Tenim dret a poder pixar i cagar de franc en els espais públics?

Abans d'ahir sortia un reportatge a l'ARA que es preguntava si pagaríeu per anar a un lavabo net. Podria ser que sí, però la pregunta no és aquesta. La pregunta que ens hem de fer és una altra: tenim dret a poder pixar i cagar de franc en els espais públics? I tinc claríssim que evidentment que els ciutadans han de tenir dret a poder fer ús d'instal·lacions adequades, de servei públic, i ubicades en els espais més concorreguts, com ara les estacions, els espectacles, els centres urbans i turístics... Una altra cosa és que, a més, hi pugui haver solucions de pagament, on trobis un plus de qualitat. Ho trobo perfecte, i aleshores el debat podria ser si l'existència dels lavabos de pagament provoca que els de caràcter públic no estiguin prou nets. Però és que ara el debat que tenim és sobre la poca quantitat de lavabos públics i, al damunt, la substitució d'alguns d'aquests per lavabos privatitzats de pagament.

Vaig parlar d'aquest tema fa unes setmanes a El cicle de l'aigua, la salut, els lavabos i la demografia (22.10.16). Hi feia reflexions com:

Per raons de salut, se'ns diu que hem d'ingerir molta aigua durant el dia. Jo ho faig. Però aleshores com pot ser que els poders públics en l'àmbit de la salut ens diguin que beguem molt i els poders públics en l'àmbit de l'urbanisme no facin previsió d'espais públics per orinar? Ens diuen des de la salut també que no és bo que aguantem tant. Però si vas per espais públics no hi ha manera de pixar si no és en un bar.

Diu el reportatge que els inodors de pagament són un nou negoci que s'estén de mica en mica per Catalunya:

Al Triangle, hi ha els 2theloo, que són d'una empresa holandesa que els ha ideat, i que els defineix com a “lavabos d’alta gamma, divertits i sempre nets”. Els inodors, que inclouen un miniespai per deixar les bosses de mà, estan decorats amb panells cridaners que recreen escenes suposadament inspiradores: des d’un bucòlic camp florit fins a un mosaic d’Antoni Gaudí, passant per un paisatge urbà amb la Sagrada Família de fons. El paper de vàter, normalet: no és perfumat, ni de color rosa, ni acarona la pell. Fora, hi ha un mirall que anomenen zona de make up, amb una cistelleta proveïda de llet hidratant, un estrany líquid per a cabells arrissats, un tub de laca low cost i un desodorant.

També hi ha més miralls i piques amb tovalloletes i sabó. Però potser el detall que diferencia més aquests lavabos d’uns de públics és que hi habita una noieta asiàtica que empunya un producte de neteja com si es tractés d’un revòlver carregat de pólvora. Manté una activitat frenètica i tan bon punt els usuaris surten dels banys hi entra estressada per assegurar-se que tot quedi impol·lut. Això sí, els seus esforços ingents no poden impedir que, esporàdicament, una flaire sospitosa s’escampi pel bany. Al capdavall, malgrat els 70 cèntims que han d’abonar religiosament els usuaris, els lavabos de pagament fan pudor del que són: lavabos. 

I els alemanys Sanifair gestionen, per exemple, els lavabos de l’estació de Sants, als quals es pot entrar per 50 cèntims.

Al mateix reportatge s'hi aporta la visió crítica de Miguel Ángel Serrano Ruiz, membre del gabinet jurídic de Facua-Consumidores en Acción -una ONG que defensa els drets dels consumidors:

el sorgiment de lavabos de pagament en espais públics com estacions de tren o centres comercials li sembla inadmissible. “Anar al lavabo és una primera necessitat i un servei que aquests espais haurien d’oferir de manera gratuïta. És com si, de sobte, al centre comercial ens volguessin fer pagar per utilitzar les escales mecàniques o l’ascensor. ¿Oi que ens semblaria molt estrany?”, es pregunta.

Per a Serrano oferir uns lavabos nets no hauria de ser un pretext per fer-nos pagar. “En el cas d’edificis públics l’administració hauria d’assegurar la salubritat dels lavabos. No pot despreocupar-se’n i afirmar que l’única manera de tenir-los nets és que els clients paguin i una empresa privada se’n lucri”, assenyala. L’advocat afegeix que el fet que els sanitaris estiguin situats en edificis privats però d’accés obert al públic tampoc justifica que hagin d’assumir el cost que comporten: “Les concessions privades també haurien d’assegurar l’ús gratuït dels lavabos: estem parlant d’una qüestió que no és un caprici, és salut pública!”

Tant davant l'envelliment de la població com davant el repte de salut d'ingerir més líquids, el tema de les aigües menors i aigües majors no és una reflexió menor. Que no ens furtin el dret a pixar! Que no ens diguin que hem de sortir pixats de casa!