Barcelona no és la terra dels barcelons

Per als poc aficionats a fixar-se en les paraules, la seva composició i origen, poden passar inadvertides moltes coses. Per sort seva, segurament no són transcendents sinó meres curiositats. Però que ens ajuden a interpretar la realitat. Us proposo que us fixeu en els noms dels països o territoris i la relació amb l'adjectiu que s'aplica als seus habitants, el gentilici.

Veureu que és força habitual que el nom que es dóna al territori s'hagi creat a partir del gentilici. De fet, això s'explica perquè hi havia una societat, una ètnia, una col·lectivitat, que quan es va assentar en un territori, el va dominar i s'hi va desenvolupar, va acabar conferint el seu nom a aquest. Així, tenim Catalunya, dels catalans; França, dels francs; Gàlia, dels gals; Anglaterra, dels angles; i una infinitat: russos, gallecs, asturs, bretons, suecs, finesos...

Com haureu notat, sols he pogut exemplificar amb territoris nacionals o regionals, però no amb ciutats. Una ciutat no es caracteritzava per tenir una societat nacional o ètnica. Així, els gentilicis s'han creat a partir del nom del territori: vilanovins, de Vilanova; geltrunencs, de la Geltrú; sitgetans, de Sitges... No hi va haver una societat constituïda per Barcelons que hagués donat lloc a una ciutat anomenada Barcelona per la seva composició.

En el cas dels països, també passa que de vegades hi ha gentilicis de creació posterior. Un bon exemple, que es comprèn de seguida, és respecte els països de nova creació, que podem trobar al continent americà: els americans són els que viuen a Amèrica, els argentins els que viuen a Argentina, els canadencs els que viuen al Canadà. No hi ha una nació prèvia constituïda pels Americs, els Argents o els Canads que hagin donat nom al territori a partir del seu establiment sinó que és exactament al revés.

També podem trobar casos de territoris com Holanda, que vol dir terres baixes, que el nom del territori ha donat lloc al gentilici. O en el cas dels continents, també s'entén que són denominacions clarament geogràfiques, que donen lloc a un gentilici formal posterior, per catalogar tota la gent que en són originaris, malgrat la seva immensa diversitat: asiàtics, europeus, australians, africans...

Mallorca o Menorca, les illes major i menor, són denominacions geogràfiques. Els que hi van anar eren catalans. Després va aparèixer el gentilici derivat del topònim geogràfic. El cas del País valencià és més peculiar ja que el nom del país prové del nom de la capital.

Però anem a Espanya i els espanyols. No hi havia una comunitat nacional, ètnica que donés lloc a aquest nom. L'única col·lectivitat devia ser la dels conills que poblaven la península i que es creu que van donar lloc a Hispalis. Espanya o Hispània és una descripció geogràfica, com en el cas de les ciutats. I el topònim que se'n derivi no hauria de fer referència a una categoria nacional sinó merament de ciutadania, dels que hi habiten, com en el cas de les ciutats.

En el cas d'Ibèria, sí que prové d'una comunitat, els ibers, però malgrat que sovint s'ha volgut anomenar Ibèria a la península, en termes històrics ve a ser una aberració perquè Ibèria vindria a ser una versió més extensa però basada en el que avui coneixem com els països de parla catalana, més la conca de l'Ebre, més avall cap a Múrcia i part d'Andalusia i més amunt cap a la Provença. Però lluny de poder-se confondre amb el conjunt peninsular.

Com explica Vicenç Villatoro, Tomás Vejo explica com en el segle XIX es construeix el relat històric sobre una nació espanyola, agafant fets reals i mites per inventar la nació espanyola, i com aquest no és un fenomen específic d’Espanya, sinó que es produeix a tot Europa si fa no fa a la mateixa època. “Todas las naciones son imaginadas. Detrás de una nación solo hay la fe en un relato”.



L'origen dels noms dels països ens ajuden a comprendre si, temps enllà, va ser el que ara en diríem una nació que va crear l'estat o un estat que va crear una nació. Avui dia, els poders espanyols i també bona part de la seva intel·lectualitat, encara s'entesten a construir una nació espanyola, cosa per a la qual es fa necessari esborrar els sentiments d'identitat nacionals diferents que han sobreviscut dins els límits del que actualment és l'estat espanyol.

Segurament fracassaran. Si en tres o cinc segles no ho han aconseguit, molt més difícil els resultarà ara, probablement. O no, vés a saber. Però mira que seria fàcil acceptar la història com és i entendre que Hispània és un concepte geogràfic, dins el qual hi conviuen diverses nacions, diverses identitats, diverses llengües. I que més enllà de la forma d'organitzar-se políticament que a cada moment es convingui, l'important és que es pugui conviure amb harmonia, amb pau, amb capacitat de compartir.

I en aquest moment de la història, per descomptat, la millor manera de conviure i compartir, és des del respecte a la lliure capacitat de decidir cada poble com a societat adulta. I si democràticament i pacíficament, amb respecte i sentit de col·laboració, aquests pobles decideixen exercir el dret a governar el seu futur de manera autònoma, a partir de la creació d'estats diferenciats, res no trenca Hispània. I en un sentit històric i geogràfic, els espanyols -o potser millor dit, hispànics- podran ser tots aquells que visquin a Hispània. Si l'estat que queda després de la secessió de Catalunya se segueix anomenant Espanya o Estat espanyol o Regne d'Espanya, catalans i castellans, com a titulars dels territoris de Catalunya i Espanya respectivament, podrem seguir compartint el fet de ser hispànics, és a dir habitants d'una regió geogràfica anomenada Hispània.