31.5.15

Xiular contra una ombra del passat. Un estat decimonònic

Ahir a la nit el F.C.Barcelona va conquerir la 27a Copa del Rei, cosa que permet seguir aspirant novament al triplet. Però la notícia de la nit no va ser esportiva sinó sobre el minut previ a l'inici del partit, quan tot l'estadi del Camp Nou, amb les dues aficions del Barça i de l'Atlètic de Bilbao van xiular monumentalment l'himne espanyol, fins al punt que ni a l'estadi ni per televisió no es va poder sentir en absolut. Jo també vaig xiular, i amb el convenciment d'estar fent el que corresponia en aquest moment, en aquests moments que viu el país. Apunto unes reflexions.

Per què hi ha himne? La resposta porta implícita una altra pregunta: per què la Copa és del Rei? En altres països és senzillament la Copa, però a l'Estat espanyol es va voler mantenir continuïtat amb la Copa del Generalísimo. Si la transició hagués posat fi a tota l'herència de la dictadura segurament aquest problema no existiria. Es tracta d'una interferència de la política i una herència de règims no democràtics.

Per què s'ha xiulat l'himne? Perquè les societats civilitzades expressen de manera civilitzada els conflictes, i davant la manca de capacitat de l'Estat espanyol de donar canalització democràtica a les aspiracions dels catalans, una part d'aquests opten per mostrar el desafecte amb les institucions representatives d'aquest estat.

És ofensiu xiular un himne? La intencionalitat és el que determina si la xiulada té caràcter ofensiu. En aquest cas, de manera molt clara, no hi havia la voluntat d'ofendre les persones que senten que formen part de la nació espanyola sinó que tenia per objectiu mostrar el malestar enfront el capteniment agressiu de l'Estat espanyol contra la pluralitat nacional.

És ètic xiular? L'ètica no pot donar una resposta categòrica a una reacció com aquesta, però sí que podria considerar que és legítim que una societat mostri de manera pacífica la seva irritació i protesta quan sent que li estan trepitjant els drets i la dignitat. Encara és més així quan s'intenta canalitzar el desencontre polític per vies democràtiques, pacífiques i dialogades i la resposta és sempre el cop a la porta i l'augment de l'agressió. Xiular els elements simbòlics d'aquest estat esdevé una mostra de dignitat perquè no sembli que la seva presència és acceptada amb normalitat.

És ètic prohibir xiular? En un estat de dret on la democràcia sigui forta i arrelada ningú hauria de tenir por de les accions pacífiques de protesta, i menys de les accions que estan anunciades i se sap com es desenvoluparan i que no tenen cap conseqüència en l'ordre públic. Cap govern en un entorn democràtic no té cap dret de ficar-se en la manera d'expressar-se dels ciutadans, ja que són lliures i responsables i no súbdits mesells. És més, el govern deu respecte als ciutadans. Ordenar que s'impedeixi xiular l'himne d'Espanya, posar la llei al servei d'una creença no mata solament la separació de poders de Montesquieu, sinó que equipara Espanya a una república islàmica, perquè no són les formes, sinó els principis, allò que corregeix l'aberració de supeditar l'argument al dogma.

És legal xiular? Per descomptat, i així ho va confirmar l'Audiència Nacional en referència a les xiulades del la Final del 2009, sentenciant que no va ser "una conducta injuriosa" ni es va cometre els delictes d'"ultratge a Espanya" o "apologia de l'odi nacional". Tot i això, excedint-se de les seves funcions, potser per a protegir el seu càrrec, la sentència censura "el comportament més que desagradable que van haver de suportar els monarques i aquells que no compartien la xiulada". Per riure, però la sentència és rotunda.

És oportuna la reacció espanyolista? Depèn del que pretengués: podem dir que ha estat encertada si es pretenia precisament provocar i motivar per a una xiulada més general i més intensa. En cas que no fos aquest l'objectiu, certament no semblaria gaire intel·ligent. Prohibir la xiulada, amenaçar que se sancionaran els clubs i que hi haurà responsabilitats individuals només produeix un efecte multiplicador. Ara ja no només es xiularà l'himne. Es xiularà la prohibició de xiular-lo. Es xiularà l'amenaça de ser castigat si el xiules. En el límit del ridícul institucional, polític i jurídic, la secretària general del PP i presidenta de Castella-La Manxa, María Dolores de Cospedal, ha demanat que es desallotgi el camp si xiulen l'himne espanyol: "Si un equip no hi està conforme, doncs que no jugui". Potser com que l'Estat espanyol no existia durant l'època medieval, ara tenen la necessitat de reviure els elements d'aquells temps, i perseguir els sentiments de les persones, les expressions de les idees, com si perseguissin heretges i bruixots.

Es podia haver reaccionat diferent? Per descomptat, per exemple no donant-hi importància, fet que no l'hauria evitat però hauria temperat la protesta. O fent que també sonessin els himnes nacionals de Catalunya i Euskadi. Però això no hauria impedit alguna mena de protesta ja que el conflicte no és d'himnes sinó que es vehicula en altres terrenys on el comportament és agressiu per sistema. Des del govern espanyol, el Consell Superior d'Esports i la federació no han fet cap esforç per intentar visualitzar un escenari diferent. Per ser actius i no reactius

Qui falta al respecte de qui? Per citar un exemple, l'ús de la llengua. Com es pot veure a la imatge, l'arc per als campions sols està en castellà, no en català i basc, que eren els dos equips que jugaven. És un tema de respecte, i de gestió de la diversitat. Alguns diuen -i estan convençuts amb un gran sentit d'imperi!- que la llengua dels espanyols és el castellà, però resulta que la Constitució diu que el castellà és la llengua de l'Estat (no diu res que hagi de ser la llengua oficial de la societat civil!), i la competició està organitzada per una organització privada que té dret i deure de mostrar respecte. A més, si fes cas a la Constitució i no a les consignes dels qui governen també sabrien que s'hi estableix el respecte a les altres llengües, cosa que no fan. Qui falta al respecte?

I ara què? Les institucions espanyoles són víctimes de les pròpies declaracions i de l'estat d'ànim catalanòfob que han contribuït a inflar. Per això, ara no poden fer res més que anunciar mesures judicials que, d'acord amb sentències anteriors, portaran a un ridícul similar al del 9-N. Esclar que sempre poden canviar les lleis sobre la marxa amb efectes retroactius, que d'això en saben, o fer canviar les definicions del diccionari perquè pitada passi a denominar una acció terrorista, qui sap!

Si en el futur ens podem desplaçar en el temps es produiran trobades entre persones que tinguin valors molt diferents fruit dels segles que els separin. No sabem com podran reaccionar, però alguns esdeveniments com els d'ahir ens poden acostar a aquesta experiència de ciència-ficció i veure com una societat del sXXI ha de fer front a unes institucions amb una cultura decimonònica quan no directament medieval.

Fetes aquestes consideracions, esperem que mai més hàgim de xiular cap himne perquè les voluntat dels pobles es puguin expressar per mitjà dels canals democràtics fent possible que el sentit comú prevalgui.

Aquestes són algunes reflexions fetes anteriorment sobre el mateix tema:

La societat és conflicte. La vida és conflicte. Les societat madures, com les persones amb millors habilitats socials, no giren l'esquena al conflicte sinó que hi fan front i el gestionen. Aprendre a gestionar conflictes és signe de maduresa personal i capital social d'una comunitat. Forma part d'un aprenentatge permanent i és fonamental per a evitar que els conflictes s'enquistin, vagin reapareixent constantment, dificultin les aliances i les col·laboracions, acabin disminuint la capacitat d'una societat per orientar-se a tasques positives tant de creació de valor social com econòmic. 
Quan una demanda social àmplia, formulada democràticament i pacífica, no rep resposta, és normal que qualsevol esdeveniment públic serveixi per a expressar que la societat catalana es troba en aquest punt. Uns xiulets, en aquest context, és una reacció educada que senzillament vol fer saber al món -estat espanyol inclòs- que aquí s'està produint una situació que han de conèixer.

Certament, sembla que es fa necessari expressar davant el món que l'himne espanyol en aquests moments a Catalunya no sona per una voluntat democràtica de la seva ciutadania sinó per un imperatiu legal i una manca de plenitud democràtica. Si l'estat espanyol hores d'ara es mostrés dialogant i, com a la Gran Bretanya, amb voluntat de facilitar que la ciutadania es pronunciï, dubto que cap persona hagués xiulat l'himne espanyol. És a dir, la xiulada no era contra l'himne espanyol sinó contra les actituds que aquest estat, per la via dels successius governs, han mostrat i mostren ara mateix respecte a Catalunya. El matís és molt important per a comprendre el sentit de la protesta, per a explicar que no hi ha cap odi contra Espanya, i que de fet Espanya, en cas que Catalunya opti per la independència, haurà de ser el principal estat amic. 

PD: Noranta anys de la primera gran xiulada contra l'himne espanyol

0 comentaris: