El mal fet a l'ODS 16 és irrecuperable. El govern espanyol s'ha emportat per davant els criteris de bona
governança i institucions sòlides de l'ODS 16, amb radicalització, negació del
diàleg, ús abusiu de prerrogatives, corrupció, impunitat, interpretació partidista
de la Constitució, politització de la justícia, violència gratuïta per part de
l'estat, generació d'odi contra col·lectius, empresonament d'artistes i
polítics, control polític dels mitjans...
El canvi al govern espanyol era necessari. El partit que ha governat l'estat espanyol durant els darrers anys ha
fet un ús interessat de les institucions fins al punt que la justícia ja va
evidenciant que la xarxa de corrupció i l'entramat de males pràctiques són tan
intensos i extenso que es pot afirmar que que un partit polític es tracta d'una
organització mafiosa estructurada per delinquir.
El recanvi no és la solució. El
partit que assumeix el poder és coresponsable d'algunes de les pitjors males
pràctiques i també disposa d'estructures corruptes sobre les quals no hi ha
hagut voluntat de fer net. La seva debilitat al Congrés, la seva manca de
cohesió interna, i les properes conteses electorals -on els tres grans partits pretenen competir
a veure qui és més nacionalista espanyol-, no fan esperar que pugui aportar cap
via de solució més enllà de mostrar una cara més amable i algunes lleus
millores en matèria social i ambiental en allò que el pressupost vigent pugui
permetre.
Tanmateix, dono suport al relleu.
Es pot creure que allò que passa a Espanya ja no és el nostre problema, si
estem disposats a assumir una base d'irrealitat. Es pot desitjar que les coses
vagin malament a Espanya, perquè com pitjor millor, però em sembla que aquesta
estratègia no forma part del pensament positiu que ens ha acompanyat i ha de
marcar en tot moment la selecció dels camins. Per convicció i també per
facilitar que el moviment per les llibertats democràtiques vagi ampliant la
seva base social a partir d'un comportament que sigui comprensible i plausible
per a la majoria de la ciutadania que sap reconèixer el sentit comú i la
dignitat.
Els canvis sempre aporten noves possibilitats. Fins i tot la Revolució francesa no va ser més que la substitució
d'una classe dirigent per una altra, però -com va dir Gramsci- va deixar un gran
ensenyament: que els privilegis i les diferències socials, en tant que
productes de la societat i no de la natura, poden ser superats. Amb motiu del
triomf de la moció de censura, un partit cridava sí que es pot. El canvi de president o de partit governant és un
canvi menor, vista la seva coincidència en allò que els preocupa més, la unidad de destino en lo universal.
Però el mer canvi pot afavorir situacions i contextos diferents. D'aigües
estancades no en pot sortir res de bo.
Sempre hi ha un bri d'esperança.
Espanya està presenciant el ridícul davant les institucions de països europeus,
tant respecte al procés com respecte a la corrupció, malgrat l'ocultació o deformació interessada de la majoria de mitjans. Sempre
hi ha l'esperança que juristes, intel·lectuals, líders socials... facin el pas
dolorós de trencar el silenci i el discurs únic que s'ha imposat a Espanya,
vencent la por a l'ostracisme que alguns ja han patit. El petit canvi de
govern, que voldrà mostrar un estil formalment diferent, podria tenir com a
externalitat afavorir l'emergència de noves veus a la societat. El meu sí que es pot no fa tant referència a la
classe política com a una societat que pugui descobrir que té dret a existir
com a societat civil de manera autònoma, cosa que marca una de les grans
diferències encara avui entre la societat catalana i l'espanyola.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada