28.8.15

[ARTICLE] Espanya supera Argentina en demandes internacionals i més fallides del món

Argentina no és el país amb més fallides; és Espanya! Sovint es creu que Argentina o potser Grècia són els països que més defaults o fallides han tingut al llarg de la història, però no és així sinó que l'Estat que n'ha patit més és Espanya: des del segle XVI, ha tingut 14 crisis de deute extern, seguida de les 8 d'Argentina i les 6 de Grècia. I així ho recorda la cadena britànica BBC en un reportatge. Si es considera fallida com una crisi de deute extern produït per inestabilitat política, guerres i revolucions, o bé per onades de crèdit barat per un augment especulatiu dels préstecs, el pitjor deutor de la història ha estat Espanya, amb 14 crisis relacionades amb compromisos financers, segons l'emissora.

Hi ha qui, mig de broma mig de debò, diu que Argentina té una crisi cada deu anys, i que ara tocaria però sorprenentment no està succeint, cosa que suposa un gran triomf moral de la presidenta Kirshner.

Pel que fa a l'estat espanyol, pocs poden dubtar que durant la present crisi ha estat intervingut, si bé s'ha fet sense reconèixer-ho en aquests termes per a evitar efectes pitjors. Algunes dades macroeconòmiques indiquen un camí de lenta recuperació, tot i que es basen en unes circumstàncies que no duraran per sempre. Si els preus dels combustibles remunten i, sobretot, si el preu del diner torna a un nivell més normal, difícilment Espanya podrà fer front als seus deutes. I no podem oblidar que en en 18 mesos s'haurà esgotat el fons de reserva de la Seguretat Social, de manera que no es podran pagar les pensions, o bé s'hauran d'aportar diners dels Pressupostos públics, ja prou escanyats i més que ho estaran quan hagin canviat les condicions indicades. A tot plegat, si Catalunya marxa i Espanya segueix obsessionada amb inversions de nul·la eficiència econòmica com l'AVE, tots els presagis apunten negativament.

El problema és que Espanya és "too big to fail", per la qual cosa alguns analistes comencen a considerar que, atesos els riscos endèmics que ha presentat aquest estat al llarg de la seva història, podria ser positiu la reducció del seu volum. Alemanya no té encara una posició presa sobre la independència catalana, que podria ser favorable si fa cas a un dels economistes més prestigiosos: Werner Abelshauser ha afirmat que la creació d'un nou estat català podria tenir beneficis a llarg termini per Alemanya, per exemple si s'establís una unió monetària només entre els països que tenen una "cultura econòmica uniforme". Abelshauser explica en un article a un prestigiòs mitjà econòmic alemany que Catalunya forma part de la cultura econòmica del centre d'Europa, que es caracteritza per unes relacions laborals cooperatives, en lloc de "centrades en el conflicte, com especialment al sud d'Europa". Segons l'economista, Catalunya té similituds amb les economies dels països com Alemanya o França per "la manera de pensar i actuar, les regles del joc i els tipus d'organitzacions que constitueixen el sistema social de producció". Així, defensa que només els països amb aquesta cultura econòmica haurien de tenir la moneda única, i no tots, perquè en època de crisi s'ha demostrat que l'euro no funciona. Un altre del grup de prestigiosos professors alemanys que avalen la independència és Roland Vaubel.

Certament, no sols la solvència econòmica d'Espanya està en dubte i entra dins la gestió de risc d'Europa, sinó que en els darrers temps s'està posant en dubte la solvència democràtica de l'estat per la manera nefasta i incomprensible a ulls europeus i civilitzats de com està gestionant el greuge català, al costat d'altres evidències com la greu manca de separació entre els poders polítics i judicials. Els principals thinks tanks europeus observen amb una certa continuïtat el problema endèmic del mal govern a Espanya, i comparen indicadors com ara el nivell acadèmic i la capacitació dels equips de govern de l'estat espanyol i els de països emergents com alguns de Llatinoamèrica, i s'adonen que Espanya no disposa en la seva estructura de poder d'uns lideratges ni d'unes capacitats per a fer un salt respecte a un model oligàrquic i corrupte que té arrels seculars. No és difícil adonar-se que des que Castella va conquerir els regnes de Catalunya, Aragó, València i Mallorca ara fa tres segles les famílies que han tingut el poder han estat les mateixes i que l'han utilitzat no per a desenvolupar l'economia sinó exclusivament per a mantenir unes xarxes de poder mitjançant models econòmics poc productius, extractius.

La crisi de solvència econòmica i democràtica d'Espanya també ve acompanyada per la crisi de rigor legislatiu, que es va fer més palpable que mai amb el canvi legislatiu respecte a les renovables, amb impacte retroactiu. Segons alguns economistes, aquesta greu inseguretat normativa, que ha afectat enormement inversors locals i internacionals, és d'una gran gravetat, fins al punt que marca el camí entre la civilització i la no-civilització. De fet, Espanya acumula ja 20 demandes al Banc Mundial per la retallada a les renovables, ja s'ha posat per davant d'Argentina en plets amb inversors internacionals i només es veu superada per Veneçuela. La pràctica totalitat d'aquestes demandes està vinculada a les contínues retallades soferts pel sector de les energies renovables des de l'any 2010 i, en particular, al cop de destral de 2.000 milions d'euros inclòs en la reforma elèctrica de l'any 2013. Els demandants argumenten que les contínues retallades sobre el sector verd han trencat «l'expectativa legítima d'ingressos» que van signar abans de la crisi, quan la inversió renovable es premiava amb generoses primeres amb càrrec al rebut elèctric. Els inversors reclamen a l'Estat una compensació superior als mil milions d'euros per les successives retallades. A banda, Espanya acumula més reclamacions en altres cambres d'arbitratge internacional: només Tribunal Suprem està jutjant un total de 350 recursos plantejats per empreses, patronals sectorials, autonomies i ajuntaments contra la retallada renovable de l'última reforma elèctrica. 


Espanya ja està, doncs, per sobre d'Argentina, que al 2012 va tenir la reclamació de Repsol per l'expropiació d'YPF i el govern de Cristina Fernández de Kirchner va acceptar pagar una indemnització de 3.600 milions d'euros.

0 comentaris: