1.5.16

Reflexions davant les reeleccions. L'estratègia espanyola no té marxa enrere

La clau que podria afavorir la formació d'un govern a l'Estat espanyol seria el fet que el PSOE reconegués el dret a l'autodeterminació dels pobles, tal com feia en el moment de la transició espanyola. Això seria coherent amb la seva història, li permetria governar i possiblement liderar un canvi real de l'Estat, tant en el model i l'organització com la cultura política, amb totes les conseqüències econòmiques, socials i culturals. El PSOE que va liderar el canvi a l'any 1982, iniciant per primer cop l'alternança de govern i iniciant el procés d'assentament de la democràcia, ara podria ser qui liderés el canvi que en aquell moment no va saber fer. O no li van deixar fer. O no va voler fer.

Vist des d'ara, el PSOE, més enllà de l'opció en l'espectre polític, ha actuat com un partit profundament nacionalista espanyol. I si bé la els matisos interns impedien una catalogació nítida, a partir del moment en què el context els ha demanat posicionar-se, la tria ha estat clara, fins al punt de permetre's dinamitar el PSC, que ha acceptat perdre un bona part dels seus actius i ha hagut d'empassar-se el seu compromís de respectar la decisió dels catalans en el marc d'una aplicació de la democràcia en forma de referèndum.

Són molts anys d'espanyolisme i serà molt difícil fer marxa enrere. El partit, les seves estructures, les persones, s'han envellit, s'han fet cada cop més conservadores. I quan el PP va accelerar la seva opció nacionalista, en l'època aznariana de l'España va bien, el PSOE no va saber competir-hi buscant un perfil propi sinó que va caure en la por electoral i va deixar anar els instints dels seus barons i de la militància de l'Espanya més rància, per apuntar-se a l'oportunitat de tornar a tenir una visió orgullosa d'un model d'Estat que necessita veure's gran i dominador, segurament sublimant vells somnis imperials.

Aznar va decidir que l'etern empat entre un nacionalisme català que no reeixia en el seu desig de llibertat i un nacionalisme espanyol que arrossegava durant massa decennis i segles el conflicte amb els catalans havia d'arribar a la seva fi. I un moment exultant per a Espanya era ideal perquè els catalans abracessin l'espanyolitat, forçant el desempat del conflicte i accelerant l'espanyolització de Catalunya. El PSOE hi va assistir de bon grat. El discurs únic es va imposar a Espanya, arribant al punt de formar part també de la justícia, que ja havia perdut la seva capacitat de dirimir els conflictes competencials amb una visió no afectada per les discrepàncies partidistes.

L'espanyolisme ja no era un enfocament partidista, sinó que ja havia esdevingut la visió de l'Estat i de la gran part de la societat espanyola  -si més no de l'Espanya castellana. El pensament únic espanyolista s'ha imposat en els darrers vint anys, modernitzant el seu discurs, deixant enrere la visió i llenguatge joseantoniano i afavorint que les classes mitges i professionals espanyols abracessin aquesta nova visió orgullosa d'Espanya, sense concedir cap rellevància a la negació de la pluralitat i de la diversitat sobre la qual es bastia.

Això no té marxa enrere. ¿Com podria ara la societat espanyola acceptar que en els darrer segle, les dues dictadures però també la democràcia han creat una gran mentida d'estat, la negació de l'existència dins l'Estat espanyol d'altres realitats nacionals diferents de la castellana, majoritària i dominant?

Però el problema ja no és solament de fer un gir de 180 graus, que no seria comprensible per l'opinió pública espanyola, sinó que no hi ha la voluntat real d'acceptar aquesta realitat. Acceptar que Catalunya és una nació seria la manera d'iniciar un procés que fes possible que els catalans es poguessin sentir còmodes, acceptats i respectats dins un estat plural i compost. Tot i així, malgrat ser el primer pas del desllorigador de la situació, no és previsible que facin aquest gest perquè consideren que atorgar aquest reconeixement implicaria el dret real a separar-se, el qual s'acabaria tard o d'hora fent realitat. El mer fet de fer un referèndum, encara que l'Estat es veiés amb les condicions per a guanyar-lo, no és acceptat perquè ja suposa la consideració de demos diferenciat, i per tant avalaria nous processos en el futur, impedint que l'Estat pogués avançar desacomplexadament en el procés de construcció de la nació espanyola sobre la desaparició de les nacions subjacents o subalternes.

I no sols el risc de secessió sinó que la consideració de nació per a Catalunya tindria moltes altres conseqüències, fins i tot mantenint-se dins de l'Estat espanyol, com que immediatament es podrien aplicar sancions internacionals a Espanya per la passivitat o àdhuc implicació en delictes d'incitació a l'odi nacional, que ara, representa que no són d'aplicació, malgrat els cinc segles documentats de catalanofòbia. I és que el reconeixement legal de Catalunya com a nació no és merament un factor identitari i nostàlgic sinó unes garanties de respecte als drets civils i als drets nacionals.

I també és evident que la centralitat política dels catalans és substancialment diferent a la dels espanyols, tant en drets civils i democràtics com en models de governança i de progrés. En aquest moment, les lleis catalanes aprovades pel Parlament, reflex de la voluntat de la ciutadania, en aspectes com la pobresa energètica, el fracking, el dret civil català, els impostos a certes activitats, i en general tot allò que afecta el finançament, les inversions, etc. marquen una diferència insalvable que fa ingovernable el país si segueix sotmès a un Estat espanyol amb una cultura política que no ha tendit a convergir amb la catalana sinó més aviat a la inversa. No és sostenible en termes d'eficiència mantenir dues nacions tan diverses sota un mateix sostre normatiu, controlat, a més, de manera insensible per una de les nacions en conflicte.

En moments claus en la defensa dels interessos dels catalans i catalanes, és lamentable assistir als posicionaments en clau partidista i espanyolista per part dels que s'havien mostrat sempre catalanistes i defensors de les llibertats de Catalunya, encara que fos en el marc comú espanyol. El PSC ha quedat malauradament integrat de ple dins el PSOE, malgrat tractar-se de partits formalment diferenciats, sense que cap matís ressalti les diferències. Catalunya perd un actiu, sens dubte, mentre que el PSC perd la centralitat i esdevé tristament el partit espanyolista al costat de Ciutadans i el PP. Veure líders seus assistir a les convocatòries de SCC, amb tot el context feixistitzant fa feredat. El PSC hauria de ser la punta de llança perquè el PSOE pugui realment transformar Espanya. Però per a això cal un principi, el d'acceptació de la realitat, de reconeixement de la diversitat constituent d'Espanya, que amb un PSC entregat és absolutament impossible. Fa la mateixa funció que els catalans dins la cort del PP, que no solament han negat la realitat sinó que per a semblar més espanyols han sobreactuat en el seu espanyolisme, facilitant la total incomprensió dels poders centrals amb Catalunya.

Per això he titulat la reflexió l'estratègia espanyola no té marxa enrere. Aquells que en els límits geogràfics i ideològics de l'espanyolisme podrien facilitar la gestió del canvi no disposen ni de la credibilitat per a fer valdre els seus arguments. Tot el peix està venut.