30.8.15

D'Argentina estant (1): visita al Casal Català de Rosario i altres

Després de passar uns dies a Rosario (Santa Fe, Argentina) per feina, deixo anotades algunes reflexions a mode de quadern de bitàcola!


Vaig anar a visitar el Casal Català de Rosario, un dels casals més antics del món, fundat el 1902 i actualment amb uns 400 socis. Justament quan hi vaig anar estaven fent un grup de conversa en català d'adults i també unes classes de català per a infants. Habitualment també s'hi fan altres activitats culturals com una coral de cant, orquestra juvenil, classes de puntaires al coixí, ensenyaments de danses tradicionals, tallers de pintura i plàstica i la celebració de festes tradicionals. Des de 1993 es realitza cada dos anys el concurs Pau Casals per a joves intèrprets musicals. Vaig tenir el goig de poder xerrar i sopar amb les persones del grup de conversa, molt amables, i totes elles amb un nivell altíssim de català malgrat que alguns ja eren néts d'emigrants catalans.





També vaig anar a visita el Club Español de Rosario ja que es tracta d'un magnífic edifici del Modernisme català. L'entitat va néixer al 1882 i l'edifici es construeix del 1912 al 1916. Actualment l'entitat acull diferents col·lectius de regions espanyoles. No és el cas de catalans i bascos, que disposen de les pròpies organitzacions.


El lucernario, exquisita creación de ingeniería  de Pedro Introini,  es una gigantesca claraboya,  de hierro y vitroux, que a  25 m. de altura,  cubre una  superficie de 317 m2. Esta magnifica pieza, de gran virtuosismo artesanal, por su tamaño,  diseño estructural y  artística belleza de luces y colores,  es verdadera obra maestra de Buxadera, Fornells y Cia., al igual que los extraordinarios ventanales del Salón Real, en el primer piso. Formidables trabajos artesanales, tanto en el tratamiento del hierro y el uso de azulejos y mosaicos, como en los vitrales, donde se emplea una ornamentación tanto con motivos zoo y antropomorfos como heráldicos, lo convierten en un ejemplo arquitectónico muy singular pleno de alegorías vernáculas españolas. Quan apareix la paraula "vernáculas" deu ser que ja es refereixen a la simbologia catalana...

Per cert que vaig cometre l'error de dinar al Club, sense que els contactes locals em poguessin alertar del que vaig poder comprovar personalment. Fou l'únic dia de l'estada a Rosario que vaig menjar realment malament.


Una de les visites que tenia ganes de fer va ser al Monument a Pau Casals de Rosario, un projecte que va ser impulsat precisament des del Centre Català de Rosario. L’Institut de Promoció Exterior de la Cultura Catalana va obrir un concurs de projectes, el qual va guanyar la sabadellenca Rosa Folch i Roca, que va concebre la seva obra com una piràmide "perquè la personalitat de Pau Casals és estable, permanent i eterna com les piràmides". L'artista va triar el ferro perquè, igual que aquell català universal, és un material senzill, però fort. L'extrem superior del monument s'eleva cap al cel donant a l'obra un sentit de transcendència. A més dels diners de la subscripció popular, calia que la Municipalitat de Rosario oferís un espai per a la seva ubicació, i el lloc fou excel·lent, el Parque de la Independencia, a més de fer-se càrrec de l’obra civil. El Monument té una alçada de 13 metres, una amplada de 12 metres, un pis de vianants de 3,50 metres i un pes aproximat de 15.600 quilograms. El dia 31 de Maig de 1992, l’Intendent (alcalde) de Rosario, Héctor Cavallero, va tallar les cintes. Ha sigut un dels candidats a Tresor del Patrimoni Cultural de la Catalunya Exterior.
Lamentablement, al 1999, per qüestions de reorganització del parc, el monument va ser traslladat a la Rambla de Catalunya, envoltat d’arbres i davant del riu Paranà. Cal dir que el nom de Rambla de Catalunya apareix escrit així mateix, amb grafia catalana, un lloc a priori indicat però molt apartat del centre, cosa que ha comportat que es faci difícil accedir-hi i el pitjor: està ple de pintades i han arrencat el rètol que l'identificava. De fet, vaig preguntar persones que hi vivien a prop i ningú em va saber dir on era el monument a Pau Casals o, ja allà, a qui estava dedicat. Una venedora del costat mateix [foto] em va assegurar que era un monument als pescadors i que, per això, la forma triangular representava una vela. Snif.

Vaig fer el turista guiri anant a prendre alguna cosa al bar del pare del Lionel Messi. No em puc estar de dir que els faltava una mica de professionalitat, i que crec que deuen viure molt del prestigi del nom del fill. Faig notar la casualitat que tota la propaganda interna fos d'una marca de refresc que feia a les taules, cadires, tendals... aparegués l'expressió Pep Sí.
Abans de treure el mode de broma, aprofitaré per fer un comentari jocós sobre el vocabulari propi d'Argentina, ja que en el cas d'un comerç [foto] per un moment em vaig pensar que havien ingressat l'encarregat per alguna malaltia encomanadissa, fins que vaig adonar-me que es referien a l'entrada a l'establiment. [MODE BROMA OFF].




Edifici 'No hi ha somnis impossibles', de Buenos Aires. L’avinguda Rivadavia de Buenos Aires té una exclusivitat difícilment disputable: separats per menys de 20 metres, en els números 2009 i al 2031 se situen els dos edificis que, entre 1903 y 1907, va construir l’enginyer argentí Eduardo Rodríguez Ortega (1871-1938), concebuts en l’estil Art Nouveau o Modernisme com ho coneixem a Catalunya. Els edificis presenten una innegable influencia de l’arquitecte català Antoni Gaudí, en un grau que no s’observa a cap altra edificació a Buenos Aires. "La agregué yo mismo, al final, como un homenaje a Gaudí", explica l’arquitecte Fernando Lorenzi quan se’l va preguntar sobre l’inscripció que en grans lletres es pot veure a la part superior de l’edifici de Rivadavia 2009: “No hi ha somnis impossibles”. Les obres de remodelació es van iniciar cap a finals de 1999 i van durar dos anys. [més]

0 comentaris: