4.9.13

Aclariment sobre les tergiversacions d'un article @rossoreus ‏@ramondeveciana


Avui l'autor d'un article unionista m'ha demanat quines són les tergiversacions que conté el pamflet, després que jo fes aquesta consideració amb un intercanvi d'opinions amb el lider d'UPyD a Catalunya. Aprofitant que m'he enganxat a mirar una pel·lícula a la televisió nacional, TV3, he escrit algunes consideracions ràpides com a notes dins el seu mateix text.

Ja que m'ha demanat l'aclariment a la meva qualificació, i tenint en compte que és amic del líder unionista i que aquest li ha donat suport, m'ha semblat que podia ajudar-los a reflexionar. Potser sóc massa llullista i estic convençut que amb l'ús de l'art de raonar es podrà fer canviar d'opinió els unionistes. Però hi vaig tanta pobresa -per no dir absència-  d'arguments, que afavorir que en tinguin alguns d'una mica més ben estructurats pot ajudar a fer un diàleg ordenat i cívic. Dit d'una altra manera, crec que la consciència sobre la manca d'arguments de l'unionisme, més enllà del desig atàvic de ser una "unidad de destino en lo universal", els pot portar encara més a fomentar la violència, el conflicte i l'odi.

D'altra banda, també m'ha semblat un acte de respecte envers un adversari en la concepció de país però amb qui segur que coincidim amb molts altres punts de vista, i que en definitiva estem tots aquí per aixecar el país, Catalunya, que vulguem o no és de tots, i amb més o menys consciència sobre qui li vol mal, el seu èxit serà l'èxit de la nostra societat i la nostra generació.

D'alguna manera també és una mostra de caràcter substancialment diferent al de l'amic de Veciana, líder unionista, que convençut com deu estar que el devenir dels fets el portaran tant sí com no a ser diputat, no s'entreré amb gaires arguments, i es pot permetre de bandejar tota reflexió amb un "són uns corruptes", no donat resposta als tuits o als articles que no li interessen, o bé si cal titllant de fill de puta a l'autor desconegut d'una piulada crítica.

  1. 2 de Set. Excelente artículo de : sobre el independentismo y el marketing
  2. 2 de Set. A banda de les tergiversacions q conté, almenys proposa fer una consulta, cosa que tu negues i no dónes alternativa
  3.   7h Perdón, podría decirme cuales son las 'tergiversacions' de mi artículo. Gracias

Reflexions: en català i text alineat a la dreta hi ha els meus comentaris, intercalats en el text original, en castellà i lletra més petita.


La batalla perdida del marketing independentista

El marketing nos rodea en todo lo que hacemos en nuestra vida diaria, la mayoría de las empresas han detectado que no basta solo con hacer las cosas bien, hay que vender que lo hacemos bien. Aunque es un concepto que proviene del lenguaje empresarial, el marketing ha sido importado a diferentes tipos de colectivos sociales que lo ponen en práctica en la mayoría de sus mensajes. Es la versión moderna de la 'propaganda'.

Hablamos del independentismo catalán. Un concepto muy difícil de vender en el resto de España aunque también en la propia Cataluña por la ruptura que supone. El independentismo catalán hace varios años que dió un giro en su discurso para al menos, ganar de calle, la batalla del marketing.


Fas una reflexió que pot ser vàlida per a qualsevol ideologia i que d'entrada entenc que no inclou cap valoració negativa. Però conté una distorsió important per a entendre la realitat a què et refereixes: l'independentisme ha guanyat el carrer (el màrqueting, usant el teu enfocament) quan ha passat d'una posició bastant marginal a ocupar la centralitat sociològica a Catalunya. I això ha passat no per un encert en el màrqueting -com dónes a entendre- sinó bàsicament perquè el nacionalisme espanyol s'ha cregut prou fort com per liquidar en aquesta generació el "problema catalán". 

És a dir, un cop superats els anys de la transició en què a l'espanyolisme encara li costava mostrar-se en la seva plenitud perquè quedava massa fatxa, massa associat al règim feixista, durant els darrers lustres, coincidint amb el gran desenvolupament de l'economia espanyola, la internacionalització de grans corporacions espanyoles (bàsicament les grans corporacions privatitzades), la centralització corporativa i infrastructural a Madrid, el "España va bien"... el nacionalisme espanyol se sent segur de si mateix, orgullós, poderós, i pensa que el ara és el moment de "desfer la situació d'empat", de resoldre el "problema catalán" per sempre. 

De fet, fins i tot estan disposats a fer alguna concessió menor (acords Aznar, estatut Zapatero) convençuts que en una generació el sentiment nacional català es diluirà dins l'espanyolitat, tant per la força de la grandesa espanyola, com per l'esgotament del catalanisme polític, i per la gran quantitat d'immigració present a Catalunya.

1. El derecho a decidir

Una expresión que se ha convertido en la bandera de la reivindicación secesionista. Una vieja estrategia muy usada en cualquier tipo de reclamación social, disfrazar la iniciativa como si de un derecho se tratara. Te aseguras una primera victoria porque ¿quién puede estar en contra de un derecho?, si lo estás, automáticamente te conviertes en antidemócrata por no aceptar el "derecho a decidir" de las personas. Y ese derecho, ¿existe en realidad?, ¿es invento del nacionalismo?.

Parece que ya pasó a mejor vida el derecho de autodeterminación que Cataluña exigía. Ese cambio de estrategia se debió a dos motivos fundamentales: Es más díficil entender para el ciudadanos de a pie la autodeterminación que el derecho a decidir, y por otro lado, Cataluña no puede ejercer el derecho de autodeterminación, el cual, está claramente definido por la legislación internacional.

Et contradius, oi? Passem a parlar de "dret a decidir" perquè "qui pot estar en contra d'un dret"? I a continuació dius que aquesta expressió substitueix el "dret d'autodeterminació".

El dret d'autodeterminació no passa a millor vida. És més fàcil: no cal centrar el debat en enfocaments nominalistes sobre si som una colònia o no, ni sobre raons històriques... Crec que aquests debats els tenim guanyats però finalment és obrir el debat que agrada a l'unionisme on poden aportar arguments que no cal contrastar gaire, o que establir comparacions es fa feixuc. És molt més fàcil: és una tema de democràcia del segle XXI. ¿Pot un estat constituït per una suma de nacionalitats diverses retenir-ne una en el seu interior de manera continuada en contra de la seva voluntat en un context democràtic, pacífic, europeu...?

El nacionalismo catalán suele recurrir con frecuencia a la Carta de las Naciones Unidas, ratificada por España y que dice en su artículo 1 que el objetivo de la ONU es: "Fomentar entre las naciones relaciones de amistad basadas en el respeto al principio de la igualdad de derechos y al de la libre determinación de los pueblos".


Es la expresión más cercana al "derecho a decidir" catalán. Todos los pueblos tienen derecho de libre determinación (autodeterminación), una afirmación realizada en el contexto de la finalización de la II Guerra Mundial y con numerosas colonias europeas repartidas por el mundo. ¿Cuales son esos pueblos? La duda es coherente porque no existe nada más subjetivo que el término pueblo, según las Naciones Unidas, si eres pueblo, tienes derecho de libre determinación. ¿Es Cataluña un "pueblo"?

Curiosa pregunta la que formules. Donat que no es pot fer la simplificació de considerar que sols els estats són pobles, quins altres pobles en el món no coincidents amb un estat trobes amb una identitat tan marcada com la catalana? De fet, senzillament cal llegir la Constitució espanyola, on es parla dels diferents pobles, no? És més, s'hi parla de nacionalitats. Per cert, cal recordar que aquest eufemisme va ser una invenció pactada per no usar la paraula nació per l'oposició dels militars? La CE reserva la paraula nació, que és polisèmica, per a usar-la com a sinònim d'estat i situar-hi el demos, mentre que nacionalitat serveix per a aquelles societats amb una identitat històrica que s'autoreconeixen com a nacions malgrat no disposar de sobirania reconeguda. En tot cas, qüestionar que Catalunya sigui un poble ja no és ni una ofensa, més aviat sembla un insult a la intel·ligència.

En realidad la ONU matizó bastante este derecho para preservar la integridad de los estados y lo limitó a colonias y territorios ocupados.


2. La secesión del "buen rollo"

Esta estrategia, encabezada por ERC en un primer momento y heredada por CIU (como casi todas las ideas independentistas) busca cambiar la imagen de conflicto que supondría la independencia. Una nueva campaña de marketing en toda regla que busca cambiar la imagen de ruptura con el resto de España. Saben los independentistas de los estrechos lazos que tienen la gran mayoría de los catalanes con el resto de regiones españolas y el miedo a romperlos podría hacerlos estar en contra de la secesión. ¿Solución? "No os preocupéis, que nos seguiremos llevando estupendamente con nuestros vecinos". Una afirmación bastante discutible porque ningún proceso de disgregación de un país se ha realizado de forma no traumática.
Dónes per suposat que la secessió ha de suposar un conflicte. Estàs tergiversant la realitat, perquè aquest conflicte solament seria tal en la mesura que l'estat es negui a acceptar una solució pactada per a canalitzar la decisió democràtica i pacífica de la ciutadania. I també hi hauria tensió en la mesura que el debat introdueixi elements que provoquin l'enfrontament, cosa que -gran ocultació de la realitat!- qui està portant a terme és justament l'unionisme. El mateix Aznar ho digué clar: "antes se romperá Cataluña que España". Estava molt clar què volía dir i quina estratègia avançava. Per cert, txecoslovàquia ja no existeix i no hi va haver cap conflicte, i Escòcia pot separar-se sense cap conflicte. És qüestió de l'unionisme fins a quin punt vulgui (o hagi) de suplir la manca d'arguments amb conflicte.

3. La creación del mito

Uno de los elementos comunes a todo nacionalismo es la creación de un mito, toda una operación de marketing que lleva haciéndose desde hace décadas. Por todos es conocido la figura de Sabino Arana, el padre de la 'patria vasca' que hace poco más de 100 años creó toda una estructura donde cimentar el nacionalismo vasco, creando por ejemplo la ikurriña para su partido el PNV, y posteriormente adoptada por toda la región. 
El nacionalismo catalán fecha su mito en 1714, fecha de la caída de Barcelona en manos de tropas borbónicas dando concluida la Guerra de Sucesión española. Dicha guerra enfrentó a los Austrias y los Borbones por la corona de España. Gran parte de Cataluña se alineó con el bando que a la postre resultaría perdedor, los Austrias, sufriendo por tanto una represión posterior.
Este punto histórico se ha tomado como referencia para intentar demostrar una especie de invasión española producida desde entonces y se honra la figura de Rafael Casanova, Conseller en Cap de entonces, como héroe de la nación catalana.
Extracto del Bando de Rafael Casanova en 1713
Poco caso le hacen los nacionalistas a las propias palabras de Casanova cuando publicó un bando en la ciudad de Barcelona arengando a las tropas a resistir 'por su Rey y por la libertad de toda España'. Cataluña luchó con fidelidad por el que consideraban el legítimo rey de España, el Archiduque Carlos, cosa que no importa para los que defienden que en 1714 España invadió Cataluña o alguna idiotez semejante.
Para construir la imaginería nacionalista, primero se niega que la autoría del famoso bando fuese obra de Casanova, a pesar de ser uno de los documentos más importantes de la Guerra de Sucesión y después se reescribe la vida y pensamiento del Conseller en Cap, ahora que no está para poder defenderse. Y de esta manera se obtiene un personaje al que honrar cada 11 de septiembre frente a su estatua. 
Un último paso consiste en un pequeño cambio de vocal, y hablar de la Guerra de Secesión. En numerosas ocasiones se le cambia el nombre a la Guerra de Sucesión con una intención muy evidente y nada inocente. Un pequeño juego de letras que han practicado muchos medios catalanes, incluida La Vanguardia. Así se construye independencia.
No existía un rei d'espanya. Existia un rei amb diferents regnes. I tens raó que no es lluitava per la secessió, sinó per un rei compartit amb Castella i altres regnes que respectés les Constitucions catalanes. No calia la secessió perquè ja teníem sobiranies diferents. És en la fase final, quan els Aliats deixen Catalunya sola davant l'exercit de les Dues Corones (Castella i França), que es planteja deixar de tenir un monarca compartit: de fet, tant l'Arxiduc Carles com el rei Jordi I d'Anglaterra sospesen i valoren que els catalans tinguin una monarca diferent o bé que sigui una república sota l'empara dels Aliats. El que és clar és que Catalunya tenia dret a elegir el seu sobirà, en virtut del seu origen pactat amb Carlemany i del seu model pactista en què els monarques no assumien el rol fins que no havien jurat les Constitucions catalanes davant les Corts. 

4. El paralelismo catalán/nacionalista

Esta sí que ha sido una batalla perdida desde el primer momento. Para gran parte de la población española los catalanes son nacionalistas y del Barça, y es muy difícil explicarles que el Parlament Catalán es el parlamento español más plural y con representación de más partidos. ¿Cuantas veces habremos leído en la prensa que populares y socialistas votan una cosa y los catalanes otra? ¿Cómo que los "catalanes"? Catalanes hay en todos los partidos pero esa expresión busca afianzar esa relación directa entre catalanes y nacionalismo. Medios de comunicación, cartas al director... en muchos lugares se acepta su paralelismo y críticas que deberían ser solo al nacionalismo catalán se convierten en críticas hacia lo catalán por pura inercia.
Una altra tergiversació. Som els catalans els que hem creat aquest paral·lelisme? El nacionalisme català sempre ha estat absolutament integrador. Tots som catalans, amb els mateixos drets i deures. No és al catalanisme a qui li interessa crear una divisió, una diferència. Tu mateix ho dius: el Parlament de Catalunya, i de fet la societat catalana, és molt més diversa, rica i plural que l'espanyola. No és greu que des d'Espanya es faci aquesta simplificació (basquitzant) de considerar que a Catalunya hi ha espanyols que estan discriminats i catalans radicals nacionalistes enganyats per uns líders messiànics... De fet, potser aquest engany que els mitjans de comunicació espanyols han transmès a la seva societat és el que ara fa que no entenguin absolutament res... perquè s'han arribat a creure el seu propi engany. Ara no poden creure que realment hi hagi ciutadans amb idees diverses fruit de la reflexió lliure de cadascú i que alguns -cada cop més- hagin arribat a la conclusió que sols amb l'estat propi podem sobreviure.


Cartel electoral de CIU en 2012 y su parecido a Moises

5. La difusión de la catalanofobia

Durante mucho tiempo hemos oído hablar de la catalanofobia y quien más se ha encargado de expandirla ha sido el propio nacionalismo catalán. El problema es que lo han conseguido, mucha (demasiada) gente insulta a la lengua catalana a pesar de ser tan española como el castellano. Que el nacionalismo se haya apropiado del catalán no es motivo de exclusión nacional, en un país pueden convivir varios idiomas que solo pueden enriquecer. Aunque mucha gente no sea capaz de entenderlo existen muchos catalanohablantes que no son independentistas y castellanohablantes que sí lo son. No existe una relación directa entre la lengua y el nacionalismo y si existe es porque ellos se han encargado de construirla. Cada vez que alguien insulta a la lengua catalana un nacionalista esboza una sonrisa porque les estamos brindando en bandeja sus propios motivos. El marketing independentista dispone que miles de seguidores trabajando cada segundo por su causa y miles de personas en el resto de España realizando el juego sucio que solo beneficia al separatismo.
Llàstima que no arribis a filar més prim en l'anàlisi. No comprens que el nacionalisme espanyol, molt transversalment, ha aconseguit generar odi cap a la llengua catalana i tot allò que soni a català. Fins i tot els catalans que us sentiu espanyols i que sou unionistes sempre sereu sospitosos, mai sereu espanyols purs. Espanya és un projecte identitari de matriu castellana, en el qual els que pertanyem a cultures i espais nacionals diferents hi sobrem, hi fem nosa. No és un tema actual: l'odi que Castella va començar a generar cap als catalans prové dels segles XV i XVI i es desenvolupa molt en el XVII. No costa gaire seguir el correlat històric per entendre per quins motius es va voler generar.

6. La bandera

Cataluña dispone de una bandera con siglos de historia, la Senyera, que representa a la antigua Corona de Aragón, una bandera fundamental para la historia de España hasta el punto que aparece en nuestro escudo. 
Això no cal respondre-ho. Certes mentides cauen pel seu propi pes. La bandera d'Aragó era una altra, i fou després de confederar-se quan els símbols de la Casa de Barcelona, del rei català, passaren a formar part de la identitat compartida. Per cert, quan dius que apareixen en el vostre escut oblides dir que també va donar lloc a la bandera espanyola, obvietat que l'espanyolisme no vol acceptar! Feu riure amb algunes actituds...
La Senyera representa la democracia catalana y aún así han decidido sustituirla progresivamente por la estelada, una bandera creada a principios del XX (momento de eclosión de los nacionalismos) por Vicenç Albert Ballester e inspirada en la bandera cubana tras una visita al país caribeño. No es broma, muchos catalanes prefieren a esa copia de la bandera cubana que a su Senyera de siglos de historia. 
Què vol dir que la senyera representa la democràcia catalana?? Representa Catalunya! O també fas aquesta tergiversació político-històrica de donar a entendre que Catalunya neix amb la Constitució espanyola?
Diada de 1977
Es cuestión comercial, el nacionalismos debe ser defendido bajo una bandera y un idioma para ser fuerte, cosa que han tenido muy claro desde el nacionalismo catalán al ir introduciéndola poco a poco para estar presente en la vida social catalana e incluso en edificios públicos. Nada queda de esa Diada democrática de 1977 en la que se celebraba la vuelta del autogobierno a Cataluña y muchos catalanes se manifestaban bajo la Senyera.
Veig que en saps molt de nacionalismes. T'inspires en Nebrija? Aquest ho tenia clar fa segles. No és una enorme tergiversació donar a entendre que les actuals Diades no són plenament democràtiques? Ara ja jugues molt baix...

7. Catalonia, la internacionalización

Deporte y política de la mano
El separatismo descubrió hace bien poco que sin apoyo internacional no tenían nada que hacer en esta época de domino americano y de la UE. Desde ese momento no hay manifestación independentista que se precie que no aparezca un cartel con el lema "Catalonia is not Spain".
Evidentment. El nostre món és el món. No una cosa tan reduïda i resclosa com Espanya. I a qui cal explicar el procés de transició nacional és al món, no cal perdre més temps amb pedagogia vers qui no vol escoltar. 
Lo más curioso del asunto es que el nacionalismo catalán siempre ha insistido mucho en llamar 'Catalunya' a su comunidad autónoma, ya que, según dicen es su nombre oficial y debe usarse ya se hable en catalán o en castellano. Se indignan los nacionalistas cuando nos referimos a sus ciudades como Lérida y Gerona mientras que ellos pueden hablar de Saragossa o del Rey Joan Carles. El criterio lingüistico nacionalista es nulo cuando deciden abandonar su querida 'Catalunya' por el internacional 'Catalonia'. 
Què vol dir "según dicen es su nombre oficial"? Pensava que els arguments de l'unionisme es basaven en un respecte escrupolós a la legalitat! Puc riure? Les lleis i la mateixa CE us la passeu per on calgui.

La razón es bien sencilla y por motivos de marketing. Usando Catalonia llegan a más gente y no hay que iniciar una campaña para explicar que Catalonia es lo mismo que Catalunya, una nueva jugada comercial.


8. Madrid, las personalización del enemigo

La mejor manera de sacar a fluir el sentimentalismo más patrio es cultivar la figura del enemigo, algo que han sabido todos los nacionalismos desde hace siglos. Madrid, como personificación del "Estado opresor" se ha convertido en el centro de todas las dianas nacionalistas al que recurrir cuando las cosas no van bien: la constante comparación con Madrid, como ese interminable partido de fútbol que nunca acaba. En numerosas ocasiones dicen los nacionalistas que las cosas de Cataluña no pueden decidirse desde Madrid. Olvidan, con premeditación, que la figura de la capitalidad es la misma a todos los niveles y que las cosas de Tarragona, se deciden en Barcelona. Y si bajamos a la escala municipal, igual. ¿Saben los nacionalistas que muchas de sus "cosas" se deciden, no solo en Madrid, sino en Bruselas?

Les decisions preses des de Barcelona poden ser equivocades i àdhuc centralistes. És clar. Ningú no està lliure de pecat! I el grau de centralitat/descentralitat és un tema subjecte a discussió en pro de l'eficiència i la implicació de la societat. Però hi ha una gran diferència en el fet que les decisions preses des de Madrid responen a un interès nacional (espanyol, ergo castellà) diferent i sovint oposat als altres interessos nacionals (català, en aquest cas). I no parlem d'aquestes darreres legislatures... Pots llegir per exemple Espanya, capital París, o "La gran bacanal", on obtindràs prou documentació històrica per entendre amb quines malversacions Espanya s'ha intentat vertebrar, construir com a nació, i absorvir les altres nacions incorporades. 

Se quejan los nacionalistas de las inversiones de infraestructuras en Madrid comparadas con Barcelona, en un año en el que Cataluña se ha convertido en la primera Comunidad Autónoma española con todas sus capitales unidas por líneas de Alta Velocidad. Resulta curioso que en una época en la que a cada momento más soberanías son cedidas a la Unión Europea exista una región que siga el proceso inverso. Cataluña quiere gestionar sus impuestos, lo que no saben (o no quieren saber) es que en un futuro cercano puede que ni siquiera España gestione sus propios impuestos.
Coi! Si aviat Espanya tampoc els gestionarà, deixeu que ja ens els gestionem nosaltres mateixos. Així Espanya s'hi anirà acostumant i Catalunya podrà començar a refer la seva economia: amb tres anys liquidaríem el deure sobirà que tindrem.

9 ...nos ganan la batalla

El caldo de cultivo les es propicio, la crisis, la decadencia de las instituciones, 3 décadas de niños educados en el independentismo, el aniversario de su mito y una orquestada operación de marketing con ingentes cantidades de dinero público con un fin muy claro. Saben que es su momento y además aprovechan la tibieza de un Gobierno español al que le crecen todos los enanos y no es capaz de controlar ninguno.

Trabajos escolares sobre una Cataluña independiente
La solución es fácil pero ningún político se atreverá a jugársela: 
1. Reunión Estado - Comunidad Autónoma para fijar los costes y condiciones de la separación, un primer punto en el que el nacionalismo flaqueará al heredar su deuda correspondiente a la deuda total del Estado que corresponde a cada uno de sus ciudadanos.
Els sobiranistes disposen de totes les dades. Estan molt estudiades. Els unionistes no les coneixen prou perquè el govern i els poders les tenen segrestades per a poder fer un discurs que no té res a veure amb la realitat. De fet, el problema, com saps, no el tindrà Catalunya sinó Espanya. Aquesta és la principal dificultat del procés sobiranista: perquè Europa no hi posi traves Catalunya hauria de pactar un subsidi gradualment decreixent d'Espanya fins i tot després de la secessió per a evitar que l'estat resultant faci aigües. La millor manera d'evitar el declivi que podria suposar per a Espanya (i també l'impacte negatiu que podria tenir en els dos o tres primers anys per a Catalunya si la secessió no és pactada) convindria un acord de màxima convivència i col·laboració.
2. Convocar un referendum o consulta legal. Es muy fácil, solo hace falta tener autorización del Estado y si queremos ser compatibles con la Constitución basta con realizar una pregunta del tipo "¿Está de acuerdo conque Cataluña use todos los recursos legales para proceder a una separación de España?". Solo se busca conocer la voluntad de los ciudadanos.
Una idea: la democràcia és una cosa seriosa. Potser en aquest estat és una pantomima, però en el món civilitzat sí. Aquesta proposta és de país de pandereta.
3. Comienzo de campaña electoral. Existe un problema en Cataluña y es que solo alza la voz el sector independentista. Otro galllo cantaría si viesen el peligro bien cerca y tuviesen que tomar partido, se acabarían las medias tintas. Las grandes empresas catalanas con negocio en toda España tendrían que ponerse las pilas para no perder la cuota de mercado ya que La Caixa, por ejemplo, aspiraría a tener en España los mismos clientes que Deutsche Bank.

Afortunadament la gran majoria d'espanyols són persones normals que quan es produeixi la secessió l'acabaran acceptant amb tota normalitat i consideració democràtica. Solament quatre totalitaris imperialistes estaran tota la vida sense acceptar la realitat. El problema seran més els politicastres que hagin d'aprofitar la generació d'odis i xenofòbies per a ocultar les pròpies limitacions, com estem veient ara amb Gibraltar. Ja podem comptar-hi que quan les coses vagin mal dades a Espanya sempre sortirà algun líder messiànic que convertirà Catalunya amb el boc expiatori. Res diferent del que passa ara, sols que nosaltres podrem passar-ne absolutament perquè serà un tema de relacions internacionals que sabrem portar amb comprensió i delicadesa.

4. Resultados. Previamente se habría pactado qué hacer tras los resultados. Un resultado favorable a la secesión iniciaría los trámites y negociaciones para salir de España, un resultado desfavorable garantizaría tener callados a los nacionalistas durante los siguientes 20 años, al menos.

Dubto molt aquesta hipòtesi. Per dos motius. El primer que les trampes seran tan grans per part dels poders espanyols que un resultat negatiu serà poc creïble. Mira, l'alteració de les darreres eleccions catalanes n'és una prova a petita escala del que passarà. Espanya no està capacitada per fer un joc net. I a manca d'arguments per convèncer des de la seducció sols sabrà actuar des de les conxorxes. Per tant, puc imaginar perfectament que el conflicte farà una escalada major. Però encara hi ha un altre motiu: imaginant que es perdés amb joc net, la reacció del nacionalisme espanyol seria tan furibunda i poc acollidora que ràpidament la gran majoria dels votants del "no" acabarien penedint-se del seu vot i abraçant la secessió. Estic convençut que perdent el referèndum, aquí no passaria com al Quebec. Perquè Espanya no és el Canadà.


Con la idependencia también se hace negocio
 ¿De verdad tendría sentido que Cataluña siguiese dentro de España si mayoritariamente apoyasen abandonarla?

Un solo riesgo tenemos, los nacionalismos son insaciables y expansionistas, recordemos que el separatismo catalán reclama como suyo toda región donde se hable algo de catalán, incluido el sur de Francia. Algún día nos explicarán por qué en la Comunidad Valenciana se habla catalán y por qué no se habla valenciano en Cataluña.


Veig que has llegit ben poc dels temes aquests. Cap problema si es tracta de dir que a Catalunya parlem valencià del nord. Però anant al tema gros: que un membre del nacionalisme espanyol, que sempre s'ha caracteritzat pel caràcter imperialista i expansiu, que precisament és el problema que Catalunya encara pateix, digui que el nacionalisme català és expansionista... El País valencià ha de fer la seva via. I si algun dia coincidim serà per la via d'una confederació, com fou en el seu moment, repectant el caràcter i identitat de cadascú, però sense perdre el temps amb el secessionisme lingüístic. Curiós que aquest secessionisme sí que us agradi: una mica incoherents, no?
Son muchos los catalanes que están 'dentro del armario' y que no quieren ser condenado al ostracismo por una clase dominante que impone normas y traza una raya de lo democrático tras la que sólo están ellos. No debemos abandonar nunca a esos catalanes que no se pronuncian por miedo al rechazo. 
Solo nos queda seguir luchando por una España unida y solidaria entre sus regiones. Usaremos todos los medios legales disponibles y siempre respetando, no caigamos en su juego.

Fantàstic. No et prenguis malament el que ara diré, però potser ets tan ingenu que et creus que l'unionisme pretén complir les normes i les lleis. Digue'ls als teus amics que comencin per respectar la CE en allò que fa referència al respecte a les llengües per exemple, i demana a la Rosa Díez que sigui més coherent i que ja que dóna suport a 3 famíles a Catalunya en defensa del castellà, que també doni suport a les desenes de milers de famílies que al País Valencià se'ls nega el dret a estudiar en la seva llengua. Això no és una tergiversació: és una incoherència més de les moltes que el nacionalisme espanyol manté en el discurs per no declarar directament el que pensa, sent i desitja, que és que les nacions no castellanes de l'estat espanyol han de desaparèixer immediatament i fer veure que no han existit mai. A veure quan teniu un atac de sinceritat i crideu ben fort: Mori la diversitat!

0 comentaris: