser un acte il·legal si, com és el cas, es fa en condicions pacífiques. El que el jutge va prohibir va ser el suport de l’Ajuntament, de manera que si la transcripció periodística és correcte, el ministre estaria fent una afirmació falsa, que en el context en què es produeix s’entén que no té altra voluntat que tergiversar deliberadament uns fets. Si fos il·legal i el govern no l’hagués impedit el senyor ministre es seria corresponsable! D’altra banda, respecte al fet que no tingui valor jurídic el ministre fa una afirmació que és gran obvietat que ningú no nega ni ningú no ha pretès el contrari.
Fins aquí, podem entendre que són les mitges mentides i mitges veritats típiques del món de la política (però en aquest cas sense la generositat de ‘mitges’: es tracta d’una falsedat i una obvietat). Però el problema més greu ve quan el ministre afegeix que aquest acte no té cabuda a la Constitució Espanyola.
Estaríem parlant novament d’una falsedat ja que el fet que una organització ciutadana convoqui una consulta forma part de les llibertats que la Constitució empara, com ho seria la llibertat d’expressió, de reunió, d’organització, etc. Però voldríem anar més enllà de l’anècdota o la circumstància de les declaracions a cop calent.
La societat espanyola, i especialment el món polític, haurien d’explicar quina és l’alternativa que proposen. Si dins de l’Estat espanyol hi ha col·lectius que aspiren democràticament que els seus territoris puguin esdevenir estats independents, ha d’haver-hi canals per a fer-ho possible pacíficament. Precisament, sempre s’ha dit que era l’exercici de la violència del país basc la que tancava la porta a solucions de caràcter polític a part d’aquestes insatisfaccions. Una afirmació en en sentit que una nació com Catalunya o el País basc no poden aspirar de cap manera a la independència per vies democràtiques seria d'una enorme gravetat i la conclusió implícita que solament per vies presumtament il·legals o violentes es pogués assolir aquest estatus suposaria una responsabilitat almenys ètica i política.
A banda del tuf de manca de fonaments democràtics subjacent a una possible afirmació d'aquest tipus, també cal considerar la manca d'intel·ligència política: tan sols cal que ens preguntem si seria possible en qualsevol conflicte secessionista violent d'arreu del món intentar trobar-hi vies de solució sota la consideració que no hi pot haver vies pacífiques per a progressar en l'alliberament nacional. Tota una justificació per als terroristes!
Al llarg de la història de la humanitat les fronteres han anat canviant permanentment. Si durant tota la història aquestes modificacions s’han produït principalment de manera violenta o bé per casaments reials, seria desitjable que la societat del segle XXI hagués desenvolupat mecanismes més intel·ligents de poder procedir a la modificació d’aquelles, en el sentit que sigui per tal d’evitar situacions indesitjables i conductes primàries.
Pot haver-hi casos en què aquesta prevenció resulti curiosa, però en aquells estats de composició múltiple o complexa, com seria el cas de l’espanyol, caldria obrir vies per a fer possible l’exercici de la plena llibertat i dret a decidir. Fins i tot encara que no se n’hagués de fer ús. Però no sembla raonable que un estat controlat per una nació central pugui imposar in aeternum els seus interessos als altres constituents per la força de la majoria. La possibilitat de la secessió és un dret i una protecció davant els abusos.
Malauradament aquestes qüestions són un tabú, contra el que hom podia esperar passats 34 anys de la mort del dictador i deixat enrere el risc militar. No és bo per a cap país que les tensions internes es deixin podrir sense aportar vies de solució. En el cas de Catalunya, Espanya no es planteja cap estratègia de seducció sinó exclusivament la de l’assimilació, deixant als catalans l’única sortida acceptada de ser uns espanyols més i renunciar a la seva realitat nacional. Per part de Catalunya, s’observa un esgotament dels qui propugnaven fer pedagogia per les espanyes.
Des d’un punt de vista legal, les possibilitats existeixen. Alfons López Tena, exvocal del Consell General del Poder Judicial, diu avui a l’AVUI (Diumenge de llibertat) que “La mentida és la de la vicepresidenta del govern espanyol negant que la seva Constitució inclogui el dret d’autodeterminació. L’inclou, als articles 10.2 i 96.1, mentre no els deroguin o el regne d’Espanya no es doni de baixa de les Nacions Unides”.
Al marge de les vies legals, el que caldria és un esforç de diàleg per a trobar sortides i per a fer possible el progrés. Mentre que a la Gran Bretanya el primer ministre pot afirmar si Escòcia vol ser independent ho pot ser i tot seguit fer un esforç d’apropament i de defensa dels arguments pels quals no hauria de ser-ne, a Espanya ningú no esgrimeix arguments de per què Catalunya estarà millor en el marc de l’estat. Que és com dir per dret de conquesta. L’estratègia espanyola passa per saber que disposen del poder i que difícilment el suport a la independència assolirà el 55% de l’electorat, és la tàctica del cansament i la impotència. Per la banda catalana, la por a tensar massa, els fantasmes del passat, les conseqüències econòmiques en el curt termini.
Mentrestant, potser són moltes energies perdudes en tensions poc creatives que es podrien aprofitar millor. Per això ens preguntem si no seria bo habilitar de manera més nítida els mecanismes per a debatre sobre un procés secessionista dins de la legalitat o les condicions pactades.
La política ha de saber donar resposta als reptes, inquietuds, necessitats, i també als atzucacs que una col·lectivitat es pot trobar. Seria molt poc creïble que des dels governs es parlés de la gestió de la pròpia responsabilitat social i tan sols s'abordessin les emissions de CO2, la compra verda, i la conciliació de la vida laboral i familiar. L'RS no es pot limitar a la millora de processos interns, que per això ja hi havia les normes. Si l'RS aporta mètodes nous és precisament per a poder definir la materialitat a partir del diàleg amb els grups d'interès. I aquí és on la política i les polítiques públiques podrien fer-se més professionals, dotar-se de més garanties, de més seguretat, de menys politiqueria, de menys graciabilitat, de menys partidisme, de més servei a la societat.
PS: Afegeixo aquest paràgraf -que em sembla suggerent- extret de l'article que Antonio Franco publica avui al Periódico:
PARLANT del que va passar a Arenys, la veritable consulta interessant que hauríem d’impulsar és preguntar de veritat, seriosament, a tots els municipis de la resta d’Espanya si accepten o no la Catalunya actual tal com tossudament ella expressa que és i que vol ser, és a dir, amb el seu sentit identitari, la seva llengua pròpia i la seva amplíssima pluralitat interna. Perquè està pendent d’aclarir quin és i on són els límits d’aquesta Espanya possible en la qual jo crec, amb un grau més gran d’acceptació de les maneres de ser dels uns i dels altres. M’és igual que aquesta pregunta es faci des d’instàncies oficials o des d’entitats privades, encara que agrairia que aquesta vegada tots –començant pels tribunals i pels grans partits polítics— actuessin amb més respecte a la sensibilitat política i a la llibertat d’expressió en el sentit modern i ampli de la paraula.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada