16.8.13

Ètica i xiular himnes

Hi han hagut moltes reaccions com a conseqüència de la xiulada a l'himne espanyol en l'acte d'inauguració dels Mundials d'esports aquàtics. Especialment a les xarxes socials, òbviament. I el rebombori ha costat el càrrec a una persona. Amb la fredor de cap que dóna el pas dels dies, podem fer una reflexió al voltant de xiular himnes.

a) Els fets. Durant la cerimònia inaugural dels Mundials de Natació 2013, que tenen lloc a Barcelona, sona l'himne espanyol, el qual rep una forta xiulada. Tot seguit sona l'himne de Catalunya i bona part del públic assistent es posa dempeus. 

b) Les reaccions. La majoria de representants de la delegació espanyola en aquests mundials de natació són catalans. Entre els espanyols, n'hi va haver que no van pair la xiulada a l'himne d'Espanya, i ho van fer saber per Twitter amb força vehemència. Per descomptat, molts usuaris de les xarxes socials es posen immediatament a parlar-ne, des de dues visions antagòniques. Per la part unionista es llancen insults contundents, entre els quals el que prové d'un alt càrrec del govern espanyol, Juan Carlos Gafo, director adjunt de Marca_España, que publica en el seu twitter: "Catalans de merda. No es mereixen res".

c) Les conseqüències. Juan Carlos Gafo és destituït pel tuit, però solament del seu càrrec a Marca_España, no de les seves funcions com a diplomàtic i ambaixador. A molts altres no els va passar res, com al batlle de Callosa de Segura (Baix Segura), Francisco Javier Pérez Trigueros, del PP, que va anomenar 'merdes' els catalans en un escrit al seu mur de Facebook que ja ha retirat: 'Que els donin la punyetera independència a aquests merdes i que ens deixin tranquils! (però que es construeixi un mur de deu metres d'alçada per no veure'ls més).' Aquesta setmana s'ha sabut que Twitter lliurarà a la justícia francesa les dades susceptibles de permetre la identificació dels que se serveixen de l'anonimat de la xarxa per difondre piulades antisemites. A Espanya, les piulades xenòfobes contra els catalans són contínues i no passa res.

M'agradaria fer algunes reflexions. No tant sobre el cas Gafo, que ja vaig tractar a La Marca España s'enfonsa i busca bocs expiatoris, i la moda d'insultar els catalans, sinó sobre el fet de xiular himnes.
  1. La situació produïda s'emmarca en un context sense el qual no es pot valorar adequadament. És a dir, si es tractés d'un col·lectiu que per sistema sempre xiulés l'himne d'un país per raons d'odi visceral i amb connotacions violentes, potser ja no caldria entrar a fer gaires consideracions ètiques sobre l'afer. I el context és el d'una Catalunya que de manera molt majoritària se sent maltractada per l'estat espanyol i que demana per vies pacífiques i democràtiques que el poble sigui consultat sobre quin model vol per al futur, demanda a la qual el govern espanyol no dóna resposta alhora que mostra actituds més bel·ligerants contra Catalunya i la diversitat.
  2. La societat és conflicte. La vida és conflicte. Les societat madures, com les persones amb millors habilitats socials, no giren l'esquena al conflicte sinó que hi fan front i el gestionen. Aprendre a gestionar conflictes és signe de maduresa personal i capital social d'una comunitat. Forma part d'un aprenentatge permanent i és fonamental per a evitar que els conflictes s'enquistin, vagin reapareixent constantment, dificultin les aliances i les col·laboracions, acabin disminuint la capacitat d'una societat per orientar-se a tasques positives tant de creació de valor social com econòmic. 
  3. Quan una demanda social àmplia, formulada democràticament i pacífica, no rep resposta, les condicions del joc canvien. I no costa gaire comprendre com en alguns països al llarg de la història, i recentment a la riba Sud del Mediterrani hem pogut assistir a explosions democràtiques. Hi ha un moment en què si la legalitat no sap adaptar-se a les demandes de la societat, aquesta es trenca i deixa de ser justa, i la societat encarna la legitimitat que renova una legalitat caduca per manca de voluntat dels governs de fer-la més dúctil i adaptable. En aquest sentit, és normal que qualsevol esdeveniment públic serveixi per a expressar que la societat catalana es troba en aquest punt en què la demanda popular ha arribat al límit de la paciència i que demana poder exercir el dret a decidir. Uns xiulets, en aquest context, és una reacció educada que senzillament vol fer saber al món - espanyols inclosos- que aquí s'està produint una situació que han de conèixer.
  4. Certament les formes per a poder-ho evidenciar són diverses. La manifestació d'un milió i mig de persones el passat 11 de setembre del 2012 a Barcelona va ser la millor manera de mostrar-nos al món, amb un civisme enorme. I aquest proper 11 de setembre tornarà a fer aquesta funció de cara al món: una gran cadena humana teixirà tot el país de dalt a baix, a la manera com ho van fer les repúbliques .... un any abans de proclamar la seva independència. Uns xiulets, a diferència dels casos esmentats, i al marge del volum i impacte dels fets, tenen la gran diferència que es tracta d'una protesta en negatiu. També es podria haver fet una acció més suau, com girar-se d'esquenes, però no hauria tingut la repercussió volguda i, al capdevall, també comporta un sentit negatiu. 
  5. Certament, sembla que es fa necessari expressar davant el món que l'himne espanyol en aquests moments a Catalunya no sona per una voluntat democràtica de la seva ciutadania sinó per un imperatiu legal i una manca de plenitud democràtica. I no es pot dir que no sigui just fer-ho així i aprofitar tots els esdeveniments possibles que tinguin un bon ressò. Dit d'una altra manera, si l'estat espanyol hores d'ara es mostrés dialogant i, com a la Gran Bretanya, amb voluntat de facilitar que la ciutadania es pronunciï, dubto que cap persona hagués xiulat l'himne espanyol. És a dir, la xiulada no era contra l'himne espanyol sinó contra les actituds que aquest estat, per la via dels successius governs, han mostrat i mostren ara mateix respecte a Catalunya. El matís és molt important per a comprendre el sentit de la protesta, per a explicar que no hi ha cap odi contra Espanya, i que de fet Espanya, en cas que Catalunya opti per la independència, haurà de ser el principal estat amic. Espanya i Catalunya tindran molt a fer en comú un cop superada aquesta etapa de dominació i el breu període posterior de tensions per la separació.
  6. Però cal una darrera reflexió. El principal repte és el de la unitat de la societat catalana. A diferència de l'estat espanyol que ha optat per ser un estat identitari i que exclou els que no ens sentim iguals, Catalunya vol seguir sent una societat oberta, plural i respectuosa amb la diversitat. I aquesta ensenya de la nostra identitat és bàsica en un moment com aquest en què alguns pretenen donar la imatge exactament inversa. El millor èxit del procés de transició nacional és que hi ha persones que afirmen sentir-se espanyoles però que que creuen que les decisions s'han de prendre des de Catalunya. Per a construir aquest estat, que vol ser un espai de llibertat de les persones, els gestos són importants. Les actituds que, plenament justificades i explicables, i sense cap contradicció ètica, tendeixin a aportar més factors negatius que positius poden limitar la capacitat del sobiranisme per aglutinar el gran gruix de la població. És més, saber que en aquest moment, més de la meitat de la població ja creu que la independència és necessària pot donar una falsa seguretat, ja que sociològicament caldria tendir que la totalitat de la població conegui i estigui convençuda que amb la independència Catalunya serà un estat més sostenible en tots els sentits.
  7. En conseqüència, malgrat que si jo hagués estat allà, estic segur que no me n'hagués pogut estar de xiular l'himne espanyol pel que representa, crec que ens cal saber trobar altres vies que sempre posin el factor positiu per davant. Tota reclamació s'ha de canalitzar per vies positives. Una manera podria haver estat senzillament mostrar banderes estelades en el moment que sonés l'himne. Trobo encertades en aquest sentit les paraules de Junqueras: "Entenc la gent que xiula l'himne espanyol però hem de defensar la nostra posició sense una actitud agressiva"
Per descomptat, no cal entrar a fer gaires consideracions a aquells que diuen que no s'ha de barrejar política i esport. Ja ens diran per què impedeixen que Catalunya pugui competir internacionalment si no és per política. I com passa a la política espanyola, aquesta també, política en negatiu, per a "evitar que". Complementàriament, cal dir que la situació afecta greument la natació i el conjunt de l'esport català.

Més de set-cents homes i dones vinculats a la natació ja s'han adherit al manifest del col·lectiu 'La natació catalana per la independència', presentat la setmana passada. Es tracta d'una iniciativa impulsada per quatre persones del món de la natació amb una inquietud comuna: la independència. El col·lectiu és format per gent de la natació, el waterpolo, la natació sincronitzada, els salts, la natació en aigües obertes i els màsters. Hi ha una quarantena d'esportistes olímpics, un seguit de mundialistes, campions d'Espanya i de Catalunya, tècnics, àrbitres internacionals i directius. El col·lectiu fa públic que la natació catalana té problemes 'derivats d'un problema més gran que pateix Catalunya com a nació, l’ofec polític i econòmic a què ens sotmet el govern espanyol'. En aquest sentit, diu que la natació manca de capacitat de finançament i que els recursos econòmics no es corresponen amb els èxits i el potencial organitzatiu i esportiu demostrats.


I respecte als esportistes que es van posicionar en contra de la xiulada. En primer lloc, cal veure que tots ells ho van fer no merament lamentant sinó mostrant un furifund nacionalisme espanyol:
  • Duane da Rocha ‏(@Du_daRocha): "Qué vergüenza de gente! VIVA ESPAÑA JODER!!"
  • Patri Herrera (‏@PatriHerrera1): "Vergüenza y pena me da escuchar como pitan el himno de mi país. A pesar de todo, solo una cosa por decir: ¡VIVA ESPAÑA HOSTIAS!"
En segon lloc, si són gent amb una mentalitat esportiva, disposats a competir i a acceptar la derrota, i si són demòcrates i gent que demanen i ofereixen respecte, cal fer-los una pregunta:
  • Creuen que l'estat espanyol ha de retenir Catalunya com una possessió més enllà del que la majoria del poble de Catalunya consideri i expressi de manera democràtica i pacífica?
Altres articles relacionats:

0 comentaris: