[REFLEXIÓ] Alguns elements a valorar positivament de la campanya 27-S

Em sento satisfet d'haver arribat fins aquí, el 27-S, però més que punt d'arribada és el punt de sortida, on comença tot. En tot cas, reiniciar el país és una possibilitat que dependrà dels resultats. El que ara vull valorar és l'èxit d'haver arribat fins a aquest equador de la campanya electoral amb les perspectives altes per al SÍ, cosa que no era gens fàcil, atès el context en què s'ha de fer aquest succedani de referèndum per la via d'unes eleccions plebiscitàries.

1. Tothom ha acceptat, per activa o per passiva, que aquestes eleccions tenen caràcter plebiscitari, que es vota pel SÍ o pel NO a la independència de Catalunya. El mateix govern espanyol, i els partits unionistes així ho demostren en atorgar gran excepcionalitat a la campanya i centrar els seus esforços en activar el factor de la por contra la independència. I com va dir Romeva, “Alguna cosa està canviant perquè la gent ja no vota el seu partit si no que vota per les esperances de tothom”.
2. El "cas dels catalans", seguint la terminologia de començaments del segle XVIII, s'ha internacionalitzat. Mai en els darrers tres segles havia existit la carpeta de Catalunya a les cancelleries europees i del món. I a mesura que l'han anat emplenant de continguts han anat apreciant, per sorpresa seva, la base profundament democràtica i civilitzada de les demandes i les formes, al costat de la passivitat i el no per resposta de la part espanyola.
3. La candidatura unitària de Junts pel Sí ha aconseguit generar un gran entusiasme ja que ha donat resposta a una demanda d'una gran part de la població, que en aquesta ocasió no volia entrar en el joc dels partits sinó expressar d'una manera neutra i inequívoca el vot per la llibertat de Catalunya.
4. L'unionisme no ha demostrat capacitat de donar resposta vàlida a les aspiracions i inquietuds dels catalans, ja que el seu missatge central és el NO a tot, fins i tot al diàleg. Quan formalment aposten pel diàleg sols accepten aquell diàleg que sigui per romandre dins l'Estat espanyol i mai un procés de diàleg obert, sense condicions, on els catalans puguin triar plenament el seu futur.
5. Ha anat minvant la credibilitat d'aquell unionisme que ha intentat diferenciar-se en les formes i parlar del reconeixement de Catalunya com a nació i d'acceptar el dret a decidir. No deixa de semblar el PSOE de la transició i ràpidament s'està desinflant com mostra la tendència en les enquestes. Parlar de noves formes de fer política i alhora prometre uns canvis que són absolutament impossibles ha posat damunt la taula la feblesa de CSQP.
6. Els nous partits que han basat el seu discurs en la regeneració democràtica han hagut de fer front als seus casos de males pràctiques i corrupció internes, com també a la dificultat d'haver-se de mullar i justificar pactes derivats de les eleccions municipals, com ara Ciudadanos donant suport al PSOE més corrupte, a Andalusia, o al PP. Allò que fa més difícil la corrupció no és un canvi de sigles sinó un canvi en el model institucional, cosa que Espanya no està en condicions d'abordar mentre que aquest és precisament el repte de Catalunya, prenent com a model països com Dinamarca o Àustria. Com diu Miquel Puig: els polítics són iguals arreu, i que, sotmesos a les mateixes regles del joc, acaben comportant-se de la mateixa manera. Els millors països no són els que tenen els millors polítics, sinó els que s’han dotat d’institucions que limiten la possibilitat de l’abús de poder. La independència no garanteix res, però és l’única possibilitat que tenim de dotar-nos de millors institucions.
7. La campanya de la por s'ha portat al límit, amb iniciatives que deixaran marca indeleble, com la confusió entre poders, la utilització del Tribunal Constitucionals, i de jutges i fiscals, la pamfletització de premsa tinguda per rigorosa, la pressió i utilització d'organitzacions de la societat civil i empresarials, com ara la banca, les clavegueres de l'estat i la utilització de fons reservats per a la lluita contra el sobiranisme, la persistència en l'ofec financer de Catalunya i en trepitjar-nos la dignitat... Passi el que passi després del 27-S ja res no serà igual. 
8. Estem a l'espera de la bomba de la campanya unionista, el famós dossier Mas que corre fa dies pels despatxos ministerials. És tan esperat que ja fa riure i sabem que no esquerdarà res, i que encara unirà més el bloc sobiranista, convençuts que tornarà a basar-se en una difamació sense proves feta a unes dies de la votació per tal que no hi hagi gaire temps a investigar res però ja marqui els debats dels darrers dies de campanya. El joc brut de l'Estat espanyol no té límits, i sabem com va afectar als resultats de Mas al 2012 i de Trias al 2015, i després encara tenen la santa barra de referir-se a la davallada de CiU al 2012 com si ells no hi tinguessin res a veure, en el que fou un frau a la democràcia.
9. Es pensaven que l'afer Pujol ensorraria el procés. Des de la transició que tenen els principals líders agafats pels dallonses. Espanya és un estat, amb la força que tenen els estats, amb les clavegueres dels estats, i aquest en concret amb una continuïtat deguda a un règim dictatorial que no va acabar-se sinó que es va transformar. El cas Pujol, que sabien des de sempre, era el seu atot per si algun dia passava això. I ara resulta que el nou estat també és un pas necessari per fugir d'aquesta Catalunya autonòmica que s'ha assemblat massa al model espanyol. Les accions polititzades i mediàtiques de la Guàrdia Civil tampoc han tingut efectes rellevants. Els cal fer més por.
10. La por i la infàmia fa riure entre la gent informada, però no és negligible l'efecte que pot tenir entre certs col·lectius, com ara la gent jubilada. La infàmia va tenir efecte al 2012 i 2015, i l'efecte dels temor va ser determinant en el tram final de la campanya escocesa. Seríem ingenus de creure que aquí no afectarà, i ho saben bé i ho fan servir. La diferència amb Gran Bretanya és que allà la part unionista oferia un projecte respectuós mentre que l'Estat espanyol és un llop que no pot ni vol dissimular les orelles. 
11. Els debats han estat prou bé i han mostrat els candidats, les opcions, els estils... però els formats no han permès entrar en el fons dels temes, per cadascun dels quals s'hi passa gairebé de puntetes i amb un to de campanya, pot tècnic, que no facilita que els indecisos puguin prendre una decisió informada. Per exemple, en el debat a 8tv el candidat Albiol va deixar anar mentides de l'alçada d'un campanar com que el dèficit català en la Seguretat Social feia que fossin els treballador de la resta d'Espanya els que es fessin càrrec del cost de les pensions catalanes! Les dades objectives mostren el contrari, ja que els diners de la SS són els que han aportat els catalans, ja que han tingut superàvit durant anys, mentre que els espanyols han estat deficitaris excepte un any. En debats més tècnics es podria entrar en el detall de temes absolutament cabdals per al procés de secessió.
12. El procés català ha estat impecable des del punt de vista democràtic, fent possible que avancéssim malgrat tota la força de l'Estat i l'unionisme per a fer-nos entrebancar. I a més, ha estat previsible, cosa que en el món occidental es valora molt. Per contra, l'opció unionista ha estat immòbil des del punt de vista de la capacitat propositiva, mentre que ha anat a remolc de les accions sobiranistes pel que fa a donar respostes negatives. Aquesta negativitat ha estat percebuda per la ciutadania i també per les cancelleries del món.
13. Haver de fer un referèndum per mitjà de transformar unes eleccions en un mecanisme plebiscitari era l'última de les opcions, però l'única que se'ns ha permès. Al damunt d'aquest fet, gosen criticar que s'hi comptaran escons. La resposta sobiranista és nítida i impecable: canviem les eleccions per un referèndum quan vostès vulguin. A partir d'aquí, van començar la precampanya acusant el sobiranisme de tramposos per pretendre comptar en escons. És curiós que aquest argument, que a priori els podia donar tant recorregut, gairebé ja ha desaparegut dels debats. El motiu és que les enquestes comencen a mostrar que el SÍ està molt i molt a prop de la majoria en vots. I ara s'adonen que l'operació "volem comptar vots, no escons" pot estar a punt de convertir-se en un autogol antològic.
14. Els presumptament grans èxit de la diplomàcia espanyol són ben pobres, amb declaracions formals i descontextualitzades, que no han fet sinó mostrar la poca capacitat d'influència de l'executiu espanyol i la internacionalització i respecte democràtic que mereix el procés català. Després de les declaracions del portaveu comunitari, Margaritis Schinas (per cert, emparentat familiarment amb el PP), el vice-president de la Comissió Europea, Valdis Dombrovskis, ha dit que Brussel·les ‘no té la intenció d’influir’ en unes eleccions catalanes que ‘ara són realment decisió dels votants’, i ha afegit que: ‘La Comissió està preparada per a treballar amb les autoritats escollides democràticament.’ 
15. El Col·legi de Periodistes denuncia les mesures de la junta electoral espanyola al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Considera que la resolució de la Junta Electoral espanyola que obliga a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) a compensar els partits no independentistes el temps dedicat a la retransmissió de la Via Catalana és ‘una mostra més del despropòsit que significa no fer servir els criteris periodístics per informar durant les campanyes electorals’. En un comunicat, el Col·legi assenyala que ha denunciat aquesta pràctica davant el Tribunal de Drets Humans d’Estrasbrug en contra de la posició dels partits polítics amb representació a les cambres parlamentàries catalana i espanyola.
16. Nacionalismo étnico de Pablo Iglesias (Agustí Colomines, Economía Digital): Iglesias recurre al burdo populismo de antaño para atacar a los independentistas: "Desprecian a la gente de barrio [...] Esa gente de barrio que no vota debe sacar los dientes, esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños tiene que sacar los dientes, no podéis consentir que os hagan invisibles en Catalunya". ¿Quién es invisible en Cataluña? El discurso de Podemos es igualito al de Ciutadans, pero con el puño en alto. Ante tamaño disparate, el exdiputado de la CUP, David Fernández, se dirigió a Pablo Iglesias desde su cuenta de twitter, y le recriminó sus estúpidas palabras: "Ya vale, ¿no? ¿Alguna manía especial en intentar dividir a los catalanes por su origen? Vengo de Zamora. Soy independentista". Los independentistas tienen muchos orígenes en Cataluña. 
17. Els darrers mesos estem presenciant com en molts mitjans de comunicació espanyols, i també en alguns de catalans, s’hi desenvolupa una clara ofensiva que pretén qüestionar el rigor i la tasca professional dels historiadors catalans. [...] El problema de fons d’aquestes actituds agressives rau en l’existència d’un col·lectiu d’opinadors espanyols que està fortament obsessionat a defensar i justificar el discurs oficial sobre la identitat i la història dels espanyols. Aquests són, de fet, uns escriptors nacionalistes però que mai no es reconeixen com a tals. [Borja de Riquer a l'Ara: Els atacs als historiadors catalans] 
18. Diario.es (2012): El catalanismo que propugnaba la solución federal de España, con Pi i Margall al frente, se remonta a la muy olvidada I República (1873), hace ahora 140 años. El sueño federal de Pi i Margall, inspirado en Proudhon y su ideario cooperativo, marca el inicio de la continua influencia catalana en la articulación institucional de la España contemporánea. Una influencia modernizadora siempre mal asumida y ninguneada por unas élites madrileñas y provinciales acomplejadas ante lo catalán, esa alteridad y némesis de la España decimonónica, de trono, sables y altar.Asumiendo, a la larga, la dualidad incompatible entre el alma castellana y la catalana, Miguel de Unamuno reconocía en carta a Manuel Azaña (1918): “Justo es, pues, que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra”. Casi un siglo después, Unamuno es profético.
19. L'unionisme té un repertori ben pobre d'arguments. Tots ells basats en la por, cap en un possible projecte compartit, que hauria d'estar a les antípodes de l'actual per a poder seduir algun català de bon fe. Es basen en (a) intentar trencar la societat catalana, prou madura per a aquests jocs i preparada per a assumir una decisió democràtica; (b) dir que vagarem per l'espai sideral i que les empreses marxaran; (c) i les amenaces al voltant dels incompliments legals. 
20. Els arguments econòmics decauen quan l'empresarial es mostra majoritàriament a favor de la democràcia i el dret a decidir i quan molts d'ells aposten per fer un estat nou. Els que donen suport a l'unionisme solen ser empreses del BOE, d'economia extractiva, sectors controlats per l'Estat o que li deuen molts favors. O alguns empresaris que fan valer la seva ideologia personal més que els interessos reals de l'empresa, com pugui ser el cas de Freixenet o Almirall.
21. L'argument de la legalitat se'ls esquerda davant un tsunami de voluntat democràtica: quan és tot un poble el que va contra la legalitat és que és la legalitat la que va contra tot un poble. Europa i el món civilitzat entenen que en segle XXI un triomf electoral que respon a unes causes explícites, manifestades de manera continuada, escrupolosament democràtica, pacífica, cívica, suposen un mandat democràtic que no es pot desatendre.
22. L'arguments d'alguns de la possibilitat de la reforma constitucional decau per negació de la major: els grans partits espanyols i les seves institucions no tenen cap voluntat de trobar un encaix per a Catalunya que respecti la seva realitat nacional, cosa que fa absurd i una pèrdua de temps iniciar un procés del qual encara en sortiríem pitjor del que hem entrat. I diuen que no seria convenient obrir la caixa de Pandora perquè ja anticipen que seria impossible trobar un consens similar al del 1978. Efectivament, sortint de la dictadura i amb remor de sabres es va aprovar el que fos, que permetés iniciar un camí democràtic. Si ara tothom manifesta que seria impossible trobar uns punts d'acord mínims entre Catalunya i Espanya per a redactar una nova Constitució sembla que és evident que no existeixen el mínims per a una convivència de Catalunya i Espanya sota un mateix marc estatal, la qual cosa és el principal argument per governar-se per separat. 
23. Encara braden l'acusació de nacionalisme identitari sense mirar-se al mirall i sense entendre què ha passat a Catalunya. Algunes persones, especialment a Espanya, encara no comprenen perquè una gran part de la població catalana ha dit prou i vol fer un nou estat, entre els quals molts empresaris que veuen greument perjudicada la seva activitat econòmica [el model de l'AVE és un bon exemple]. Segueixen creient que projecte secessionista té una motivació identitària sense adonar-se que es tracta d'un moviment profundament cívic, democràtic i regenerador, i que precisament vol sortir del projecte identitari espanyol, d'on se'ns expulsa, i del model d'estat del mal govern i la ineficiència que representa l'Estat espanyol.