28.9.15

[REFLEXIÓ] Anàlisi després de les eleccions plebiscitàries

Per primer cop a la història, el Parlament de Catalunya té una majoria independentista. I, a més, aquesta majoria és absoluta amb 72 escons sobre 135. Respecte a la composició de l'anterior Parlament, els escons independentistes han passat de 24 (21+3) a 72 (62+10). Aquest resultat fa possible que el procés segueixi endavant, amb la legitimitat suficient segons el compromís que havien expressat els partits que opten per la creació d'un estat propi. Quan algú diu que res ha canviat respecte al dia abans, no s'adona del canvi d'enormes proporcions en la composició del nou Parlament.

La lectura en clau d'escons és la més important donat que formalment es tracta d'unes eleccions parlamentàries, que s'han utilitzat en clau plebiscitària en la mesura que l'Estat espanyol no ha fet possible la celebració d'un referèndum sobre la independència, mecanisme que hauria permès de manera clara comptar els partidaris d'aquest canvi d'statu quo.

La lectura en clau de votants és imperfecta i no adequada en la mesura que es poden haver produït alteracions en la mesura que calia votar partits. En tot cas, és cert que una victòria també en vots superior al 50% hauria pogut ser equiparable a un referèndum i podria haver habilitat per a una DUI, seguint el criteri de les CUP. El fet que el percentatge explícit hagi estat inferior al 50% comporta que les CUP renunciïn a exigir una DUI immediata i que s'afegeixin a la proposta més progressiva de Junts pel Sí, consistent a avançar en el full de ruta cap a un referèndum que serà sobre la Constitució catalana, amb el desig que mentrestant l'Estat espanyol s'avingui a convocar un referèndum.

El partidaris del No s'han quedat amb un 40% dels vots. La lectura segons vots caldria fer-la a partir de 3 blocs, els partidaris del Sí (independentistes), els partidaris del No (unionistes), i els partidaris de dret a decidir convocant un referèndum pactat. Encara caldria excloure dels vots aquells partits residuals que no han entrat en absolut en el debat plebiscitari i que, a efectes de càlcul del percentatge de vot plebiscitari, s'haurien de descomptar com si fossin vots nuls.

S'ha acabat la broma de la majoria silenciosa. Amb una participació història del 77%, la victòria dels partidaris de l'Estat propi és un gran èxit, uns anys enrere impensable. Segurament l'Estat espanyol va perdre l'oportunitat de convocar un referèndum quan el podia haver guanyat, com va succeir a Escòcia. Amagar-se rere el discurs de la majoria silenciosa que no s'havia manifestat públicament però que s'expressaria a les urnes quan fos el moment ja no es podrà repetir. Esperem que ara no s'inventin el discurs de la majoria muda, la que no parla mai. De fet, sense posar-li algun nom d'aquests per fer riure, ja s'ha estat fent quan es projecte sobre el total de la població quin és el percentatge de persones que han votat l'opció guanyadora.

La pressió internacional sobre l'Estat espanyol començarà a fer-se efectiva si bé de manera discreta. El fet que és que ja fa mesos que estan sorpresos per la passivitat de l'Estat espanyol. Ara esperaran que es constitueixi el nou govern espanyol, però segur que les pressions discretes ja començaran a concretar-se. Sols cal comparar amb el Canadà i Gran Bretanya, on un 41% i un 44% respectivament de vot sobiranista al Quebec i a Escòcia va comportar que els estats s'avinguessin a convocar sengles referèndums. Un 41 i un 44 enfront gairebé un 48 a Catalunya. Avui mateix, la presidenta de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, la luxemburguesa Anne Brasseur, ha manifestat que cal una "negociació" amb Catalunya després dels resultats del 27-S i que "la votació del poble de Catalunya s’ha de respectar".

Espanya seguix immòbil. La política espanyola, amb el matís de Podemos, no s'ha vist qüestionada per aquest triomf sobiranista. Segueixen amb la tònica de negar la realitat. I els mitjans de comunicació amb seu a Madrid també segueixen llançant el mateix missatge. Aquest pensament únic, amb alguna esquerda com puguin ser les anàlisis d'Iñaki Gabilondo, dificulta que la ciutadania espanyola pugui fer-se una idea del procés català i de la certesa del que passarà en els propers mesos. El missatge que arriba, com ja ha passat al llarg dels darrers anys, és que el procés ha mort. Sembla difícil que s'ho puguin tornar a creure però és no és fàcil sortir de l'anàlisi única quan tot l'entorn mediàtic llança la mateixa interpretació.

El tic-tac-tic-tac s'ha espatllat. Una part de la ciutadania partidària del dret a decidir encara creia que l'Estat espanyol convocaria un referèndum i fins i tot que seria possible canviar Espanya. Aquesta hipòtesi partia del paper que Podemos -però també el PSOE segons el punt de vista del PSC- aportarien un canvi polític a partir de les pròpies eleccions espanyoles. Ara que el tic-tac de Podemos està espatllat i que la dreta espanyolista resultant de la suma de PP i C's té tots els números per guanyar, a banda de la impossibilitat manifesta que el PSOE faci un canvi tan gran, cal veure quina serà la reacció o el posicionament dels votants i dels líders de Catalunya Sí que es Pot.

Per als partidaris de canvis rellevants en l'statu quo, com puguin ser un estat federal o confederal, l'única manera real de portar-lo a terme seria necessàriament escometre un primer pas de sobirania de Catalunya per passar posteriorment a pactar amb Espanya el model d'integració, de tu a tu, i partint del respecte mutu. Per tant, la lògica de la passivitat i el negacionisme de la política espanyola, la impossibilitat de canvis rellevants, hauria d'anar desplaçant una part important d'aquest 11,45% cap a posicions sobiranistes més explícites. Espanya no admet subtilitats; invita al tot o res.

Es fa difícil imaginar que l'Estat espanyol i els partits unionistes puguin fer una proposta creïble per als catalans. Avui dia, cap sobiranista podria tenir en consideració una proposta que no partís del reconeixement nacional i, per tant, del dret a l'autodeterminació quan es considerés necessari. Si s'ha arribat fins aquí, i qualsevol promesa de l'unionisme no pot generar cap confiança o credibilitat, sembla evident que sols el dret a poder reprendre l'exercici de l'autodeterminació seria una condició que podria convèncer alguns votants del Sí més sensibles a ofertes, a banda per descomptat de blindar certes competències i un concert econòmic. Cap d'aquestes propostes és possible en l'esquema mental de l'unionisme, de manera que sols l'alternativa del full de ruta sobiranista és factible. Espanya no té ni està en condicions de tenir un full de ruta alternatiu al sobiranista per a intentar seduir els catalans.

L'única ombra que observo en aquest moment és el paper de la CUP respecte a l'elecció del president Mas. La seva afirmació -crec- es va fer en un escenari on era possible que la seva abstenció fos suficient. Però ara no ho és. El més important ara és el procés, no les persones, ho subscric. I per tant, cal analitzar què és més convenient, sense apriorismes ideològics i sense vetar persones d'avantmà. La revolució del somriure s'ha fet en positiu, amb renúncies de tothom, i no és convenient introduir factors negatius, d'exclusió. El procés requereix que hi hagi gent d'un ampli espectre, que sumi amb generositat, i una part del país no entendria que 10 diputats puguin forçar tal exclusió, que pot esberlar aquesta percepció d'àmplia transversalitat. També generaria inquietud en els sectors empresarials, qüestió que -no siguem ingenus- és fonamental per al procés. Però, a més, la desaparició de Mas seria un gran mal a nivell internacional, que costaria molt d'entendre. I poca gent entendria que el president que ha liderat el procés, que ha aportat confiança, i que pot estar imputat penalment d'aquí pocs dies, sigui obligat a apartar-se. Ho dic convençut en termes d'interès per al procés. Una altra cosa és trobar fórmules com que Mas sigui president amb una orientació a les relacions internacionals, i que un conseller en cap porti més directament la direcció del govern. Segur que es poden trobar fórmules però no partint de l'exclusió.

0 comentaris: