11.9.09

Commemorant el nostre 11-S


Aprofitant la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya, farem una breu reflexió sobre aspectes lligats a la democràcia, a les llibertats i al respecte a les identitats.

Fa temps que va augmentant la sensació que anem enrere, que les llibertats nacionals queden més lluny i que la capacitat que Catalunya sigui compresa des d'Espanya va esvaint-se. L'expresident Pujol s'hi refereix en termes de com si ara se sentissin prou forts per a acabar per sempre amb "el problema catalán".

Si en parlo ara i aquí no és únicament per aquestes constatacions i per la data, sinó perquè aquesta serà cada cop més un aspecte a abordar des de la responsabilitat social de les empreses. Les empreses que comencen a gestionar l'RSE aborden els aspectes vinculats als seus impactes directes. Però una empresa que comenci a anar més enllà, a exercir la ciutadania corporativa, a ser una empresa ciutadana, no pot deixar de tenir presents els problemes, reptes i oportunitats del país on opera.

A més, si entrem en una dinàmica de gestió dels Territoris Socialment Responsables encara es va més evident. Fa pocs dies estava donant un curs i vaig demanar als alumnes que relacionessin alguns dels principals reptes o problemes de la nostra societat (que no fossin conseqüència de la mateixa empresa) i pensar tot seguit si, des d'una òptica avançada de governança, tenia algun sentit que les empreses hi entressin.

El cas és que cap dels grans problemes que la nostra societat té al davant no pot ser abordat amb garanties d'eficàcia de manera unilateral per part d'un sol agent. Cal la col·laboració i la implicació de diferents sectors, públic, privat i social.

A moltes empreses els fa respecte parlar d'aquests aspectes problemàtics que sembla que quedin tan lluny. Però afecten l'economia, la seva fiscalitat, la sensibilitat de la clientela i proveïdors, la imatge i reputació col·lectiva, etc.

La reflexió podria ser: hi ha grans problemes que estan tendint a fer-se irresolubles precisament per la incapacitat de la classe política, que no només no els ha sabut resoldre sinó que fins i tot els ha creat i augmentat. Aleshores, si els problemes s'estan enquistant, per què el món privat, les empreses, no poden ser part activa i implicada en la recerca de solucions? Hi ha empreses -molt poques- que han començat a imaginar-s'ho i fins i tot a fer-hi alguna cosa. Per exemple, la cadena de supermercats BonPreu va finançar la pel·lícula Catalunya-España precisament perquè van considerar que se n'havia de parlar des de la gent, des de la ciutadania, amb normalitat. Cal agrair-los la valentia -el risc- i la línia d'RSE que va molt més enllà de l'ecoeficiència.

El cert és que moltes persones de pes, intel·lectuals, polítics, acadèmics, professionals i també empresaris estan modificant els seus punts de vista i estan entrant en una dinàmica més desacomplexada. Els canvis de paradigmes del temps actual, tot el que ha suposat la societat de la informació i del coneixement, la globalització, la consolidació de la democràcia formal a l'estat espanyol, la Unió Europea... fan difícil no abordar a fons un procés de major democratització, de recuperació d'un rol més central de la societat civil... de perdre les pors i els tics provocats per la dictadura. Des d'opcions liberals, humanistes, ecologistes, comunitaristes, d'aprofundiment democràtic, es creu que és inevitable un pas endavant en el dret a decidir. No es pot evitar molt temps que la gent decideixi, que els pobles decideixin.

L'escàndol mediàtic i el ridícul judicial de prohibir un referèndum organitzat per una plataforma ciutadana a Arenys de Munt no és més que una manera de visibilitzar l'esgotament d'un model que té les arrels en un passat remot. La jutge prohibeix el referèndum... ...i el TSJC dóna ales a la Falange!

Escoltar el discurs polític dels països del 'Nord culte' hauria de fer caure la cara de vergonya i destapar els tics feixistes que encara existeixen. El primer ministre gal·lès pot dir amb certesa que “no hi ha cap Tribunal Constitucional que pugui tombar una decisió d'un parlament democràtic”, com l'Estatut. I el primer ministre britànic pot dir sense pot que Escòcia pot accedir a la independència si els seus ciutadans ho volen, i tot seguit intenta convèncer que no els hauria d'interessar. Quina diferència de cultura política i de valors socials respecte als països plurinacionals on la unitat es defensa amb l'amenaça dels tancs i l'ús capciós dels recursos àdhuc judicials. Joan Ramon Resina, catedràtic a la Universitat de Stanford (EUA), creu que “Arenys encapçala una reacció que fa temps que es cova”. El símptoma n’és “la desafecció cap a l’aristocràcia política”.

El que observo amb major risc és la desaparició de l'escena pública, el silenciament, de les persones que podien fer de pont, les intel·lectuals, artistes, professionals, societat civil que, des d'Espanya opinaven per la pluralitat i el respecte a les identitats nacionals. Aquesta subtilitat ha anat esvaint-se i avui es fa difícil trobar persones sensibles: "es que siempre pedís más". ¿Aspirar a recuperar les llibertats nacionals que van ser arrabassades per la força de les armes és demanar massa? ¿Gent que parla d'ètica i de responsabilitat social poden defensar que hem de conformar-nos amb el que 'es dóna', sabent que és d'una enorme injustícia i indignitat històrica?

On són els drets humans, la democràcia i la llibertat, de participació ciutadana, la capacitat de fer innovació social? Al llarg de la història les fronteres han canviat permanentment: que potser ja no canviaran mai més? Potser com éssers intel·ligents que som que mirem de cercar les millors maneres de fer-ho sense trencar els plats: amb fórmules democràtiques (i amb foment de valors democràtics que ho suportin), amb fórmules mixtes (de sobirania compartida, etc.), amb fórmules d'anàlisi que permetin veure quines estructures poden ser les més eficients a cada període històric (potser hi estem perdent tots dedicant energies a tant conflicte permanent)...

Per acabar, solament un parell de cites de notícies d'ahir mateix, que tenen en comú el fet de ser dites per nous catalans, és a dir persones que van venir d'altres països i que avui, sense perdre les seves arrels, són uns catalans més. És un signe d'esperança i de normalitat veure que la gent que es va integrant al país ho fan assumint els problemes i els reptes del país de manera molt desacomplexada, segurament perquè volen apostar pel seu nou país sense haver de sentir-se hereus de tots els tics de pors, autoodis i autocensures que són presents en els autòctons.

L'escriptor d'origen anglès Matthew Tree i l'escriptora d'origen llatinoamericà Patricia Gabancho ens fan un parell de reflexions ben lúcides:



Matthew Tree denuncia la catalanofòbia a 'La vida a la banda del rebre'
Allà als anys seixanta –en temps del Franco, quan la llengua catalana era encara en bona part il·legal més enllà de la privacitat de la llar- hi va haver un incident a l'emissora de ràdio espanyola Cadena SER que encara avui es recorda a Catalunya. La veu més coneguda de l'època, un presentador anomenat Bobby Deglané –que, en paraules de l'escriptor Quim Monzó, solia escometre els seus convidats com un "cavaller almivarat"- va convidar la comediant catalana Mary Santpere, molt coneguda també arreu d'Espanya, al seu espai de cap de setmana. Només començar, el locutor va dir "Mary, no és cert que els catalans, més que no parlar, bordeu com els gossos?" Sorpresa, la Santpere va respondre després de pensar-s'ho un instant: "Jo no ho diria pas, això, però el que sí que et puc dir és que, a Catalunya, és molt típic posar el nom de Bobby a un gos..."
Amb aquestes paraules comença la conferència que l'escriptor Matthew Tree va fer el passat mes de novembre al London School of Economics. Després d'articles com els publicats a The Economist o Financial Times, on es tergiversava la realitat política, econòmica i social catalanes, les paraules de Tree són una clara denúncia de la catalanofòbia.
A través d'un repàs de la història i de diverses anècdotes (com l'orígen del qualificatiu "polac" per referir-se als catalans), de casos com el d'Èric Bertran o el boicot als productes catalans el 2006, Matthew Tree acaba assegurant: " I jo us dic que és aquesta una situació insostenible, que tard o d'hora tindrà per conseqüència el tipus de notícia que dóna la volta al món -si més no, per un dia- perquè implica fer un nou lloc a la taula de les Nacions Unides".
La London School of Economics
És una escola d'economia, ciències polítiques i socials fundada a l'any 1895 per Beatrice i Sidney Webb. És una de les primeres institucions de recerca en ciències socials del món i per on hi ha passat més d'una quarantena de premis Nobel d'economia. Acull també la Catalan Society.



Patrícia Gabancho ha publicat un article al diari AVUI on ho expressa de manera ben clara:

Llegeixo que el govern de l'Aragó ha decidit no donar caràcter oficial a la llengua catalana, malgrat la secular presència a la Franja i que continua ben viva. Es veu que un dels problemes, el principal per al PP i el Partido Aragonesista, és que es diu català. Que és la llengua dels veïns. En aquesta mentalitat estúpida i la tírria als catalans, les llengües no poden passar per damunt d'una frontera de fa quatre dies. Una frontera que no impedeix que la gent de la Franja faci servir Lleida -sovint sense que ningú es faci càrrec del cost- com a capital educativa, sanitària i cultural. Poden circular les persones però no les paraules. No de forma oficial. Ho diuen els mateixos que no paren de posar medalles a tort i a dret quan detecten una voluntat d'expansió del castellà. Hi ha llengües universals i hi ha llengües només autonòmiques, que és tant com dir regionales.

Bé: no he sentit que cap membre del govern català aixequés la veu per aquest afront al nostre patrimoni cultural, per aquesta bestiesa que no té res de científica i sí de forta càrrega política, deixant a part la ignorància. El govern català respecta aquestes coses com si fossin sagrades: que cadascú gestioni el tros de llengua catalana que li pertoca, i si l'expulsen de l'escola o li canvien el nom, això no va amb ells. Per això a València encara no veuen TV3. La desídia del govern en qüestions de llengua la coneixem molt bé perquè la patim a casa, també. El nivell lingüístic dels mitjans catalans privats, però també públics, comença a fer feredat. Hem reculat fins a temps prefabrians! Tot el que s'havia guanyat en dignificació de la llengua durant cent anys, ho hem llençat a la paperera: cal tornar al "català que ara es parla", com al XIX. Tampoc les autoritats n'han dit res, perquè això tampoc no fa per a elles.

Trossejament, dialectalització, substitució: el procés és clar i no serem pas els primers o els últims a transitar-lo. El trossejament ja l'hem assumit, la dialectalització està en marxa -és el catanyol metropolità com a estàndard radiofònic- i la substitució ens espera demà passat. D'acord que des de fora fan grans esforços per carregar-se la nostra llengua, però des de dintre la deixem morir.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dimecres, 5 d'agost del 2009

0 comentaris: