8.4.08

Responsabilitat social lingüística en l'acció docent

Versión en castellano en ictnet
Aprofitant la circumstància de l'Any Internacional de les Llengües i l'objectiu d'incorporar els aspectes lingüístics dins la materialitat de l'RSE, durant aquest any anem fent alguns escrits amb aquest contingut. A més, es comença a parlar amb una certa consistència de la responsabilitat de les institucions formatives, universitats, etc.

Avui hem fet una sessió formativa per a directors/directores de centres residencials, més de la meitat dels quals eren persones procedents de la nova immigració: de llatinoamèrica majoritàriament, però també d'Itàlia i de Rússia. Són persones que tenen alguna dificultat per a entendre la llengua catalana i en el algun cas també la castellana.

La llengua del curs lògicament és la catalana i, d'altra banda, aquestes persones hauran de disposar d'unes certes habilitats lingüístiques per a poder desenvolupar correctament la seva feina i la seva responsabilitat professional. Tot i així, sembla que una part del professorat que ens ha precedit ha acabat fent l'acció docent pràcticament en castellà.

Podem parlar aquí de responsabilitat social? Doncs evidentment i d'una manera molt clara. Acabar fent la sessió en castellà és l'opció més fàcil però la que aporta menys valor a les parts ja que no fem cap favor a unes persones que tenen la necessitat d'adaptar-se ràpidament a les seves noves circumstàncies.

Per descomptat fer la sessió en català amb persones que tenen dificultat de comprensió implica algun esforç especial. De l'alumnat, per tal de prestar especial atenció sabent que és per a ells una oportunitat d'anar practicant. Però sobretot per part de l'acció docent ja que s'ha de preservar en tot moment la transmissió dels continguts previstos. Això implica:
- una gran claredat expositiva (no et pots permetre de tenir el dia fosc!)
- fer ús de mapes conceptuals, gràfics...
- fer ús de frases senzilles (evitar grans perífrasis...)
- procurar fer ús de paraules el més properes possible a la llengua castellana (això obliga a prestar una especial atenció al lèxic).
- traduir consecutivament les paraules o expressions que es percep que poden ser de difícil comprensió (amb tota naturalitat, com qui repeteix un contingut que és important, sols que la repetició es fa en una altra llengua!)
- parlar vocalitzant molt, sense córrer, i procurant separar les paraules, sense que la dicció se'n vegi afectada (com qui remarca la dicció posant-hi un especial èmfasi)

Algú deu pensar si val la pena fer aquest esforç ( o fins i tot si és possible fer tot això i alhora donar el curs). Sincerament és una qüestió d'hàbit, de voluntat i de valorar la importància que té. En moltes ocasions t'obliga a no tenir tanta xerrameca, ordenar millor el discurs i focalitzar allò que és més rellevant. Sigui com sigui, forma part de la responsabilitat social com a docents i com a institució acadèmica o formativa. Tenim a les nostres mans no solament la capacitació en unes matèries determinades sinó facilitar la plena integració de les persones a la societat i facilitar que certament estiguin en millors condicions d'aconseguir feina.

Per a les persones que llegeixin aquesta reflexió fora de Catalunya (excepte de països amb realitats similars) els pot semblar ben estrany el que plantegem... Però la gestió del multilingüisme és una necessitat i cal trobar per a cada situació concreta la millor solució, que mai serà predefinida sinó que cal saber gestionar d'acord amb la realitat. Però no optant per les solucions més fàcils sinó per les que aportin més valor (per a la cohesió social, per a la integració plena, per al desenvolupament...).

Properament hem de donar sessions en un MBA internacional a Barcelona, on són minoria els catalanoparlants i hi ha gent de tot el món. La sessió es fa en castellà. Ara no entrarem en profunditat a parlar de la gestió del multilingüisme, però sí que explicaré com abordarem en aquest cas la terminologia. Encara que el curs es faci en castellà, tota la terminologia s'anirà traduint tant al català com a l'anglès. El coneixement de nova terminologia s'ha d'enriquir necessàriament amb les traduccions de referència. En anglès perquè ho trobaran permanentment en molta bibliografia i perquè ens cal en molts àmbits. I en català per a l'alumnat d'aquí perquè seria absurd (i socialment poc responsable) que un curs fet aquí, els alumnes d'aquí surtin fent ús d'una terminologia forana o mal traduïda. A banda, té un efecte pedagògic damunt tot l'alumnat sobre el respecte a la diversitat lingüística.

Per acabar, tornem de nou a l'experiència d'avui: penso que algunes persones hauran arribat a casa pensant amb satisfacció que han assistit a un curs en català i ho han entès tot perfectament. De la mateixa manera que un servidor també pensa en aquests casos que ha fet un sobreesforç docent que ha valgut la pena.

Podeu fer comentaris a aquesta reflexió.

Traducir CASTELLANO Translate ENGLISH Traduire FRANÇAIS Übersetzen DEUTSCH Arrevirar ARANÉS

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Josep Maria:
No ens coneixem, però jo vaig ser un dels professors que va decidir donar les classes en castellà. Suposo que et refereixes a un curs que es va fer a Ca n'Andalet.
Tot i reconeixent les raons que indiques m'agradaria explicar-te les meves, tenint sempre molt en compte que no pretenc justificar-me com si hagués fet una malifeta.
En primer lloc: jo vaig ser contractat per a impartir uns determinats coneixements i la meva obligació era de fer-ho de la millor manera possible. En aquest context, castellà, català, anglés, ... era indiferent. Del que es tractava, en el fons, era de fer coneixer unes determinades eines i técniques que no tenien res a veure amb les capacitats lingüistiques meves ni dels participants. Jo també cons algunes classes en anglés a una universitat extrangera que hi ha a Barcelona i, t'asseguro que no em ploanteixa cap problema de consciència.
En segon lloc: com molt bé dius, el professor que ho així fet en català haurà hagut de fer un esforç adicional en léxic, en traducció-repetició, en altres coses. Això implica un sacrifici de temps lectiu. És convenient? Tu consideres que si, jo no n'estic tant convençut.
I un altre tema també important: jo no soc qui per a donar classes de català. Jo soc dels qui no el van estudiar a l'escola i que, encara que s'atreveix a escriure'l, és conscient de que segurament fa faltes d'ortografia.
També he de dir-te que m'he sentit una mica molest perquè, de forma indirecta, m'has qualificat d'irresponsable. Però, en fi, opinions n'hi han de totes menes.

Josep Maria Canyelles ha dit...

Benvolgut, gràcies primer de tot per les teves reflexions. L'objectiu era generar debat amb el sentit més positiu.

Disculpa si la manera d'expressar-ho pot haver donat lloc a males interpretacions. No era la intenció i ho explicaré clarament: no m'agrada parlar mai d'empreses socialment responsables perquè pot donar a entendre que n'hi ha d'irresponsables i no es tracta d'això sinó d'assenyalar que algunes fan un esforç especial més enllà del marc legal, etc. Per tant, prefereixo sempre dir 'empreses amb polítiques d'RSE", 'empreses que gestionen la seva RSE' etc.

També en aquest cas no volia ser cap crítica a ningú, sinó solament exemplificar que de vegades es tendeix a optar per solucions que a primera vista poden semblar més fàcils (algú fins i tot diria més educades...). El to de la reflexió tractava d'indicar que és bo que totes les empreses (i els professionals) sapiguem incorporar maneres de fer que generin el màxim valor per als stakeholders (totes: l'alumnat, la societat, la clientela que tindran...).

En aquest cas, donar-los unes habilitats tècniques i no aprofitar per a preparar-los per a altres necessitats i requeriments socials (quan és possible) és perdre una oportunitat. No entro en enfocaments legals ja que és obvi que el curs hauria de ser en català, però no és en absolut l'enfocament que m'interessa. No cal que sigui una obligació ni per a mi ni per a ells. Faig un enfocament de com convertir una situació formativa en molt més capacitadora.

I sobretot des del moment que penso que no altera en absolut la transmissió i adquisició de continguts. Clar, el que no podria ser (seria perjudicial) és parlar amb un llenguatge mal articulat, relaxat, no prou atent a les dificultats que encara tenen...

Anònim ha dit...

Hola altre cop.
El meu nom es Ferran Mir; em pensava que sortiria al posar el meu bloc, però veig que no.
El tema de la responsabilitat, l'expliquis com l'expliquis, sempre dona lloc a distincions entre el que "sí" i els que "no". Però entenc el que vols dir.
No sé com pots estar tant segur de que impartir la classe en català és "molt més capacitador" i no una tortura (per a l'alumne i per al professor). L'aprenentatge d'un idioma va molt més enllà d'això. I jo, ho sento, però només em puc fer responsable de les coses que se i conec.
En definitiva, la majoria de catalans, passem a parlar castellà quan se'ns respon en aquesta llengua, perqué tots som conscients de que l'important no és el mitjà sino el contingut. I aixó de que la transmissió de continguts no s'altera em sembla difícil d'aconseguir quan has d'estar pendent de totes les coses que tu mateix has resenyat en el post inicial: claredat, senzill, traducció, vocalitazació, etc. A més, com pots assegurar que no tens un dia fosc?
No sé, però em fa l'efecte que si em tornés a trobar en aquesta situació tornaria a fer el mateix.
Potser tu et dediques només al ensenyament i saps controlar totes aquestes coses millor que jo, però jo em sento incapaç de fer-ho. O. al menys, de fer-ho amb la mateixa solvència que si no les he de controlar.

Josep Maria Canyelles ha dit...

comprenc perfectament el que dius. Faig comentaris ràpids:
-la docència no és la meva dedicació principal, em dedico fonamentalment a consultoria.
-parles d'aprenentatge: el meu objectiu no és que aprenguin una llengua. És que que puguin fer bé la seva feina i per tant que les sessions siguin un marc pròxim amb el que es trobaran a la societat real.
-l'objectiu primer és l'aprenentatge. Cal saber modular les circumstàncies. Si realment hi ha un dia que veig que estic espès i no estic en condicions de fer jo la meva part d'esforç, amb una aula lingüísticament difícil segurament buscaria una altra solució.
-en tot moment ha de prevaler el clima positiu. Jo no ho faig perquè el marc institucional o legal m'hi obligui ni perquè els vulgui 'evangelitzar'... ho faig perquè és el millor per a l'alumnat i per tant han de veure que el gest va acompanyat d'un esforç pedagògic sensible. El clima positiu és el que fa que la situació sigui normal.
-ja veus que no he pres un enfoc basat en drets sinó en sortir-hi tothom guanyant. Amb un enfocament més clàssic és evident què tocaria. Els drets dels catalanoparlants són reals. Sinó avui dia en aquest país no es faria res de res en català: sempre hi ha algun nouvingut en algun curs o acte públic... Per això hem de trobar fórmules de suma, de convidar a formar part del país, de no condemnar-los a l'exclusió...
-És cert que encara hi ha molta gent (bàsicament els catalanoparlants) que continuen canviant de llengua. Potser equivocadament veuen incòmode mantenir la llengua pròpia però no ajuden a crear ràpidament una sola comunitat (tenim un 15% de nouvinguts!)
-Respecte a aquest col·lectiu en concret, la decisió no era difícil. Excepte una sola persona, les altres havien manifestat que entenien el català, encara que amb alguna dificultat.

Gràcies pels teus comentaris. Penso que són temes a debatre per tal de trobar les millors pràctiques, tant com a docents com des del punt de vista de la responsabilitat social de les institucions acadèmiques.

Anònim ha dit...

Una cosa t'asseguro que has aconseguit: ha estat que em capfiqui amb aquest tema. Jajaja.
Hi ha una qüestió que, vist des de la perspectiva de la Responsabilitat Social, és molt important i no hem tractat. És la responsabilitat de l'oganitzador. En definitiva, tu i jo només som uns "peons" que anem allà, a deixar anar el nostre "rotllo". I no hauriem d'acceptar que es descarregui aquesta responsabilitat en nosaltres. En aquest cas te a veure amb la qüestió legal ( en la que ja has comentat que no hi volies entrar), ja que el promotor del curs era una institució pública. Però això no és així sempre i, normalment, les instruccions que et donen sobre idioma acostumen a ser molt laxes. No se si a tu et succeeix el mateix, per`a mi m'ha passat en diverses ocasions: alló del "Tu mateix!".
Potser el nostre error és el de caure en el parany del "Tu mateix!" i adquirir una responsabilitat que no hauria de recaure en nosalres sinò en el organitzador del programa. I, si l'organitzador detecta problemes de comprensió lingüistica però tot i així vol que el programa es faci en català, és ell qui hauria de subministrar les eïnes adhients: més temps, sessions prévies, el que sigui ...
Potser estem confonent la Responsabilitat Social amb la nostra responsabilitat individual.

Josep Maria Canyelles ha dit...

he, he, he... (ho sento per haver-te provocat un maldecap més... tants que en tenim....!)

Interessant la reflexió que fas!

Intento mirar-m'ho des de l'RSE. En una empresa no funcionaria si solament fos una 'instrucció de comandament'. Fins i tot en decisions carregades de raons ètiques i ambientals algunes plantilles s'han girat d'esquena... És important treballar-ho des dels valors i les complicitats.


Potser en un tema delicat com la llengua una 'ordre' pot complicar les coses perquè fins i tot algú es pot sertir en una coerció i viure-ho com un conflicte. En el món de l'RSE treballem amb codis ètics, amb valors corporatius...

Potser és més fàcil parlar d'uns principis, d'unes finalitats, d'unes complicitats, d'un 'triple win' (jo hi guanyo, tu hi guanyes, l'entorn hi guanya)... i d'un cert marge de llibertat per tal de garantir l'èxit de l'activitat (entenent que cada cop més hi haurà objectius complexos, addicionals...).

Hi ha un objectiu formatiu, però la institució (i en un sentit general la comunitat) es vincula a d'altres principis i assumeix unes responsabilitats i compromisos davant la societat.

Però aquestes responsabilitats s'han d'explicitar: identificar-les, gestionar-les, comunicar-les, monitoritzar-les...

Si a ún professor li indiquen la llengua vehicular però no hi ha cap acció proactiva... identificar problemes, plantejar solucions, cercar alternatives, identificar bones pràctiques, 'no castigar', acompanyar, vetllar pels valors positius en tot moment...

Anònim ha dit...

Potser parles des d'el prisma d'empreses que tenen molt asumit això de la Responsabilitat Social, però em fa l'efecte que no son masses. I fins i tot en empreses que ho poden haver asumit, és molt posible que la qüestió lingüística no estigui dins del seu marc de RS. Penso, per exemple, amb multinacionals que, en moltes ocasions ignoren (als headquarters) l'existència d'una llengua específica en aquest territori.

F. Xavier Agullo ha dit...

Jo sóc d'aquells 'idiotes' que al súper em miro les etiquetes de tots els productes que compro, sota els meus propis criteris: que estiguin en català, que siguin de comerç just o pel contrari d'artesania local, que respectin els drets humans, etc. És a dir, passo comprant segurament el doble de temps del normal... fins que vaig agafant la dinàmica és clar.

Però aquest idiota es considera un consumidor socialment responsable, i qui en canvi només mira preu, qualitat, qualitat-preu, marca o qualsevol derivació dels mateixos termes, està sent antagònicament responsable (per no dir això max aue que et molesta).

El més fàcil de tot és que la línia recta sigui recta, fer-la corbar emprenya una mica, oi? Però què diantre hi fem aquí a la terra sinó aportar-hi alguna cosa?

El més fàcil no és el més responsable.

Anònim ha dit...

F.Xavier:
El meu nom és Ferran Mir (em sembla que ja ho havia dit). Com tu dius, el problema d'aquesta pretesa responsabilitat lingüistica és que t'obligaria a destinar el doble de temps. Com tu a la compra, de fet. Qué s'ha de fer si no disposes d'aquest temps?

L'analogia de la linia recta és podria interpretar de moltes maneres: les geometries no euclidianes permeten interpretacions racionals molt especials dels conceptes de corba i recta. És el problema que tenen les anologies.

Anònim ha dit...

Per cert, ja he descobert com fer que surti el meu nom enlloc del del meu bloc. Sempre s'aprenen coses noves, jejeje.

Josep Maria Canyelles ha dit...

Clar! això és la responsabilitat, integrar altres coses encara que pugui ser més complicat. Per a una empresa sempre és més fàcil tenir un únic objectiu: guanyar diners. I dels drets humans ja se n'encarregaran els estats amb polítiques de cooperació, etc.

El que passa és que avui estem comprenent que això és altament ineficient. Es tracta que la empresa integri criteris d'RSE voluntàriament (no tot es pot regular). I s'ha arribat aquí perquè el món és més complex i perquè les empreses tenen un major poder que ja no es pot compensar des dels estats.

Només així el món té salvació. Algunes ONG ho han comprès perfectament. No n'hi ha prou amb criticar. Cal ajudar aquelles empreses més responsables a ser excel·lents en la seva RSE per tal de mostrar que és possible i aconseguir que hi hagi models empresarials que integrin aquesta complexitat.

En la societat i l'economia del S.XX, on la sostenibilitat (no sols ambiental) serà l'eix central, les empreses hauran d'aprendre a integrar objectius complexos. I des del consum els ho haurem de reconèixer.

Hi ha molta gent que quan compra no té en compte altres criteris mé enllà del preu/qualitat. Si al darrera del producte hi ha mà d'obra infantil i qualsevol conculcació dels drets humans 'no és el meu problema' o 'd'això se n'ha d'encarregar l'administració'. El problema és que l'administració no està preparada per a fer front a totes les noves realitats, jurídicament tampoc hi pot fer res. I sobretot, que la gent ens ho hem de creure. Hem d'integrar els requeriments socials, ambientals, econòmics, culturals, ètics en el mercat.

El compromís de les persones, al final, ens agradi o no, torna a ser absolutament rellevant. I quan molts nouvinguts es queixen que estan fent un esforç per aprendre català però que hi ha molta gent que se'ls adreça en castellà perquè els veuen la cara de forasters tenen tota la raó del món i cal apel·lar a la responsabilitat de les persones individualment parlant davant la societat.

Anònim ha dit...

He llegit amb molt d'interès aquesta línia de comentaris. Reflecteixin l'estat de la qüestió pel que fa a la consideració de la llengua del territori com a valor d'interès per a totes les parts: assaig de formalització teòrica, identificació dels problemes i avanç de les possibles solucions. Tot plegat, a més, basat en un fet real. No es pot demanar més.

Molt instructiva la vostra participació. Gràcies.

Josep M. Fort
CNL Àrea de Reus

Josep Maria Canyelles ha dit...

Seguint en aquesta línia de debat i reflexió sobre les actituds lingüístiques i la Responsabilitat Social, trobareu un nou escrit arran de la presència de l'aranès en aquest bloc de Responsabilitat Global: http://responsabilitatglobal.blogspot.com/2008/04/responsabilitat-social-lingstica-en.html