5.9.13

Reflexió sobre la Cadena inclusiva #ViaCatalana

Aquest proper 11 de setembre tindrà lloc la Via Catalana que travessarà tot el país de Nord a Sud, amb persones unides per les mans, amb l'objectiu de reivindicar el Dret a Decidir per a la independència de Catalunya.

El lema és "Via Catalana cap a la independència", i ha estat escollit per l'entitat organitzadora, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), una organització de base transversal i unitària que té com a objectiu la independència de la nació catalana per mitjans democràtics i pacífics. 

L’ANC va organitzar  la mobilització més multitudinària de la història dels Països Catalans i una de les més grans d'Europa l’Onze de Setembre del 2012 amb la culminació de la Marxa cap a la Independència. Compta amb més de 400 assemblees territorials repartides arreu del país i una cinquantena d'assemblees sectorials, que articulen desenes de milers de persones que treballen desinteressadament per la llibertat col·lectiva.

Algunes veus han marcat un punt de distància envers la convocatòria per raó del lema, i argüeixen que caldria parlar més del "dret a decidir" que de la independència. De fet, aquest fet ha comportat que alguns partits se n'hagin desmarcat institucionalment, encara que destacats membres hi participin a títol personal, cosa que està provocant situacions de difícil gestió interna i comunicativa, i la dificultat d'explicar-se davant la societat.

Sobre el paper pot semblar raonable aquest matís. I certament el dret a decidir té una base més àmplia que directament l'opció independentista. Però cal fer algunes consideracions:

Les alternatives han desertat
  • Les opcions unionistes (alguns les anomenen "dependentistes") no estan assumint el paper de defensar els seus punts de vista sinó de negar el dret dels que pensen diferent. És a dir, l'unionisme no està solament per la pertinença de Catalunya a Espanya sinó que pretén evitar que es pugui votar. 
  • Les opcions partidàries d'un model diferent de relació amb Espanya (dins Espanya) no estan desenvolupant la seva idea, no l'estan convertint en un projecte per a oferir a la societat, no estan apostant per cap acció que permeti passar d'una teoria programàtica o un desideràtum vague a una proposta política viable. 
Aquesta negativa o incapacitat d'entrar en el debat amb un perfil propi invalida els seus posicionaments com a actors vàlids de cara a la ciutadania conscient, mobilitzada, amb inquietuds...

 Un altra actitud per part d'aquestes opcions hauria pogut donar lloc a algun tipus de mobilitzacions més basades en el dret a decidir, que aglutinés els partidaris d'una o altra solució. Tanmateix, la sensació que majoritàriament els partidaris del no a la independència són també (i sobretot) partidaris del no al dret a decidir fa que el punt neutre del dret a decidir no tingui molt sentit per a una convocatòria que ha fer que els ciutadans es mobilitzin i entreguin les seves energies i il·lusions. 

 L'única Missió (faig servir aquest concepte en termes empresarials o organitzatius) que dóna sentit a una iniciativa multitudinària, que convida les persones a il·lusionar-se, és la que combina el dret a decidir amb el sí a la independència. 

Espanya va respondre no al nou Estatut. Espanya va respondre no a la proposta de pacte fiscal. Espanya està responent que no al dret a decidir... A mesura que Espanya (el govern, les institucions, els partits, els intel·lectuals, fins i tot la societat civil...) va responent que no, la demanda per part catalana d'aquelles solucions tècniques per a sortir de l'impàs esdevé somorta. És a dir, si Espanya diu no al pacte fiscal, seguir demanant-lo acaba sent un acte de submissió inútil, ridícul, indigne... És com si ara reclaméssim que s'apliqués l'Estatut que va aprovar el poble de Catalunya: ja està depassat, ara ja sap a ben poc. Per això, sortir al carrer a demanar fonamentalment el dret a decidir sona gairebé com un acte de submissió davant qui ja ha dit (formalment Rajoy ho farà en els propers dies) que no tenim aquest dret. 

 Des d'un punt de vista de mobilització popular i de missatge a Espanya i al món, no es pot anar amb mitges tintes, quan trobes una negativa a allò que hauria de ser el pilar de la democràcia. No podem demanar un dret que tenim. Senzillament l'hem d'exercir. El hashtag #tenimpressa és viu entre el que senten molts ciutadans: portem anys esperant, ara estem patint la crisi i les indignitats imposades des de Madrid, no podem esperar més, cal parlar clar.

 Dit això d'aquí, certament la cadena ha de ser inclusiva. Però això hores d'ara no passa ja per canviar el lema. Ser inclusiva vol dir accceptar plenament, amb les mans obertes, a totes les persones que s'hi vulguin afegir. Acceptar plenament i amb convicció a la gent que puguin sentir-se federalistes o confederalistes. I crec que aquests hi han de ser, sens dubte!

 Els confederalistes em sembla una evidència supina ja que confederar-se implica fer-ho des de la pròpia sobirania. Però també els federalistes haurien d'afegir-se a totes, ja que Espanya necessita una gran sacsejada i sols el clam sobiranista pot moure les coses perquè algú es plantegi la via federal. Altrament el federalisme no té cap possibilitat d'entrar en el debat. 

Participar en una cadena no és votar, és mostrar una voluntat social àmplia de canvi respecte l'status quo actual. Certament el lema advoca per la independència, però el sentit comú (i la mateixa organització ja ho ha expressat) és que totes les persones partidàries d'un canvi fonamental, substancial, hi siguin. Si cal, un formació política podria dir que hi són en qualitat de federalistes, o per al dret a decidir, sense posicionar-se més enllà, però la seva absència sense presentar alternatives juga a favor de l'statusquo. Si algú vol provocar canvis rellevants de base democràtica hauria de ser-hi expressant els matisos que calguin.

 Finalment, el món no hi entén de matisos i la lectura serà simple. Per als federalistes, que la ViaCatalana sigui un èxit enorme i que Europa hagi de fer veure a Espanya que ha de negociar, i proposar solucions que evitin la secessió és el millor que els pot passar. I això sols passarà amb una mobilització forta i aglutinant. Altrament, Europa no hi prestarà atenció, Espanya se'n fotrà i reaccionarà amb més virolència, i la societat catalana es frustrarà. Un cop el procés de canvi per la via del diàleg estigui encetada, cadascú ja podrà fer valer els matisos, però ara encara estem en la fase de trencar el gel, no el de la societat catalana però sí el de l'estat espanyol i les potències mundials.

 Una altra cosa, per descomptat, és que algú estigui per fer descarrilar el procés perquè ja estiguin bé amb la situació actual i amb algunes millores que es puguin introduir. Però segurament aquests no han captat la força del moment actual i no han entès que Espanya té una essència que difícilment canviarà perquè forma part de la seva manera de ser (o d'intentar ser).

Responsabilitat social
 
No vull acabar sense destacar alguns elements d'RSE en la gestió d'aquest esdeveniment:
  • Recorregut accessible, amb facilitats i informació.
  • Activar l'economia dels territoris, implicant restauradors i institucions per tal que generi consum especialment en els territoris més allunyats de les metròpolis.
  • Autofinançament per mitjà de les quotes dels socis i de la venda de packs.
  • Samarretes elaborades a Catalunya (inicialment era així, però van quedar tan desbordats que finalment han hagut de venir d'altres llocs del món, però sembla que imprimint-se a Catalunya)
  • Implicació de milers de voluntaris
  • Organització de transport col·lectiu fins on ha estat possible (a Catalunya i zones pròximes ja no han quedat autocars disponibles i han de venir de més lluny; i Renfe va negar-se a contractar trens especials)
  • Garantir la seguretat dels participants, tallant carreteres i no muntant cadena en territori francès on no es volia tallar el trànsit (finalment sí que es tallarà i es podrà organitzar)  
  • Esdeveniment familiar, per a totes les edats, orígens i condicions, tal com va ser la gran manifestació de l'11 de setembre del 2012.
Com a nota final, vull agrair a totes les persones que estan fent possible l'organització de la Via Catalana, un esdeveniment impressionant darrera el qual calia moltes energies i capacitats, i de debò que se n'han sortit. 


PD: La premsa de Madrid revela avui un pacte PP-PSOE per desviar inversions de la UE fora de Catalunya i Euskadi. És curiosa la coincidència: la Via Bàltica que provocà la independència de les nacions bàltiques de la Unió Soviètica fou multitudinària com a reacció a la descoberta del Pacte Mólotov-Ribbentrop. Ara, abans de la Via Catalana, s'ha sabut el Pacte PP-PSOE (fa anys que se sap, però la premsa madrilenya ho diu sense embuts):

Altres articles i reflexions publicats recentment sobre la Via Catalana i sobre governança:






 

 

 

Etiquetes de comentaris: ,
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)