2.2.23

Parlem poc de la responsabilitat social dels mitjans de comunicació. Reflexió amb motiu de la sentència del TJUE

  • La responsabilitat dels mitjans de comunicació és fonamental ja que contribueixen a crear valors socials i cada cop més a polaritzar la societat en bombolles irreconciliables alimentades per la tergiversació informativa.
  • Espanya segueix retrocedint pel que fa a l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 16 de Nacions Unides, que parla de de pau, justícia i institucions sòlides i pretén promoure societats justes, pacífiques i inclusives.

Parlem poc de la responsabilitat social dels mitjans de comunicació. Si segles enrere els valors d’una societat venien conformats per la família i per l’església i posteriorment també per l’escola, la intel·lectualitat i els moviments socials, avui és evident que el món corporatiu és qui mostra una gran capacitat i encara desenvolupant-se per marcar no sols les modes sinó els referents culturals, models socials i valors de la societat. El màrqueting ha tret nota en fer aquesta feina, que és més profunda que merament col·locar un producte a un segment de mercat.

Dit això, els mitjans de comunicació en són la corretja de transmissió perquè l’entusiasme interessat, l’assentiment o, per contra, el sentit crític fan que una constel·lació de valors en substitueixi una altra de manera generalitzada, massiva i accelerada. La majoria de mitjans estan estretament vinculats al poder i intensament condicionats pels anunciants i per la propietat. No descobreixo res de nou.

Però a l’hora d’abordar la responsabilitat de les empreses davant la societat, sovint posem la mirada en l’empresa que fa les coses malament i desatenem l’entorn mediàtic que posa en safata l’acceptació (o acceptabilitat) social. Els mitjans de comunicació han renunciat a ser la veu de la societat, la veu dels grups d’interès, els portaveus dels col·lectius que no tenen veu. Per exemple, la veu de les generacions que encara no han nascut. No els exigim prou. O potser pensen que no és el que els lectors n’esperen. O senzillament el gos no mossega la mà de qui li dona el menjar.

Però parlar de l’RSC dels mitjans no solament fa referència a com contribueixen a modificar els valors socials. També hi ha aspectes més immediats, materials, objectivables, com el dilema entre veritat o la tergiversació. En dic dilema perquè és una tria voluntària, que forma part de l’estil propi, i que es fa de manera conscient.

Permeteu-me exemplificar-ho amb una informació important i molt esperada: la sentència del TJUE sobre les prejudicials de Llarena. Cerco la informació aportada per un mitjà alineat en l’espanyolisme però que tradicionalment havia estat estat rigorós, i em trobo amb una ocultació de la frase més important de la sentència, que obre una nova interpretació molt rellevant per la jurisprudència europea i per al cas en concret. El punt fonamental és que per denegar una euroordre calia demostrar la falla sistèmica de la justícia d’un país però ara s’afegeix al mateix nivell, amb la conjunció “o”, si hi ha grup objectivament identificable. És a dir, que la falla no és sistèmica sinó sols contra un grup, i aquí queden obertes totes les possibilitats, un grup sexual, d’origen, o com seria el cas una minoria nacional o, si es vol, un col·lectiu ideològic com l’independentisme.

El fet que el País oculti aquesta informació, donant continuïtat moltes tergiversacions fetes en el darrer decenni, converteix aquest diari en un pamflet, si més en aquesta part de la informació. Succeeix el mateix amb l’estat espanyol, on no podem negar que hi ha un estat de dret, però que aquest es trenca completament quan ens referim al Procés. Institucions públiques i mitjans de comunicació han considerat que el fi justifica els mitjans, i que poden fer una excepció en un afer, creient que no afectarà al conjunt de la seva activitat.


Textos de Silvia Agulló, periodista d'El País i de la sentència.

Doncs això és el que no acceptaríem mai d’una empresa: la responsabilitat social ha de ser transversal, integral, no se’n poden fer excepcions. I si algun cop s’incompleix, cal rendir-ne comptes sota el lema del comply or explain, compleix o explica’t. Tingues el coratge d’explicar públicament que crearàs un forat en l’estat de dret o en el rigor informatiu perquè consideres que un concepte com la unitat de l’estat és més important que el mateix estat de dret o que el rigor informatiu.

I encara, un criteri fonamental per al periodisme, no barrejar intencionadament informació i opinió. Aquí la irresponsabilitat de les males pràctiques és dramàtica. Ho és com a principi deontològic i ètic. Però més encara per les conseqüències que comporta. Un dels reptes socials més rellevants que hauríem d’afrontar col·lectivament, al costat de la desigualtat, la diversitat i altres, és la creixent i interessada polarització social. Tant les xarxes socials com també els mitjans clàssics en son els principals culpables, juntament amb certa política que se’n val. Creant bombolles socials que no s’escolten entre elles i en un context de malestar creixent estem creant el ferment de l’enfrontament i la violència. Quan El País, percebut pels seus lectors com un mitjà seriós, tergiversa sistemàticament la informació en una matèria, està creant barreres mentals i allunyant qualsevol possibilitat de diàleg constructiu, fet que quan la falsedat té lloc sobre un conflicte nacional crea plausabilitat social sobre la discriminació xenòfoba contra un col·lectiu nacional.



Algunes reflexions relacionades sobre governança i ODS 16 al voltant del cas català:
Etiquetes de comentaris: , , ,
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)