Parlem? Esclar que sí, sempre que sigui creïble i sobre com concretar l'autodeterminació

Avui s'han produït algunes manifestacions amb la consigna Parlem/Hablamos. Anaven vestits de blanc i sense banderes. La Plaça de Sant Jaume estava plena i cal donar-los l'enhorabona. També a Madrid han aplegat força gent. La intenció és noble i cal agrair-los-ho.

Entenc que vulguin cercar un punt de neutralitat i que demanin diàleg. Però suposo que no se'ls escapa que són les institucions catalanes les que fa anys que demanen diàleg. Però ni el govern espanyol, ni cap institució de l'estat, ni cap altre agent, amb excepció de Podemos, han donat cap oportunitat al diàleg. Ni s'ha produït cap proposta que no sigui la negativa a tot i la repressió.

Sota el meu punt de vista, arriben molt tard. Molt. On eren quan Catalunya demanava diàleg? Potser també s'havien cregut el discurs que els mitjans de comunicació havien fet dominant per no dir únic a Espanya: que tot plegat era una estratègia de quatre polítics catalans eixelebrats i que, en tot cas, no deixava de ser una postura per aconseguir un millor finançament.

Si ara s'adonen que han estat enganyats, el primer que haurien de fer -al costat de demanar diàleg- és demanar a la premsa espanyola que deixi de manipular, ja que és impossible avui dia un diàleg en un context en què la població espanyola sols té accés a una part de la informació o de la interpretació dels fets.

Els catalans ja hem votat. Dos cops, en eleccions i en referèndum. Arriben molt tard. I tot i així, molts podríem estar d'acord a provar-ho de nou i a establir un procés de diàleg. Però és obvi que l'estat espanyol no és fiable. Té la força política, policial i militar. I han mentit massa, incomplert massa. Sols podríem dialogar si hi ha mediació. Si la part espanyola no accepta de cap manera mediació i si no accepten de cap manera que un dels resultats de la mediació ha de poder ser un referèndum d'autodeterminació, es tracta d'una trampa de dilació que no es pot acceptar. Ningú arreu del món civilitzat ho podria entendre.

Reitero que el seu gest és important perquè això que fan suposa una afrenta al ciutadà coronat Felip VI. Sa majestat va deixar clar que estava d'una part, que no estava ni per mediacions ni pel diàleg. Tot just va aplanar el camí per a l'aplicació de l'article 155 o per al que calgui. De fet, va avalar l'acció terrorista de la policia espanyola i va mostrat el menyspreu pels ferits.

En aquestes condicions, els catalans (tots) no tenim manera de defensar la nostra societat, la nostra economia, la nostra cultura, la nostra dignitat. No ens han deixat altra alternativa que l'aplicació radical de la democràcia. Ara ens cal aplicar la llei i fer, tal com estava previst, la declaració d'independència.

A mi no em sabria cap greu si la declaració ha de desar-se uns dies al calaix. Si hem d'esperar quinze dies, per mi cap problema. Donem una oportunitat a Espanya i a la Unió Europea, d'acord. En tot cas, podria servir per demostrar un cop més qui ha estat permanentment demanant el diàleg i que ha estat per aplicar una interpretació de les lleis contra els catalans i per reescriure les lleis a mig partit amb finalitats polítiques.

L'estat espanyol no para d'intentar perjudicar Catalunya. Ara amb un decret urgent per a promoure que les empreses catalanes marxin a Espanya. El mal que ara ens poden causar en unes setmanes és molt inferior al que si no marxem ens seguiran causaran els propers anys. Ara el temps s'ha accelerat i hem de decidir si no volem traspassar als nostres fills aquesta tensió a que l'Estat espanyol sotmet Catalunya per contenir el seu desenvolupament.

De fet, ja hem decidit, ara sols cal aplicar-ne les conseqüències. I fer-ho intel·ligentment amb un control del temps, no precipitant-nos i assegurant un suport creixent tant de la població catalana com de l'opinió internacional. Subscric, en aquest sentit, les reflexions de Pilar Rahola dient que

Es un juego de ajedrez donde una mala jugada puede hacer perder piezas valiosas de la partida. Sobra decir que continuarán las provocaciones (quizás con detenciones) y las agresiones (la decisión de animar a la huida de empresas de Catalunya es de una maldad iracunda), pero la respuesta tiene que ser la de hacer el camino trazado, sin acelerar los tiempos. Catalunya está más cerca que nunca de conseguir validar sus derechos en la esfera internacional. Pero si el corazón caliente vence a la cabeza fría, se ­puede estropear todo. No se trata de protagonizar selfies épicas. Se trata de cambiar la historia.

i de Francesc-Marc Álvaro dient que 

El independentismo va ganando por puntos, por los graves errores de Rajoy, que lo fía todo a la fuerza y las amenazas. Una DUI inmediata implicaría intentar ganar por KO, como también lo implicaría aplicar el 155, suspender la autonomía y enviar al ejército. ¿Está en condiciones el Govern Puigdemont de desplegar ahora mismo todas las medidas que son necesarias para hacer efectiva esta independencia? ¿Se podrá controlar el territorio y hacer que todos los servicios y organismos –empezando por los Mossos– asuman la nueva legalidad naciente y su defensa activa? Posponer la DUI no sería renunciar a saltar la pared, sería ganar más legitimidad ante terceros, para favorecer la mediación y subrayar, de paso, el carácter ­intransigente del Gobierno. Y aprovechar para ampliar el perímetro del soberanismo y las complicidades exteriores. La prisa debe dar paso al control inteligente de los acontecimientos.

Faig tota la confiança al Govern, que ja ha demostrat la seva capacitat per a complir tot el que ha anat anunciant. I si la declaració es produeix dimarts, estic segur que sabran que és el millor que poden fer. Tanmateix, trobaria raonable donar-se quinze dies per consolidar el suport creixent, per provocar més i més errors en la part espanyola, i per mostrar davant el món que s'ha actuat amb la màxima prudència i control de la situació. Per descomptat, la preparació del 155 sí que hauria de suposar la immediata activació de la declaració.