Tribuna Catalana. 05/06/2007 · Barcelona
En els últims anys Catalunya ha incrementat substancialment la seva activitat econòmica, la taxa d’ocupació de dones i joves ha crescut i ha baixat la desocupació i l’ocupació temporal de manera més accentuada que a Espanya. La raó cal buscar-la en l’elevat creixement econòmic i no pas en les polítiques que s’hagin pogut aplicar, que han tingut molt menys pes del que s’havia esperat. Ara bé, aquests avenços a nivell macro amaguen greus deficiències en l’ordre qualitatiu: la inseguretat de l’ocupació continua essent molt elevada i afecta principalment dones, joves i immigrants.
Així ho assegura el catedràtic de Sociologia de la UAB Faustino Miguélez, un dels coordinadors de l’anuari Societat Catalana 2007, elaborat per l’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’IEC. Aquest sociòleg adverteix que des del punt de vista del model d’ocupació, la Catalunya actual té alguns trets que l’apropen a la mitjana de la Unió Europea, però a la vegada en té d’altres que “la mantenen lligada a posicions més properes a la realitat perifèrica, l’espanyola en aquest cas”. Miguélez considera que les forces socioeconòmiques i polítiques internes de Catalunya són les que empenyen cap a Europa, mentre que les polítiques d’ocupació comunes a Espanya són les que retenen el país laboralment.
El resultat d’aquesta combinació de factors és que el model d’ocupació català, tot i tenir trets més positius que l’espanyol, està molt segmentat. Aquesta segmentació amaga, però no elimina, el risc de fortes tensions socials, com la frustració dels joves que arriben als 35 anys sense feina estable i sense perspectives adequades, la impossibilitat de determinats col.lectius de dones d’aspirar a un lloc de treball ferm, o el conflicte que en un futur pot manifestar-se entre immigrants i nadius si hi ha una crisi que fa incrementar l’atur, entre d’altres.
Tot plegat porta el sociòleg de la UAB a concloure que “els models d’ocupació català i espanyol són fràgils i qualsevol deteriorament pot introduir tensions socials importants”. Catalunya, gràcies a les possibilitats que té de redistribuir internament els recursos dedicats a polítiques actives d’ocupació, està realitzant un esforç formatiu molt superior a la mitjana espanyola. Però les polítiques actives no són suficients en un estat que crea molta ocupació dèbil, és a dir, que es troba en perill constant de perdre’s si canvia la conjuntura europea o mundial. Per això tots els experts assenyalen la necessitat d’apostar per la inversió en I+D en altres sectors a banda del turisme i la construcció, que s’han erigit com la salvació en els darrers anys.
Ara bé, mentre Catalunya no disposi d’un marc català de relacions laborals i estigui sotmesa a legislació laboral espanyola, és difícil poder marcar un perfil propi i aprofitar les potencialitats de la nostra economia per enfortir el teixit laboral català. I com es desprèn de la majoria d’informes sobre ocupació, estar sotmesos al context laboral espanyol frena aspiracions.
