21.7.14

Qui ha de votar? El demos o la nació?

Fa un mes vaig fer una reflexió titulada "una cosa difícil d'entendre per a un europeu sobre Catalunya",  on constatava, fruit de l'experiència, que explicar-los que les forces del dret a decidir estan preparant un cens per a consultes obert als immigrants, i que el debat se centra en on posem el límit els resulta una cosa increïble: respecte als estrangers, CiU proposa que puguin votar els comunitaris amb almenys un any de residència a Catalunya i els extracomunitaris amb un mínim de tres anys d'arrelament. ICV-EUiA, en canvi, vol estendre-ho a tots els empadronats.


Confonen el sentit de la paraula nacionalisme, entre els dos grans conceptes que pot representar, i que en gran mesura són antitètics. Des de fora va contra tota lògica entendre que els nacionalistes en el sentit internacional de l'expressió són precisament els que tenen el control de l'Estat mentre que els que volen marxar-ne s'anomenen nacionalistes sols per remarcar que són una nació. 

Però ara vull aportar alguna reflexió més sobre qui ha de votar, per tal que sigui un procés netament democràtic i pulcre. I llegeixo "Actuals electors i futurs ciutadans" de Jaume López, publicat a l'ARA, i m'adono que té molta raó. Raó en sentit tècnic. Però que malgrat tot, convé que fem un plantejament ampli en els convocats a votar. 
 
Ens explica que l’Institut Universitari Europeu de Florència està debatent sobre qui hauria de votar en els referèndums d’independència, i referint-se al cas escocès, el prestigiós politòleg Rainer Bauböck defensa que no és el mateix ser un potencial ciutadà d’un potencial estat que un elector d’un referèndum d’autodeterminació, o sigui que no s’ha de confondre els que avui estan legitimats per votar i els que podran fer-ho com a ciutadans d’un nou estat.
 
Així, segons Bauböck, els que haurien de votar en el referèndum escocès són exactament els mateixos que avui poden votar per escollir representants al Parlament escocès, responsable d’un futur canvi del seu estatus polític. 

Argumenta López que certament un nou estatus polític suposa canvis per a molta gent; i de la mateixa manera que no té sentit que tots els britànics hi puguin votar pel fet que, d’una manera o altra, els afecta -ja que això suposaria negar de facto la possibilitat d’escollir dels escocesos-, tampoc els residents que podrien convertir-se en nous ciutadans d’un estat (i, per tant, i tant que els afecta!) no tenen per què tenir reconegut el seu dret a vot en aquesta consulta

En el cas d'Escòcia no s'ha seguit aquest criteri, i en el cas de Catalunya tot apunta que tampoc se seguirà, ja que el text de la llei de consultes diu que podran votar: 
  1. els electors al Parlament català; 
  2. els nacionals de països de la UE amb més d’un any de residència i empadronament a Catalunya; 
  3. els extracomunitaris que hagin certificat tres anys d’empadronament des de l’endemà d’haver obtingut permís de residència; 
  4. els catalans residents a l’estranger sempre que s’inscriguin en un registre voluntari.
López es pregunta si té cap sentit que un resident que avui no pot votar qui governa a Catalunya pugui, en canvi, votar sobre el seu futur estatus polític. Segurament seria més pulcre en un context plenament democràtic. I segurament a Escòcia, on es dóna el context democràtic, s'hauria d'haver fet així. Penso que no és el cas de Catalunya, per les febles condicions democràtiques de l'estat espanyol i la manca d'acceptació de dret a decidir, malgrat que el TC ha obert la porta a regular-lo.

En un context on Catalunya fa un desafiament democràtic a l'estat espanyol, i on tant la batalla domèstica com la internacional es juguen en el camp de la legitimitat més que un camp jurídic on tot hauria de ser possible, Catalunya ha de fer un plus de demostració del caràcter...
  • del caràcter nacionalista en sentit humanístic, mostrant que volem donar forma d'estat a una nació oberta al món i a la diversitat, i per això es pretén ampliar amb caràcter previ el demos a la nació real.
  • del caràcter no nacionalista en el sentit negatiu, mostrant que no ens mou cap sentit ètnic ni identitari sinó cívic i ciutadà, plenament democràtic en les formes i en el fons, europeista i humanista.
Pot semblar una contradicció dir alhora nacionalista i no nacionalista, però és que el sentit polisèmic del mot ho permet. I ho aconsella per a mostrar que els seus sentits poden ser fins i tot contradictoris. Com és el nostre cas. Des del punt de vista ètic, no té res a veure un nacionalisme que senzillament aspira a sobreviure com a nació, com a societat, com a cultura... a un que pretén retenir en contra de la seva voluntat els pobles que ha anat integrant al llarg de la història i que no ha pogut assimilar.
 

0 comentaris: