- Fa tres anys el Ministeri de Defensa espanyol va publicar un parell de memòries de Responsabilitat Social. Després no se'n va saber res més.
- Eren uns bons documents? Tenia sentit? Donaven resposta?
El
Ministeri de Defensa va publicar per primer cop una memòria de responsabilitat social corporativa (RSC), corresponent a l'exercici
2009 i també per al 2010, concretant una voluntat creixent per part del sector
públic de no quedar absolutament al marge d’una pràctica de transparència que
algunes empreses fa temps que han posat en marxa.
Començar
a fer memòries és positiu. Es diu que per a algunes
empreses les memòries d'RSC poden ser un exercici de màrqueting per a mostrar
la cara més amable alhora que oculten les males pràctiques. Davant aquestes
crítiques, que de vegades són altament merescudes, sempre hem defensat que
considerem positiu que una organització comenci a informar i a gestionar l'RSC,
i que això generarà un procés de millora, amb totes les limitacions que es
vulgui, però que anirà permetent almenys dues coses: a) que l'empresa vagi
adonant-se de la vinculació entre l'RSC i els resultats en forma de bon
rendiment empresarial o creació de confiança, i b) que els grups d'interès
puguin tenir les dades mostrades com a element per a dialogar i per a prendre
decisions.
Aquesta
consideració anterior troba sovint en el sector públic una altra limitació, consistent en el fet que la memòria no sorgeix d'una voluntat
corporativa, és a dir de l'organització, sinó política, és a dir dels càrrecs
públics que actuen en nom d'un interès extracorporatiu, que respon a un interès
partidista, i fins i tot amb factors de caràcter personal gens negligibles.
A partir d'aquestes consideracions, doncs,
farem un seguit de reflexions al voltant de l'esmentada memòria.
Els
continguts. Les memòries d'RSC, sempre en el marc d'un
exercici de transparència, no han de ser una memòria de l'activitat realitzada
ni tampoc una relació de les dades vinculades a uns indicadors estàndard.
Encara que incloguin aquesta part més tècnica o més comunicativa, les memòries
es deuen a la voluntat de donar resposta a les inquietuds dels grups d'interès.
En la Memoria se
recopilan las principales actividades llevadas a cabo por el Ministerio de
Defensa y sus Fuerzas Armadas tanto en el contexto nacional como en la
actividad internacional en la que se ha participado en el ejercicio objeto de
reporte, 2010. Esta memoria recoge la información relevante y refleja el desarrollo
de las actividades del Ministerio durante el período que va desde el 1 de enero
al 31 de diciembre del año 2010.
En aquest sentit, potser és molt interessant
saber quants dies les forces operatives han estat a la base i quants dies fora
d'ella... Certament pot haver-hi grups d'interès interessats en aquestes dades.
Però intueixo que per a la societat podria ser més interessant tenir accés a
altres informacions. Per exemple:
a) Es
compleixen les lleis? Quines no?
Per a qualsevol empresa que vulgui gestionar
l'RSE és absolutament rellevant conèixer en quin grau s'està per damunt de
l'exigència normativa... o per sota! Si es tracta d'un organisme públic encara
és més important aquesta informació, ja que els poders públics són els
encarregats de vetllar pel compliment de la llei i haurien de mostrar-ne un
compliment exemplar.
Un exemple respecte a la LISMI. A la memòria
es diu que demanaran el compliment d'aquesta llei als proveïdors però enlloc es
diu si el Ministeri la compleix o no, quan és conegut que l'incompliment
d'aquesta llei és més elevat en el mateix sector públic que en el privat:
Compromiso con la
Ley de Contratos del Sector Público (LCSP) y la cuota del 2% en el cual se
establece que el Ministerio no contratará a empresas que no cumplan la reserva
de empleo para personas con discapacidad, siendo el primer Ministerio en
comprometerse con esta causa
Per cert, "comprometerse con esta
causa", manera curiosa de dir que demanaran als proveïdors que compleixin
la llei.
b)
Equilibri
Allò que fa que una memòria sigui creïble és
l'equilibri, és a dir, que no solament es mostrin les bones pràctiques sinó que
també es mostrin altres aspectes en els qual l'acompliment no es troba al
nivell de les expectatives.
Em sembla que solament hi apareix una
autocrítica però cap referència als aspectes que podrien ser nuclears:
Sin embargo, la
accesibilidad de los edificios para personas con discapacidad y para mayores
es, en general, deficiente: existen 31 DSO donde, al menos, uno de cada cinco
usuarios opina todavía que la accesibilidad es regular o pésima.
d) La despesa militar
Joc
brut. La memòria del Ministeri aporta dades sense
reflexionar en profunditat sobre aquesta circumstància i, a més, presenta de
manera enganyosa la realitat, ja que els gràfics mostren dades contextualment
falses (sols pressupostàries, que no tenen cap valor, i no d'execució). Hem dit
contextualment falses perquè mostrar en una memòria d'execució com a dada rellevant una voluntat prèvia i no complerta no té cap sentit i no pot ser entesa
de cap altra manera que com una voluntat d'ocultació de la realitat, i d'alterar la
percepció per part dels grups d'interès.
S'imaginen que algú presentés a la declaració
de l'IRPF unes dades sobre quina era la seva voluntat, i en un document adjunt
una explicació en lletra petita dient que finalment ha ingressat més del
previst. Clarament una alteració de la realitat fruit d'una voluntat fraudulenta,
ja sigui per a pagar menys impostos o per a tenir més despesa militar que la
socialment i políticament acceptable.
Es necesario
realizar una serie de consideraciones sobre el conjunto de recursos y fuentes
financieras que atienden la ejecución de las actividades del Ministerio [bla,
bla, bla] En definitiva, entre recursos presupuestarios y adicionales, se han
consignado mas de 10.100 millones de euros durante el ejercicio 2010.
Total que respecte al pressupostat s'ha fet
una execució superior en un 32%, una tercera part de desviació pressupostària!
e) El deute
El ministeri de Defensa té un forat de 27.365 milions d'euros, que ha de pagar abans del 2025, com a conseqüència de les comandes d'armament heretades bàsicament dels governs de José María Aznar, entre el 1996 i el 2004. La quantitat equival a 2,7 punts del PIB, gairebé el triple de la tisorada que les comunitats hauran de fer en despesa social. Al 2010, l'aleshores secretari d'estat de Defensa, Constantino Méndez, va admetre al Congrés: "No hauríem d'haver adquirit sistemes que no utilitzarem per a escenaris de confrontació que no existeixen, i encara més greu, amb uns diners que no teníem ni en el moment en què vostès [el PP] governaven i van haver de prendre decisions, ni tenim ara". Tanmateix, enlloc d'estalviar per retallar aquest deute, s'anaven fent noves contractacions com la d'un nou programa de vaixells que van costar 740 milions el juliol del 2011, a quatre mesos d'unes eleccions espanyoles avançades per la crisi.
La memòria d'RSC no esmenta aquestes dades tan rellevants. Ni tampoc algunes de les seves conseqüències: una de les poques sortides que té el govern espanyol és intentar col·locar el material bèl·lic a altres països, i algunes ONGs com Amnistia Internacional van denunciar la venda d'armes d'Espanya a Bahrain, l'Aràbia Saudita i Egipte mentre tenia lloc la Primavera Àrab, així com a altres països on el respecte als drets humans és dubtós.
De què serveix una memòria si no aborda els temes espinosos, els que tenen "materialitat" o rellevància i es limita a fotos seleccionades, dades positives, tracte cosmètic? Sense abordar els temes importants, la memòria esdevé un pamflet de màrqueting, i no aconsegueix l'objectiu de crear confiança, obrir-se al diàleg, facilitar la millora del seu rendiment, alhora que estableix mals precedents per a la rendició de comptes del sector públic que generen malfiança sobre els usos impropis de l'RSC.
El ministeri de Defensa té un forat de 27.365 milions d'euros, que ha de pagar abans del 2025, com a conseqüència de les comandes d'armament heretades bàsicament dels governs de José María Aznar, entre el 1996 i el 2004. La quantitat equival a 2,7 punts del PIB, gairebé el triple de la tisorada que les comunitats hauran de fer en despesa social. Al 2010, l'aleshores secretari d'estat de Defensa, Constantino Méndez, va admetre al Congrés: "No hauríem d'haver adquirit sistemes que no utilitzarem per a escenaris de confrontació que no existeixen, i encara més greu, amb uns diners que no teníem ni en el moment en què vostès [el PP] governaven i van haver de prendre decisions, ni tenim ara". Tanmateix, enlloc d'estalviar per retallar aquest deute, s'anaven fent noves contractacions com la d'un nou programa de vaixells que van costar 740 milions el juliol del 2011, a quatre mesos d'unes eleccions espanyoles avançades per la crisi.
La memòria d'RSC no esmenta aquestes dades tan rellevants. Ni tampoc algunes de les seves conseqüències: una de les poques sortides que té el govern espanyol és intentar col·locar el material bèl·lic a altres països, i algunes ONGs com Amnistia Internacional van denunciar la venda d'armes d'Espanya a Bahrain, l'Aràbia Saudita i Egipte mentre tenia lloc la Primavera Àrab, així com a altres països on el respecte als drets humans és dubtós.
De què serveix una memòria si no aborda els temes espinosos, els que tenen "materialitat" o rellevància i es limita a fotos seleccionades, dades positives, tracte cosmètic? Sense abordar els temes importants, la memòria esdevé un pamflet de màrqueting, i no aconsegueix l'objectiu de crear confiança, obrir-se al diàleg, facilitar la millora del seu rendiment, alhora que estableix mals precedents per a la rendició de comptes del sector públic que generen malfiança sobre els usos impropis de l'RSC.
f) Partir
del diàleg amb els grups d'interès
I és que l'RSC implica una metodologia, uns principis. El Ministeri podria haver optat merament per
una memòria de l'impacte ambiental, posant en valor els compromisos respecte al
medi ambient, en la qual complementàriament hi podrien haver afegit algun
detall sobre les seves actuacions de caràcter humanitari. Però van optar per
situar el seu informe en el context de l’RSC, fet que requeriria que donessin
compte d’altres matèries més controvertides.
Per als neòfits, deixeu-me dir que en una
memòria d’RS no cal explicar-ho tot, però sí allò que es considera més
rellevant pels impactes que genera i per la consideració dels seus grups
d’interès.
I vet aquí un dels grans problemes que
presenta la memòria: la feble identificació dels grups d'interès, fet que
impossibilita poder establir-hi un diàleg o un procés de comprensió de quines
són les seves inquietuds.
El
Ministeri sols considera com a grup d'interès les empreses proveïdores, la
pròpia administració i una societat expressada en termes genèrics:
NOTA 3: La base de
identificación de los grupos de interés viene determinada por la propia
naturaleza del Ministerio como servicio publico. El Ministerio tiene como
principal grupo de interés a la sociedad española tal y como dice la
Constitución Española. Además sus grupos de interés son el entramado de
organismos, departamentos y administraciones públicas con los que colabora, así
como empresas del sector industrial nacional e internacional en seguridad y
defensa del que depende el desarrollo del material para cumplir sus objetivos.
Y a nivel internacional los organismos internacionales de seguridad y defensa.
Es decir el
enfoque, la forma de conocer a los grupos de interés se realiza mediante la
identificación de a quien esta sirviendo el Ministerio su servicio publico y de
cuales son sus compromisos internacionales según las alianzas establecidas,
quien son sus proveedores de materiales y a quien esta rindiendo cuentas. El
estudio de materialidad realizado en 2010 y las comunicaciones que recibe el
Ministerio desde todas las vías de comunicación habilitadas sirven para
identificar las inquietudes de los grupos de interés y para el mantenimiento de
su comunicación.
És a dir que la societat civil que s'expressa i vertebra per mitjà
d'organitzacions no governamentals i que tradicionalment ha expressat els seus
punts de vista sobre la despesa armamentística, els valors militaristes, i les
conseqüències de les activitats desenvolupades, inclosa la venda d'armament a
altres països, no té cap mena de
consideració en aquesta memòria ni, per extensió, en el model de presumpta
gestió de la responsabilitat social del Ministeri de Defensa.
De fet, el detall exacte dels grups d'interès dóna una idea més precisa de què entenen per RSC, que és més una responsabilitat davant els "còmplices" en la missió que no una responsabilitat davant la societat:
De fet, el detall exacte dels grups d'interès dóna una idea més precisa de què entenen per RSC, que és més una responsabilitat davant els "còmplices" en la missió que no una responsabilitat davant la societat:
Los grupos de interés del Ministerio de Defensa: La sociedad española, S.M. el Rey; el Presidente del Gobierno de España; la Ministra de Defensa y Altos Cargos del Ministerio; la Comisión de Defensa del Congreso de los Diputados; los grupos políticos representantes de la sociedad en las Cámaras; el personal civil y militar; las familias de los militares; las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado; el Sistema Nacional de Protección Civil; otros departamentos ministeriales y Administraciones Públicas; organismos internacionales de seguridad y defensa; las comunidades en las que las Fuerzas Armadas están presentes; las empresas del sector defensa y seguridad; la universidad y los medios de comunicación.Ja veieu, el rei, el president, la ministra, les famílies dels militars... La societat no hi té cabuda. I potser per error esmenten "las comunidades en las que las Fuerzas Armadas están presentes", però després no es té en compte per a res, com no sigui en relació amb la protecció d'alguna espècie protegida.
I és curiós perquè argüeixen aquesta categoria
tan vaga de la societat basant-se en la Constitució Espanyola, però mirant els
ulls cap a una altra banda quan aquesta mateixa CE parla dels diferents pobles d'Espanya i afirma que
aquesta està integrada per nacionalitats
i regions. Aleshores, els punts de vista diversos procedents de les nacions que
integren l'estat espanyol (i que precisament a la CE es van descriure amb el
terme nacionalitats per la pressió dels estaments militars) no han de suggerir
cap matís a l'hora de categoritzar els grups d'interès?
Tècnicament, a la memòria es defineix com es
dóna compliment al "Principi de materialitat",
segons el qual els continguts que s'hi tracten haurien
de respondre als interessos identificats en l'estudi de materialitat dut a terme.
Doncs bé, l'estudi
de materialitat s'ha realitzat
sobre les preguntes parlamentàries
que s'han rebut al Departament de Defensa durant l'exercici 2010 i que s'entén representen inquietuds dels
ciutadans exercides a través dels representants parlamentaris dels diferents grups polítics. D'aquesta manera el Ministeri entén
que tots els assumptes que li resulten materials, les seues característiques, la seva missió i les seves activitats han estat reportats en
la Memòria de Responsabilitat
Social 2010.
Trista manera d'entendre la materialitat i la
gestió de la responsabilitat social per a un organisme públic. De fet, l'RSA o
RS de l'Administració Pública podria ser un gran revulsiu en la millora de la
capacitat dels organismes públics de posar-se al servei de la ciutadania i dels
reptes de sostenibilitat en el seu sentit més ampli. Per a molts organismes
públics el "joc polític" en el sentit de les disputes entre partits
els ha fet caure en un model tancat en si mateix, allunyat de les inquietuds de
la societat. I l'obertura als diferents grups d'interès i a prendre en consideració
els reptes de sostenibilitat econòmica, social, ambiental, laboral i de bon
govern podria esdevenir el ressort que facilités superar aquest estadi
endogàmic i autodestructiu, i optar pel model de creació de valor compartit que
pregona l'RSC i del qual curiosament i anòmalament és als organismes públic a
qui més els costa d'incorporar.
L’oportunitat que la gestió de l’RS ens obre, podria
ser aprofitada per les Forces Armades per a identificar quines són les matèries
rellevants, que no són solament ambientals o d’accions exteriors humanitàries,
sinó de democràcia i governança. Per als comandaments ha de ser una oportunitat
per a treballar en el reforçament d’una cultura veritablement democràtica i per
a ser capaços de comprendre millor què n'espera la societat, per a estar-hi
veritablement al seu servei.
g) Cultura
i Llengua
Per exemple, si tant es remeten a la CE, una
de les sis voluntats del seu preàmbul està redactada en els següents termes: Protegir tots els espanyols i els pobles
d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions,
llengües i institucions.
La meva intuïció em diu que el que fa
l'exèrcit espanyol no està gens alineat amb aquesta voluntat superior de la CE.
Ja sabem que les forces armades espanyoles provenen sense cap trencament de la
dictadura militar i que la cultura corporativa és difícil de canviar... però no
seria convenient que en una memòria on es vol mostrar el sentit de
responsabilitat envers la societat s'expliqués com s'estan mirant de canviar
els valors corporatius per adequar-los a l'esperit de la CE, vigent des de fa
trenta-cinc anys?
La seva relació amb la llengua catalana,
pròpia en territoris habitats per més de 12 milions de persones, no ha superat
l'etapa del menyspreu, encara que actualment expressat de manera passiva.
A la memòria no hi ha cap referència a
elements de diversitat lingüística, amb un excepció de les que no poden posar
en risc la "Unidad de la Patria": Publicación
por primera vez en versión braille del “Panorama Estratégico 2009-2010.La toponímia no solament mostra menyspreu sinó que es fa servir topònims fora de la llei, com Rosas, Mahón o San Clemente de Sasebas.
D'alguna manera suposo que aquí la llei no importa, preval la voluntat de demostrar que són territoris conquerits i damunt els quals hi ha dret castrense a modificar-ne els noms. 
No consta si els
"recursos educativos", que s'han elaborat són, a més de multimèdia,
multilingües. O les exposicions fotogràfiques que han anat mostrant: “Misiones Internacionales” i “20 años de mujer en las FAS”, i que van
ser exposades, entre altres llocs a Lérida (sic). O el Museo del Ejército, en
versió web, inaugurada el 19 de juliol de 2010 (el 18 era diumenge!), que
consta en castellà, anglès, francès, alemany, italià i portuguès. No hi busqueu cap altra llengua
"espanyola" que no la hi trobareu.
I per descomptat no hi ha cap informació de si
els membres de l'exèrcit destinats a territoris de llengua no castellana reben
formació lingüística. O sobre com gestionen la necessitat d'obligar els seus
interlocutors a canviar de llengua, i com aquesta actitud -que es manté
permanentment des del segle XVII- ha anat evolucionant en les formes de coacció
i quins aprenentatges pot haver aportat sobre el respecte a la diversitat i la
gestió d'aquesta.
h) Transició
nacional a Catalunya
Les circumstàncies han volgut que aquesta
memòria veiés llum en els moments en què com mai abans la secessió de Catalunya
ha esdevingut una possibilitat real.
Fins fa poc, el sobiranisme corresponia a una
expressió socialment i políticament reduïda, però a partir del moment en què el
sobiranisme és configura com una opció molt àmplia, transversal, articulada, hi
ha preguntes pertinents per fer al comandament polític del Ministeri de Defensa i a les Forces Armades.
Habitualment les preguntes a les Forces
Armades caldria fer-les per mitjà dels diputats i
diputades, però el fet que el Ministeri de Defensa s’avingui a gestionar la
seva RSC té una conseqüència i és que les preguntes ja no queden circumscrites
a la seu parlamentària sinó que els diferents grups d'interès poden demanar
públicament raons al voltant de les seves inquietuds. La ciutadania, les ONGs, o els diferents
"pobles d'Espanya" som grups d’interès que tenim dret a expressar
inquietuds i a esperar respostes.
En tant que organització sotmesa a la
jerarquia pública, dirigim la pregunta a l'aleshores ministra de Defensa, Sra. Carme Chacón:
Com a ciutadans de l’Estat espanyol, atenent
al fet que la secessió de Catalunya és objecte de debat i disposa d’un alt i
creixent percentatge de partidaris, més enllà del posicionament de cadascú, hom
té dret a conèixer quin seria el
capteniment del comandament en cas que s’iniciés per vies pacífiques i
democràtiques un procés de secessió per part d’alguna de les nacions que avui
integren l’estat, en el sentit de quines garanties es donarien de respecte al
procés democràtic i de contenció de les possibles tendències a la intervenció
militar per part de sectors militars més ideològics que professionals.
Els ciutadans súbdits d’aquest Estat, més enllà
del posicionament de cadascú i de la seva adscripció nacional, tenen dret a ser
coneixedors d’aquesta informació, ja sigui per a conformar el seu
posicionament, per a modificar l’ordenament legal, per a fonamentar un debat
social, o bé per a establir les actuacions que siguin necessàries dins la
configuració dels cossos armats.
Complementàriament, cal dir que
- En cas que l'estat espanyol no ofereixi cap via entre les moltes disponibles per a iniciar el procés perquè el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur democràticament, el procés de secessió requerirà que puntualment es trenqui el marc legal per a crear-ne un de nou, tal com es va produir en sentit invers amb el Decret de Nova Planta, suprimint les Constitucions Catalanes de manera il·legal (i aleshores per la força de les armes). Quan la legalitat perd legitimitat, la legitimitat ha de donar lloc a una nova legalitat: altrament els EUA encara serien Anglaterra i potser l'Imperi Romà encara existiria...
- Mentre que en un moment determinat les forces polítiques poden fer un gir en el seu posicionament i passar d'un estat d'alta tensió a un escenari de negociació, per a les forces armades, i especialment per als sectors militars més ideològics que professionals, un canvi de postura pot ser molt difícil de fer amb agilitat, ja que poden trontollar pressupòsits i valors molt arrelats en el discurs, i fins i tot en el propi sentit vital. El fet que no s'hagi estat treballant al llarg d'aquests lustres per reforçar una cultura plenament democràtica dins els comandaments oficials, fins a les últimes conseqüències, pot portar a una conjuntura difícil de governar.
- La referència que inclou la CE segons la qual l'exèrcit ha de garantir la unitat d'Espanya sols s’entén fruit d’un moment determinat i sota la pressió dels militars en unes circumstàncies en què aquests no van actuar segons el futur de democràcia sinó segons el poder que els venia del règim anterior. La modificació de la CE és pràcticament impossible però en canvi, davant una circumstància tal, s’hauria d’interpretar en clau històrica, ètica, democràtica, i de context comunitari, interpretant que la unitat no es trenca per una agressió externa sinó per una voluntat interna de dividir l'estat en dues unitats que podran ser més operatives i eficients en els seus objectius.
- Hi ha un corrent militar partidari d'intervenir Catalunya, com va detectar el tinent general Pedro Pitarch, militar retirat de l'exèrcit espanyol, en missatges que corren d'ordinador en ordinador entre companys d'armes. En un escrit (07/12/2012) titulat 'Latent 23-F?', advertia que en tots aquests escrits apareixen moltes referències a l'article 8 de la Constitució, que permetria intervenir Catalunya, i no n'hi ha cap a l'article 97, "que assigna al govern la direcció de la política interior i exterior, l'administració civil i militar i la defensa de l'Estat". "Més clar: es promou l'anar per lliure", alerta. "Instigar, animar, aplaudir i/o fomentar, amb un uniforme o amb roba civil, actituds, actes o manifestacions contraris a les lleis no són comportaments presentables. Al segle XXI, això no és 'el militar'", afegeix.
- Als països amb democràcies consolidades, com la Gran Bretanya, no els fa cap recança cedir a una comunitat integrant de l'estat el dret a consultar la seva població sobre el seu futur, per raons democràtiques i perquè saben que al S.XXI no es pot construir un futur comú per la via de retenir dins un estat una nació que no s'hi troba còmoda.
Conclusions
Fins ara, els intents de gestionar l'RSC des del sector públic s'havien portat a terme sobretot des d'empreses públiques o organismes públics però més difícilment des de les unitats de la pròpia administració pública. Per descomptat que podem trobar ajuntaments en el món, o alguna conselleria de la mateixa Generalitat, que han fet el pas, però no és l'habitual. El fet que el govern espanyol hagués fet el pas precisament des del Ministeri de Defensa és un gest inusual i peculiar en la mesura que segurament és el departament on més difícil deu ser de gestionar.
De fet, per les dificultats de gestionar-hi l'RSC i per les complexitat de rendir-ne comptes, seria recomanable que un ministeri com aquest comencés a gestionar l'RSC durant alguns exercicis abans de fer el pas a fer-ne una memòria. Penso que fins i tot seria més creïble per a tots els grups d'interès, externs i també interns!
Sembla evident que aquest exercici de rendició de comptes va respondre a un interès polític i segurament personal, i en cap cas corporatiu. Van ser fetes els dos anys anteriors a les eleccions i, en conseqüència, després ja no van tenir continuïtat.
De fet, la manca d'implicació corporativa es pot apreciar fins i tot en el fet que no hi ha ni punt de contacte d'RSC amb un correu electrònic. A la memòria tot just s'hi aporten cinc links a webs oficials, sense contacte: "El Ministerio de Defensa dispone de varias páginas web donde las personas interesadas pueden dirigir sus consultas y comunicaciones sobre esta Memoria y acceder a información actualizada y en múltiples formatos sobre la actividad del Ministerio".
Segurament no va haver-hi ni la preocupació de nomenar un equip d'RSC. Es devia coordinar des del nivell polític, amb l'equip de comunicació al capdavant, i amb tota la feina subcontractada a una empresa de consultoria. Intueixo que de vegades no es pregunta gaire: limitar-se a aplicar un check list purament formal. Vaig parlar amb una de les persones implicades, i ni se'ls va ocórrer que els temes de legitimitat social, de crisi de governança nacional, de responsabilitat social i fins i tot compliment legal en referència a aspectes de diversitat cultural, lingüística o nacional s'haguessin hagut de revisar...
Em preocupa que després s'usi el certificat del GRI per a donar a entendre que el document té una alta qualitat i que reflecteix fidelment alguna cosa.
Aquest organisme internacional senzillament diu que han informat d'un nombre suficient d'indicadors i que hi ha un índex per mitjà del qual es poden localitzar. Però no pot afirmar res sobre la qualitat de la informació i pot opinar sobre com es gestiona l'RSC.
Metodològicament em sembla vergonyós que es considerin grup d'interès el rei, el president, la ministra i el sumsum corda i no hi hagi de cap manera la societat civil, les ONG o altres mecanismes de captar l'opinió i sensibilitat de la ciutadania. Allò que per a una empresa podria ser disculpable en un primer any de tanteig, per a una Administració tal com el Ministeri de Defensa, no tenir en compte la societat civil no es pot qualificar d'altra manera que utilització indeguda de l'RSC amb finalitats merament marquetinianes.
Assumeixo que estic fent una crítica i tanmateix he de reconèixer que jo mateix no vaig fer cap aportació a la memòria. I és possible que cap ONG pacifista o cap stakeholder de defensa de la plurinacionalitat de l'estat espanyol ho fes. Si fos així potser haurien d'haver revisat els mecanismes i la voluntat real de captar la participació. Tot i així, al marge que algun stakeholder ho posi de manifest, no és una obvietat des de tots el punts de vista que l'exèrcit té un problema de legitimitat que es fa més palpable als territoris més identificats com a nacions diferenciades?
Fins ara, els intents de gestionar l'RSC des del sector públic s'havien portat a terme sobretot des d'empreses públiques o organismes públics però més difícilment des de les unitats de la pròpia administració pública. Per descomptat que podem trobar ajuntaments en el món, o alguna conselleria de la mateixa Generalitat, que han fet el pas, però no és l'habitual. El fet que el govern espanyol hagués fet el pas precisament des del Ministeri de Defensa és un gest inusual i peculiar en la mesura que segurament és el departament on més difícil deu ser de gestionar.
De fet, per les dificultats de gestionar-hi l'RSC i per les complexitat de rendir-ne comptes, seria recomanable que un ministeri com aquest comencés a gestionar l'RSC durant alguns exercicis abans de fer el pas a fer-ne una memòria. Penso que fins i tot seria més creïble per a tots els grups d'interès, externs i també interns!
Sembla evident que aquest exercici de rendició de comptes va respondre a un interès polític i segurament personal, i en cap cas corporatiu. Van ser fetes els dos anys anteriors a les eleccions i, en conseqüència, després ja no van tenir continuïtat. De fet, la manca d'implicació corporativa es pot apreciar fins i tot en el fet que no hi ha ni punt de contacte d'RSC amb un correu electrònic. A la memòria tot just s'hi aporten cinc links a webs oficials, sense contacte: "El Ministerio de Defensa dispone de varias páginas web donde las personas interesadas pueden dirigir sus consultas y comunicaciones sobre esta Memoria y acceder a información actualizada y en múltiples formatos sobre la actividad del Ministerio".
Segurament no va haver-hi ni la preocupació de nomenar un equip d'RSC. Es devia coordinar des del nivell polític, amb l'equip de comunicació al capdavant, i amb tota la feina subcontractada a una empresa de consultoria. Intueixo que de vegades no es pregunta gaire: limitar-se a aplicar un check list purament formal. Vaig parlar amb una de les persones implicades, i ni se'ls va ocórrer que els temes de legitimitat social, de crisi de governança nacional, de responsabilitat social i fins i tot compliment legal en referència a aspectes de diversitat cultural, lingüística o nacional s'haguessin hagut de revisar...
Em preocupa que després s'usi el certificat del GRI per a donar a entendre que el document té una alta qualitat i que reflecteix fidelment alguna cosa.
Aquest organisme internacional senzillament diu que han informat d'un nombre suficient d'indicadors i que hi ha un índex per mitjà del qual es poden localitzar. Però no pot afirmar res sobre la qualitat de la informació i pot opinar sobre com es gestiona l'RSC.
Metodològicament em sembla vergonyós que es considerin grup d'interès el rei, el president, la ministra i el sumsum corda i no hi hagi de cap manera la societat civil, les ONG o altres mecanismes de captar l'opinió i sensibilitat de la ciutadania. Allò que per a una empresa podria ser disculpable en un primer any de tanteig, per a una Administració tal com el Ministeri de Defensa, no tenir en compte la societat civil no es pot qualificar d'altra manera que utilització indeguda de l'RSC amb finalitats merament marquetinianes.
Assumeixo que estic fent una crítica i tanmateix he de reconèixer que jo mateix no vaig fer cap aportació a la memòria. I és possible que cap ONG pacifista o cap stakeholder de defensa de la plurinacionalitat de l'estat espanyol ho fes. Si fos així potser haurien d'haver revisat els mecanismes i la voluntat real de captar la participació. Tot i així, al marge que algun stakeholder ho posi de manifest, no és una obvietat des de tots el punts de vista que l'exèrcit té un problema de legitimitat que es fa més palpable als territoris més identificats com a nacions diferenciades?
La legitimitat de les forces armades en un
Estat on no hi ha un sentiment d'unitat nacional constitueix un tema molt
rellevant des del punt de vista de la governança i que té gran interès per a
ser abordat no solament des dels diferents agents polítics i socials sinó també
des de la Responsabilitat Social del propi exèrcit.
A la memòria del Ministeri hi llegim:
Es necesario que la
política de defensa cuente con el máximo respaldo social y parlamentario para
que sea una auténtica política de Estado, que concite la plena identificación
de la sociedad con sus FAS.
Reformulo la pregunta a la inversa. No seria més
adequat que fossin les FAS les que cerquessin la plena identificació amb la
societat que presumptament defensen i no a l'inrevés? No es tracta merament
d'un joc de canviar l'ordre de la frase sinó d'un reflex de la mentalitat
profunda de la casta militar.
Si intentar millorar la imatge d'una empresa, fent un ús merament cosmètic de l'RSC, és a dir, sense que hi hagi res més, ja és abominable, imagineu quan es tracta de millorar la imatge d'un exèrcit quan darrera no hi ha una voluntat de canvi real o aquest no es manifesta explícitament.
Nota: formulo la pregunta a la Ministra del moment perquè l'article el tenia fet des d'aleshores, tot i que no el vaig publicar per manca de temps per revisar-lo. Tot i així, hi mantinc la seva referència perquè l'actual ministeri no ha continuat gestionant l'RSC i perquè atès que el seu compromís era tan personal (ho dedueixo per la dimensió de la seva foto) i atès que la seva intencionalitat de lideratge polític també roman segur que no tindrà dificultat per donar-hi resposta.
PD: Rubalcaba y Chacón gastaron «a dedo» casi 40 millones entre 2010 y 2011, y Defensa 107 millones de euros. Desconec la validesa d'aquesta informació però si fos certa seria un element més a tenir en compte per valorar aquesta memòria d'RSC
Si intentar millorar la imatge d'una empresa, fent un ús merament cosmètic de l'RSC, és a dir, sense que hi hagi res més, ja és abominable, imagineu quan es tracta de millorar la imatge d'un exèrcit quan darrera no hi ha una voluntat de canvi real o aquest no es manifesta explícitament.
Nota: formulo la pregunta a la Ministra del moment perquè l'article el tenia fet des d'aleshores, tot i que no el vaig publicar per manca de temps per revisar-lo. Tot i així, hi mantinc la seva referència perquè l'actual ministeri no ha continuat gestionant l'RSC i perquè atès que el seu compromís era tan personal (ho dedueixo per la dimensió de la seva foto) i atès que la seva intencionalitat de lideratge polític també roman segur que no tindrà dificultat per donar-hi resposta.
PD: Rubalcaba y Chacón gastaron «a dedo» casi 40 millones entre 2010 y 2011, y Defensa 107 millones de euros. Desconec la validesa d'aquesta informació però si fos certa seria un element més a tenir en compte per valorar aquesta memòria d'RSC
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada