Per a mi ha estat un traspàs inesperat, d'algú més valorat que pròpiament conegut, a qui sempre vaig tenir com una persona noble, generosa, afable, i sobretot compromès amb el país, i la cultura i llengua catalanes.
Fa uns anys em va convidar a fer una ponència a Belfast. Ell també hi intervenia i hi vam anar junts. Va ser el primer cop que vaig menjar fish & ships! I també el primer cop que feia una ponència en anglès en un país anglòfon: sort que en aquests congressos internacionals tothom té accents ben peculiars. Amb la seva bonhomia i indulgència em va felicitar ;).
Ens seguíem per les xarxes socials. Feia temps que no interactuàvem però és d'aquelles persones que saps que era allà i que en qualsevol moment li podies demanar una opinió, un contacte, un suport.
També en aquells temps vam coincidir en el Màster d'Ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic (MECAL), de la UAB. Com que vaig ser -crec- la primera persona que va abordar la gestió lingüistica des d'una òptica netament de responsabilitat social i, de fet, que des del paradigma de l'RSC va propugnar la integració dels afers de llengua com a matèria necessària, especialment en un país amb la llengua pròpia minoritzada. Justament per acabar de preparar el màster, que estava a punt de començar, vam anar a Palamós, un dels seus espais més estimats, junt amb Barcelona i l'Oxford on va néixer, i vam dinar a peu de platja.
Per cert que tinc aquestes dates molt presents i no sols pel record del Miquel, sinó per un altre fet que no em resisteixo d'abocar. I és que fa un any (és a dir, deu anys després) encara he hagut de fer informes per a l'Agència Tributària i el Tribunal (TEARC) justificant que els peatges del desplaçament a Palamós en diumenge era per una reunió de feina dels docents del màster que no havíem pogut fer en horaris convencionals quan el màster estava a punt de començar, i justificant que les despeses de dietes a Belfast no tenien contraprestació de cap ingrés ja que la ponència era una col·laboració gratuïta més enllà que es fessin càrrec del vol.
La setmana que vaig anar amb ell a Oxford es va donar la circumstància que En cinc dies parlarem de Responsabilitat Social lingüística en tres països. Era un moment que la vinculació de llengua i RSC era una oportunitat i ell també ho va saber veure i valorar. Aquesta mateixa passió ens va fer compartir algunes reflexions i reptes. Descansa en pau, Miquel.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada