7.9.15
Sobre els manters, no crec en el bonisme
Davant els conflictes recents a Barcelona amb els "manters" i l'augment generalitzat d'aquesta pràctica de comercialització, ens sumem al posicionament de la Confederació de Comerç de Catalunya, que afirma que el top manta és inacceptable.
Es tracta d'una activitat il·legal, que semblava que s'estava controlant, però que aquest any s’ha tornat a revifar. En el cas de Barcelona, tot sembla indicar que s'ha produït un efecte crida amb motiu del relaxament policial en la matèria fruit de la manca de definició política.
La sensibilitat social ens fa sentit un sentit de solidaritat envers les persones que miren de guanyar-se la vida com poden, però quan aquesta pràctica es generalitza i perjudica els comerços estan provocant un mal major, ja que perjudiquen els que paguen els impostos necessaris per a mantenir l'estat del benestar i les polítiques socials. Les vies de solidaritat han de ser unes altres, i no la permissivitat en aquesta pràctica il·legal i que dóna una imatge lamentable de les ciutats.
La seva presidenta, M. Rosa Eritja, diu en un article -i ho subscric- que No podem caure en el bonisme, i de cap manera es pot justificar per raons de caràcter social, que, en tot cas, han d’atendre els responsables de les administracions implicades, fent la seva feina d’atenció a aquelles persones que, lamentablement, es veuen abocades a exercir el “top manta”. La solució és difícil, ho sabem, però deixar d’actuar perjudica els ciutadans, el comerç, el turisme i els mateixos “manters”.
Sens dubte, cal que totes les parts puguin asseure's, dialogar i trobar solucions que afavoreixin la cohesió social, però no és el bonisme i la deixadesa el que ho arreglarà.
Sense cap mena de dubte, si hi volem trobar la solució, ho hem de fer treballant plegats, ja que no és només una qüestió que afecta el govern municipal de la localitat que el pateix, sinó que també implica la coordinació de l’administració, dels cossos policials, dels departaments d’afers socials, del comerç i també dels “manters”.
El dia del caos a la plaça Catalunya de Barcelona, aquesta setmana, per un enfrontament entre Guàrdia Urbana i manters, vaig fer una piulada on deia "S'agreuja conflicte manters-urbana. Em sobrevenen pensaments políticament incorrectes. La demag populista altera consciències". En sentir la notícia, en contra del que racionalment penso, em va sobrevenir el sentiment d'alegrar-me que passés. M'ofén molt la demagògia populista, i sobre aquest tema n'hi ha hagut. Sens dubte, no és bo que passin coses d'aquestes, però vaig sentir en la meva capa emotiva com aquesta deriva populista altera, i de fet és el que pretenen els populismes més autèntics, crear una divisòria social, trencar els espais d'aproximació de les parts. En alguns països ho coneixen bé, no és broma. Ara se'ns ha dit que tirar pedres a la Guàrdia Urbana és un límit que no es pot traspassar. Perjudicar els comerciants que es guanyen la vida complint les seves obligacions i pagant els seus impostos es veu que és un límit que sí que es pot traspassar.
Cada vegada sóc més crític amb aquests conflictes, perquè sobta i fa pensar molt que en certs casos es toleri l'incompliment legal. I en canvi, si calgués fer un sol incompliment que permetés solucionar en gran mesura aquests reptes socials ja no seria acceptable. Molt sospitós, com si interessés mantenir una certa conflictivitat social i no abordar realment el tema de la justícia social. Crec en els drets socials i en una societat inclusiva i ara se'ns obre una finestra per fer-ho possible. Tinc la sensació que hi ha qui prefereix una societat en conflicte i amb una classe mitja desapareixent.
Es tracta d'una activitat il·legal, que semblava que s'estava controlant, però que aquest any s’ha tornat a revifar. En el cas de Barcelona, tot sembla indicar que s'ha produït un efecte crida amb motiu del relaxament policial en la matèria fruit de la manca de definició política.
La sensibilitat social ens fa sentit un sentit de solidaritat envers les persones que miren de guanyar-se la vida com poden, però quan aquesta pràctica es generalitza i perjudica els comerços estan provocant un mal major, ja que perjudiquen els que paguen els impostos necessaris per a mantenir l'estat del benestar i les polítiques socials. Les vies de solidaritat han de ser unes altres, i no la permissivitat en aquesta pràctica il·legal i que dóna una imatge lamentable de les ciutats.
La seva presidenta, M. Rosa Eritja, diu en un article -i ho subscric- que No podem caure en el bonisme, i de cap manera es pot justificar per raons de caràcter social, que, en tot cas, han d’atendre els responsables de les administracions implicades, fent la seva feina d’atenció a aquelles persones que, lamentablement, es veuen abocades a exercir el “top manta”. La solució és difícil, ho sabem, però deixar d’actuar perjudica els ciutadans, el comerç, el turisme i els mateixos “manters”.
Sens dubte, cal que totes les parts puguin asseure's, dialogar i trobar solucions que afavoreixin la cohesió social, però no és el bonisme i la deixadesa el que ho arreglarà.
Sense cap mena de dubte, si hi volem trobar la solució, ho hem de fer treballant plegats, ja que no és només una qüestió que afecta el govern municipal de la localitat que el pateix, sinó que també implica la coordinació de l’administració, dels cossos policials, dels departaments d’afers socials, del comerç i també dels “manters”.
El dia del caos a la plaça Catalunya de Barcelona, aquesta setmana, per un enfrontament entre Guàrdia Urbana i manters, vaig fer una piulada on deia "S'agreuja conflicte manters-urbana. Em sobrevenen pensaments políticament incorrectes. La demag populista altera consciències". En sentir la notícia, en contra del que racionalment penso, em va sobrevenir el sentiment d'alegrar-me que passés. M'ofén molt la demagògia populista, i sobre aquest tema n'hi ha hagut. Sens dubte, no és bo que passin coses d'aquestes, però vaig sentir en la meva capa emotiva com aquesta deriva populista altera, i de fet és el que pretenen els populismes més autèntics, crear una divisòria social, trencar els espais d'aproximació de les parts. En alguns països ho coneixen bé, no és broma. Ara se'ns ha dit que tirar pedres a la Guàrdia Urbana és un límit que no es pot traspassar. Perjudicar els comerciants que es guanyen la vida complint les seves obligacions i pagant els seus impostos es veu que és un límit que sí que es pot traspassar.
Cada vegada sóc més crític amb aquests conflictes, perquè sobta i fa pensar molt que en certs casos es toleri l'incompliment legal. I en canvi, si calgués fer un sol incompliment que permetés solucionar en gran mesura aquests reptes socials ja no seria acceptable. Molt sospitós, com si interessés mantenir una certa conflictivitat social i no abordar realment el tema de la justícia social. Crec en els drets socials i en una societat inclusiva i ara se'ns obre una finestra per fer-ho possible. Tinc la sensació que hi ha qui prefereix una societat en conflicte i amb una classe mitja desapareixent.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentaris:
Un comentari raonat, atrevit i encertat.Es contraproduent confondre la justicia social amb la condescendència sistemàtica.
Publica un comentari a l'entrada