Ahir vaig sentir @AdaColau entrevistada a @SextaNocheTV i no em va agradar gens

Ahir vaig poder sentir l'Ada Colau, entrevistada a La Sexta. I he de dir que em va desagradar. I afegiré que per desgràcia. Crec que la situació on hem arribat, amb un descrèdit molt important de la classe política, requereix urgentment un procés de regeneració que passa sobretot per noves formes. També per noves cares, però no és tan rellevant com les noves formes. No es pot solucionar tot a base de noves cares merament, perquè acabarà donant lloc a una sensació fictícia de renovació que no haurà estat més que cosmètica.

A Ada Colau cal recòneixer-li el lideratge en tota la qüestió de les hipoteques, la seva sensibilitat social, i la seva capacitat expressiva. Però la qüestió que volia plantejar és sobre si representa una avançada de la nova manera de fer política.

Crec que la nova política ha d'incorporar de manera fonamental dos elements clau, lligats amb els valors i els arguments. L'altra cosa rellevant són les formes, com la transparència, però començo per aquests dos elements:

a) La profunditat i consistència de l'argumentació. Aquí es pot posar com a exemple Teresa Forcades. Escolto l'Ada Colau i em recorda un míting. Cregui o no en el que diu, em genera distància emocional per la manera de dir les coses, per basar-se més en un atac que en un esforç argumental.

b) La serenor, la vinculació amb uns valors no solament polítics sinó humanístics, profunds, vitals, transcendents, espirituals si cal, amb el respecte a qualsevol diversitat. L'artilleria del discurs d'Ada Colau és el típic d'una esquerra tradicional, que parlava més des de l'odi als rics que des de la idea de construir un espai comú, i per a la qual els valors espirituals i comunitaris eren opi del poble i distracció. En el seu materialisme hi veig una pobresa que crec que va enrere en el paradigma polític en lloc de ser una avançada d'allò nou.

Té necessitat de trobar la seva escletxa en l'enfrontament. Té necessitat de remarcar que "els altres" estan a les antípodes, que no els uneix res. Li fa vergonya reconèixer qualsevol coincidència amb "els altres". Quan la burxaven pel suport al dret a decidir i la coincidència amb el president Mas, va haver de dir que Mas era un nouvingut en aquest dret i que s'hi havia trobat per obligació. Per mi, això és un exemple de manual de la política antiga, la que caldria anar foragitant.

Per què no mostrar les diferències i no tenir por a mostrar les coincidències? Per què no ser pedagògics i profunds a l'hora de transmetre que hi ha uns valors d'aprofundiment democràtic que s'estan estenent, cosa que és bona, i que cadascú hi pot arribar des de procedències diverses, i convidar tothom a trobar la manera d'anar desenvolupant les pròpies virtuts per tal d'anar aproximant-se a unes actituds de major respecte a la diversitat i a la llibertat? En lloc d'això, el discurs era el frontisme, la simplificació, el maniqueisme... Pobre, molt pobre, dissimulat per una bona verborrea i la defensa d'uns principis basats en drets humans. Res de nou més que cares noves i haver nascut al marge dels partits tradicionals.

I respecte a la intenció de fomentar la implicació de la ciutadania, donat que ja hi ha moltes accions en aquest sentit, seria bo explicar de què parlen exactament. Si no ho fan, pot semblar que es tracta de la crítica per la crítica de la política antiga, la de sempre. És igual que els altres ja ho facin, nosaltres ho farem millor! Però encara pot ser pitjor, si es tracta de pensar que els altres no en saben i nosaltres sí (superioritat tècnica, que no correspondria) o de creure que als altres no els funciona perquè de fet no hi creuen prou i nosaltres sí (superioritat moral). I encara pot ser molt pitjor: deixar-se endur per un mirament, pel fet que les bases del moviment tenen una il·lusió per participar i projectar aquesta sensació a tota la ciutadania (il·lusionisme), amb el risc que pretenguin atorgar legitimitat de participació ciutadana a la implicació de les bases pròpies (favoritisme). Que típic de la vella política, tot plegat!

La resposta a què farien si governessin em va semblar pobríssima. Infantil. Gairebé lamentable. Ja ho decidirà la gent. No, miri. A mi consulti'm els grans projectes, per a fer intervenir la ciutadania. Obri espais de trobada i transparència, d'acord. Però dibuixi'm quin és el projecte de ciutat, com pretenen desenvolupar una ciutat sostenible, dinàmica, que garanteixi els drets bàsics. Si encara no ho han contrastat amb la seva colla amb el conjunt de la ciutadania o amb qui vulguin, i volen presentar-se a unes eleccions dient que ja ho decidiran després a partir de fer participar la ciutadania em sembla irresponsable i altament perillós. Ens podem fotre una nata que desapareguem de la civilització!

Aquí tenim una determinada cultura, maneres de fer, tradicions, estructures, institucions... Potser pretenen un gran canvi cultural, gairebé de model de civilització. D'acord. Però saben que això no es fa en les 24 hores subsegüents a la seva elecció com a govern. La ciutat ha de continuar funcionant i les estructures necessiten instruccions i criteris. Potser els fa por reconèixer que en els 100 primers dies poques coses podran canviar, i en els 1000 primers potser... Doncs la nova política comença per tocar de peus a terra i acceptar la realitat i explicar què volen fer i què podran fer realment. Les promeses vagues, il·luses, irrealitzables, formen part d'un model antic de fer política, de fet propi de qui sap que no podrà governar i es limita a enunciar tòpics carregats de perfecció allunyats de la realitat de qui ha de governar.

La transparència comença per explicar què es farà. Sigui transparent i expliqui què farà els primers 100 dies. Ara ja no parlo sols del nou paradigma de fer política; parlo de rigor, seriositat i conseqüència. Amb tot respecte per les idees que defensa i comprenent els límits del mitjà, em va semblar escandalós l'estil de resposta de qui pretén no solament fer prevaldre una ideologia sinó que pretén mostrar una nova manera de fer política.

He dit que certament la nova política també ha d'incorporar noves formes, entre les quals la transparència. I encara afegiria, per donar-hi un marc més ampli, una gestió ètica, tant dels partits com de les institucions on es governi. L'ètica, l'honestedat, la transparència, són elements claus, que s'han de concretar en una gestió concreta, que abordi sense vacil·lacions els interessos de cadascú i la profunditat dels valors. No és matèria fàcil, i ho diu qui es dedica precisament a aquesta matèria en qualsevol tipus d'organitzacions, privades, públiques o socials.

Més enllà de les declaracions, les intencions, les paraules, que fan servir tots els partits, caldria explicar què es farà. Si sols ens quedem en les declaracions estem en el terreny de tots els partits. Amb l'única diferència que uns són nous i altres porten temps, que uns tenen il·lusió per fer les coses bé i altres porten el pes dels errors comesos, que uns han governat i han tocat poder i diners i altres encara no han trepitjat la realitat. Però sols hem de veure com partits nous que ni han governat, i que han nascut amb el discurs de la regeneració, ja mostren casos de corrupció i de males pràctiques de governança interna, per entendre que les voluntats i els discursos sense una concreció poden no ser més que una vana il·lusió o una protecció cosmètica.

Són unes breus reflexions, escrites a raig, fruit de les sensacions que em va produir sentir ahir l'Ada Colau. No voldria que ningú s'ho prengués com un atac a la persona ni a les idees. Intenta ser un recull de percepcions per a expressar el lament que els qui van apareixen atorgant-se virtuts de renovació solen reproduir els pitjors vicis de la política clàssica (UPyD, C's) o bé quedar-se ancorats en models antics. I amb una gran preocupació en el sentit que, si els que s'atorguen el discurs renovador no ho fan bé, la capacitat global de progressar disminueix perquè aquests tampoc aconseguiran ni la confiança de la ciutadania ni ser exemplars per al conjunt de la classe política, alhora que acabaran incrementant la sensació altament perjudicial que tots els que estan en política són iguals.