14.12.13

Moments de joia i dignitat pel progrés en el procés democràtic sobre el futur de Catalunya

  • La consulta es farà el 9 de novembre de 2014 i tindrà una pregunta amb dos apartats: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat” i, en cas de resposta afirmativa, “Vol que aquest Estat sigui independent?”
La pregunta

Sento una immensa joia per l'acord dels partits catalanistes i democràtics al voltant de la pregunta i la data de la consulta sobre el futur de Catalunya. La pregunta normal hauria estat senzillament si volen que Catalunya esdevingui un estat independent, però la complexitat del nostre país, Catalunya, amb molts punts de vista, i la simplicitat de l'estat espanyol, amb el monopoli d'un únic punt de vista, requeria alguna solució més subtil.

Fer tres preguntes, és a dir, tot igual, Catalunya independent, o Estat federal, tenia molts inconvenients. El fonamental és que d'això ja no se'n diu referèndum. I sobretot que en aquest sentit podia trencar el vot en tres blocs difícils d'interpretar perquè cap dels tres assolís el 50%. D'altra banda, una opció primària, el federalisme, implica votar sobre una voluntat que no hauria de ser dels catalans sinó dels espanyols, cosa que convertiria el resultat en una quimera.

La solució d'una pregunta primària sobre si Catalunya ha de ser un estat és molt encertada perquè està pensada per aglutinar majories, tant els clarament independentistes com els (con)federalistes. I afecta la constitució de Catalunya, no d'Espanya, que en tot cas els hi porta una conseqüència indirecta.

La pregunta en túnel, que sols afecta als que han votat que sí a la primera, permet aclarir en quin sentit manifesten el sí a l'estat català. I aquí és on pot haver-hi els dubtes. La independència és una solució clara, però la no independècia es pot interpretar de moltes maneres, que caldrà anar aclarint durant aquests mesos.

Si bé el Sí+No és la solució més incerta, també és la que permet que tots els partits democràtics s'hi puguin trobar còmodes. De fet, se suposa que hauria de ser el somni dels partits que han defensat durant dècades el (con)federalisme. En el cas del PSC, per exemple, haurien d'estar exultants d'alegria ja que finalment es podria aconseguir allò pel que se suposa que han estat lluitant tant temps doctrinalment i que ni els seus amis del PSOE els han donat mai. Ara la democràcia directa els ho podria facilitar.

Però certament el Sí+No és una opció difícil de visualitzar en les seves conseqüències. Una Catalunya-Estat no independent se suposa que vol dir mantenint la relació amb Espanya, ja sigui com a estat federat, confederat, associat... No sé si es podria interpretar com a Catalunya-Estat no independent sinó dependent de la UE... Avui la independència estricta no existeix. Però suposo que tothom entén que aquesta no independència fa referència a mantenir la relació de dependència d'Espanya.

En aquest sentit, opino que el PSC té un gran repte per davant. També UDC i ICV, però d'una manera més determinant en el cas socialista per la seva relació amb el PSOE. Crec que en aquests mesos, si no volen viure tot aquest procés des de la marginalitat i l'autisme polític, hauran d'explicar què voldria dir la "seva opció", la del mig. Tenint en compte que Espanya no accepta, no vol, no busca, cap solució federal, què podria implicar per Catalunya. I en funció de les respostes d'Espanya, quines serien les derivades de Catalunya.

Entre les maneres d'interpretar el Sí+No hi hauria no sols les que hem dit sinó que pot haver-n'hi altres que de facto suposin el mateix que la independència com ara:

a) Declarar l'estat català amb un monarca compartit amb Espanya. Aquesta solució, que podria haver estat acceptada anys enrere, ara per ara té el problema de la manca de legitimitat de la monarquia espanyola i, encara més greu, dels posicionaments d'aquesta institució contra aquest procés democràtic, així com l'animadversió contra Catalunya.

b) Declarar l'estat català i procedir a cercar una entesa amb l'Estat espanyol per a mantenir un marc de relació (no ho neguem: subordinació) diferent a l'actual, on es reconegui Catalunya no solament com a nació sinó com a estat integrat. En cas que Espanya no accepti aquesta negociació, Catalunya mantindrà els passos per a la configuració d'Estat i acabarà accedint a la independència provisional amb la proposta sempre oberta a Espanya per a l'entesa.

Sigui quina sigui la manera de realitzar-se l'opció del mig, el cert és que aquests partits, i el PSC sobretot, hauran de saber explicar-ho, ja que altrament el Sí+No serà una opció teòrica però en absolut creïble. Des del meu punt de vista ja em semblarà bé en la mesura que afavorirà que indirectament la consulta funcioni com si tingués una sola pregunta, però democràticament i de cara a la transparència seria necessari que totes les opcions vagin acompanyades d'una explicació del seu significat i conseqüències.

 
Diàleg

El diàleg es produeix entre iguals, entre persones, entre institucions, entre països, que poden parlar de tu a tu, amb respecte de l'un per l'altre i amb reconeixement mutu de la capacitat de l'altre per prendre decisions. L'intercanvi de punts de vista que fa presoner amb el seu pres no es pot anomenar ben bé diàleg...

El diàleg que Catalunya ha reclamat de l'estat espanyol en aquest darrer any és al voltant de com preguntar als catalans sobre el seu futur. Aquest és el compromís que va resultar clarament guanyador a les darreres eleccions i el que el clam popular, de manera immensament majoritària reclama. Un 80% de la ciutadania creu que cal votar el futur de Catalunya a les urnes.

La resposta del govern espanyol és la d'un diàleg fals, de paraules, però que ja d'entrada diu que no vol ni parlar dels temes que Catalunya li planteja. Sobre què cal parlar, doncs? A més, aquest govern espanyol que afirma que cal diàleg i sentit comú és el mateix que està tensant la corda fins a límits insuportables en matèries econòmiques, lingüístiques, infraestructurals, socials... en un atac a Catalunya mai vist en el període democràtic.

Alguns partits polítics -els unionistes- estan en contra del referèndum o de qualsevol sistema per a preguntar als catalans sobre el seu futur. Usen arguments formals, com les lleis actuals, com si no es poguessin reformar o com si la democràcia en el seu sentit més ple no estigués per damunt de les lleis d'un moment. Provoquen que la legitimitat es desvinculi de la legalitat, en un encaparrament que porta inevitablement a un punt de ruptura de la legalitat per l'onada de la democràcia.

Malgrat els discursos unionistes, que intenten basar-se en elements de la formalitat legal, la realitat és que no estan disposats de cap de les maneres a acceptar un procés democràtic pel qual Catalunya pugui decidir el seu futur, ni ara ni mai. Catalunya és considerada merament una propietat de l'estat sense cap dret subjectiu.

En aquest sentit, fan gràcia els que poden les reticències en el fet que des de Catalunya s'ha fet pública la pregunta i la data per a la consulta democràtica sense haver esperat al pacte amb Madrid. De debò, creuen que en algun moment al llarg dels propers segles Madrid acceptaria alguna fórmula perquè els catalans fossin consultats?? La falsedat dels que proposen aquesta tàctica dilatòria és ben mesquina: esperar un possible canvi de color polític del govern espanyol. Amb un govern que dissimuli millor en les formes, que deixi d'atacar de cara, i que proposi alguna modificació nominal en el sistema polític territorial, pretendrien aconseguir suavitzar la tensió acumulada a Catalunya i passar full. Però en cap cas pretenen consultar democràticament la ciutadania. Això no ho diuen clar i, per tant, suposa una gran estafa democràtica. Que ho diguin clar, que pretenen imposar un federalisme que Espanya no vol i que ara els catalans tampoc no volen, i que ho volen fer com un joc per alliberar tensions però sense cap decisió democràtica.


Per acabar aquesta reflexió, aporto un retall de l'article "El procés i la consulta" d'Àngel Castiñeira a l'ARA
1 . Amb l'oficialització de la pregunta i la data de la consulta, deixem enrere una llarga i fracassada estratègia del catalanisme basada en el pacte, la pedagogia i la voluntat de transformació de l'estat espanyol. La raó d'aquest fracàs, com demostra Germà Bel en seu darrer llibre, és ben òbvia: no es pot canviar qui no vol canviar. Intentar mantenir encara aquesta via o és de fanàtics o és de rucs o amaga interessos no confessats per una part de les nostres elits (les extractives). La majoria d'espanyols volen un estat uninacional, la majoria de catalans sembla que no. Al segle XXI ningú hauria de voler canviar l'altre. Per tant, una consulta al poble català sobre si prefereix ser assimilat o bé crear un estat propi i independent és l'opció més civilitzada. I aquesta no és una qüestió legal sinó sobretot moral. ¿Pot Espanya continuar sent encara una presó de nacions en contra de la voluntat dels catalans i seguir apel·lant a principis democràtics? [continuar llegint a ARA Premium]
També hi diu:
El moment constituent català va camí de ser concebut i interioritzat en molts dels ciutadans abans de res com una lluita moral contra la humiliació. Com queda reflectit en moltes de les portades dels mitjans de comunicació d'avui (que ja eren consultables ahir en les versions online ), estem davant d'un combat per la dignitat.
Dignitat és precisament el que sentim en aquest moment. I ja que he començat parlant del sentiment de joia que vivia ara mateix, deixeu-me compartir que sóc dels que no va poder resistir la temptació de córrer cap a la Plaça de Sant Jaume aquest dijous al vespre, on els congregats vam entonar l'himne nacional com a mostra de la dignitat del moment.


http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4811371


Algunes reaccions internacionals:

0 comentaris: