Entre els missatges ofensius que es van publicar com a conseqüència del sinistre trobem: "L'accident d'avió em sembla molt bé si hi havia catalans a dins", "Tant de bo que siguin tots catalans els morts en l'accident d'avió que volava entre Barcelona i Düsseldorf" o "Només són espanyols quan una desgràcia per apuntar-se a les indemnitzacions. Boicot products of Cataluñisten".
Fins ara hi havia hagut una deixadesa absoluta per part de les autoritats. El govern espanyol mai havia mogut dit i la policia recomanava senzillament no fer-hi cas ja que no són més que trolls provocadors. No cal dir que si els insults anessin contra Espanya la reacció hauria estat tota una altra, perquè com es pot percebre en moltes altres coses a l'Estat espanyol hi ha ciutadans de primera i de segona quant a drets i dignitat.
Tanmateix, en aquesta ocasió el govern espanyol sí que ha volgut mostrar que alguna cosa feia, i ha procedit a identificar persones i a detenir-ne una. Què pot haver canviat si tot ha anat com sempre? La diferència és que tota la premsa occidental manté una actitud d'observació activa al voltant de tot el que succeeix sobre l'anàlisi d'aquest accident. I el món no pot entendre l'actitud d'alguns ciutadans espanyols i la manca de reacció cívica, política i judicial davant uns insults tan primaris, degradants, insensibles i manifestament xenòfobs.
La premsa internacional, com no podia ser d'altra manera, s'ha fet ressò dels fets, com podem llegir a l'Indépendant, Newsweek, Daily Mirror, Focus.de, Le Figaro i molts altres. Podem pressuposar sense por a equivocar-nos que sense l'exposició a l'opinió pública internacional, l'Estat espanyol no hauria fet res, ja que el seu capteniment en la matèria ha estat constant.
Pot passar que algunes persones no atorguin una gran rellevància a aquestes expressions, considerant que es tracta de poques persones, malgrat que les xarxes socials ho magnifiquin. O fins i tot que considerin que aquestes expressions no deixen de ser una manifestació circumstancial pel moment que viu la relació política entre Catalunya i Espanya, fet pel qual no se'ls hauria de donar més rellevància que un fet puntual i reduït.
Seria un cras error. En primer lloc perquè les expressions violentes i xenòfobes no han de ser acceptades amb deixadesa perquè ajuden a conformar un estat d'opinió i a donar sensació d'impunitat. A més, estableixen una diferència inacceptable entre comunitats, ja que difícilment tal expressions contra jueus, gitanos, o senzillament espanyols serien consentides sense més.
Però la gravetat ve per la continuïtat en el temps, per un sentiment de catalanofòbia que té les arrels fa cinc segles i contra el qual ni en èpoques de democràcia no s'ha fet res per a combatre'l. De fet, és natural que no es combati si no se'n té consciència, i aquí és on trobem el gran perill. La manca de consciència és el que permet que, sense que es manifesti en sentit actiu, hi hagi a la societat espanyola una gran base de sentiment d'aversió envers la catalanitat.
Mentre la societat espanyola no afronti aquesta espinosa qüestió mai no es podrà abordar desapassionadament el debat sobre la diversitat cultural, lingüística i política a l'Estat. I la conseqüència de tant debat enquistat és que Espanya no pot afrontar cap dels seus debats importants, com ara sobre el seu model de desenvolupament social i econòmic, perquè els temes territorials sempre acaben sent una llosa i perquè altres territoris han compensat sempre la manca de desenvolupament d'una nació castellana que no ha hagut de repensar-se per a la seva sostenibilitat.
Les paraules de Quevedo no han deixat de sonar pas estranyes durant aquests segles, ni ara mateix: En tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra... El catalán era la criatura más triste y miserable que diós crió. Estic convençut que no hi ha cap reciprocitat en aquests sentiments, perquè més enllà del que puguin expressar persones concretes, no hi pot haver un sentiment equivalent a Catalunya, entre altres motius pel caràcter compost de la societat catalana.
La constitució d'un estat propi per als catalans és la millor manera de recuperar la dignitat com a poble, alhora que Espanya també pugui fer la seva catarsi. Tots necessitem fer net, començar de zero, projectar el futur sense perdre més temps. Des de la llibertat de les persones, que sols és possible amb la dels pobles, podrem regenerar una relacions sinceres. No és gens normal que els catalans sempre siguem l'ase dels cops i que mai apareguin a Espanya veus que en surtin en defensa, ni en el món acadèmic, ni en el social i cultural, ni en el polític, amb comptades excepcions.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada